Soleil d'hiver. Soleil d'été.

Empaitant núvols, per no haver de baixar la persiana, per no haver de veure el sol, per no decidir que és millor agafar el dinar i anar a la platja a menjar-se'l. En qualsevol cas, núvols per poder estudiar o per no sentir la necessitat de no fer-ho. Tot i això, núvols per no pensar en vacances, en la mar, en tants de plans, en tanta gent.

Supòs que acab essent egoista, com bé diu n'Eduard i no ho negaré, perquè seria més aviat estúpid fer-ho, perquè és innegable que és molt millor estar parlant i simulant l'estudi a la sala del primer que tancar-se a l'habitació per seguir simulant l'estudi.

Mentrestant, els dies passen, com els trimestres, i entre gespa i margalides anam dinant, i prenent gelats, oblidant-me que demà m'he de prendre la meva venjança personal i subsanaré errades d'altres primaveres.

84.

Supòs que no ho hauria de fer això d'empaitar records de l'any 84, de perseguir històries de la minoria d'edat, ni d'expressar físicament les meves mancances. Però, com estic avesat, les meves suposicions no acaben reflexant els meus desitjos i, encara menys, els meus actes. En tot cas, em repetesc a mi mateix que no m'hauria d'extralimitar, i molt manco en època d'exàmens, que, si no, acab perdent horabaixes mirant pel·lícules, llegint notícies o mirant per la finestra com es va fent fosc, com si fós diumenge.

Em salva que les nits són xerraires i que jo m'estic amotllant bastant bé als dies assolejats, als passeigs per la vora de la mar i a les sessions extensives d'estudi. Per sort, també hem d'afegir-li a tot això que he tornat veure na Marta/Mercè – ara que he decidit canviar-te el nom – i que hem dinat a la nostra Sibil·la particular al ben mig de la plaça d'Osca.

Tot i això, demà tornarà a ser diumenge. I ja en farà una altra setmana més al nostre calendari. Un altre pàgina arrabassada i veurem com quedarà tot al final, si en quedaran més d'una i de dues per arrancar i si el paper el reciclarem, ara que ve el bon temps.

All the young dudes.

Sense saber com o per què gairebé totes les visites que reb a Barcelona acaben on jo vaig acabar la primera i última visita que vaig fer en aquesta ciutat. Allà asseguts, al cafè del MACBA vèiem el temps passar, parlant de tot i de res, de la vida mateixa i dels nostres ens. Les nostres mancances, l'autoacceptada ignorància i la pèrdua del temps de les nostres vides ara que ja en tenim una vintena.

Perquè, d'alguna manera i malgrat els temps passats, jo també me n'adon que hi ets i he d'admetre que no tot és tan fàcil com dic, que les coses necessiten el seu temps, però que, en general, tot anirà bé, com solen anar les coses.

I, pel que fa a mi, he de reconéixer que també estic una mica trasbalsat i que no m'esperava res d'això. Però les setmanes vénen com vénen i aquesta ha estat especialment bona, a falta del diumenge. Tot sigui qüestió de somriure i estar content pels sopars i les xerrades, les visites i tota la resta, pels amics i perquè d'aquí poc tornaré a Palma.

Després, tan sols hauré de confessar la veritat i dir públicament que sí, que sóc un adolescent que ronda els vint i que no m'importa, com tantes altres coses.

April come she will.

Ahora, por estas fechas, no puedo dejar de pensar que Madrid está más lejos que nunca y que esa isla de nostalgias se dispersó hace demasiado, que algunas partes quedan al otro lado del Atlántico y que otras se marcharon hacia Oriente. Pero ahí queda Simon and Garfunkel para que, cada vez que les escuche, recuerde su estupenda sincronía nostálgica.

Aunque, lo cierto, hacía ya mucho que no pensaba en el Hotel Gaudí y, la verdad, carece de cualquier sentido hacerlo, aunque sólo por la coincidencia onomástica con Barcelona, sólo por escuchar un rato al dúo de Nueva York con la tranquilidad de saber que dentro de poco vuelve a ser Semana Santa. Supongo que no puedo quejarme demasiado, pese a que no vaya a estar en Cádiz ni en Sanlúcar – y no será por falta de oferta.

Hoy, en cambio, hay nubes y el sol se esconde. Veremos mañana.