Sunshine in yellow.

Una taca de vichysoisse al bell mig de la meva camiseta és la primera i, de moment, única conseqüència de la improvitzada compra a la Boqueria. La salut i una alimentació sana i equilibrada hauran d'esperar a que s'acabi de fer el sopar. Demà, setmana dues de l'era tupperware. S'han acabat fins i tot les fideuàs a la Pompeu. Així, després de quatre hores de classe i sis de feina, he decidit passar a veure si encara hi havia alguna paradeta oberta per comprar fruita, verdura, ous i, potser, una mica de carn. Com sempre que hi vaig, no faig més que sorprendre'm com n'és de barata tot i ésser tant turística. Només aquestes preocupacions -i qualque sentiment llunyà de malestar per haver d'entregar treballs i tenir exàmens en poques setmanes- em rondaven pel cap mentre anava esquivant tots i cadascun dels delegats del Barcelona World Mobile Congress. Sí, aquests que, segons diuen els mitjans, han fet incrementar la demanda de serveis sexuals. La ciutat comtal passa a ser, per uns dies, coital, sense que els treballadors de la TMB facin vaga per evitar-ho.

Sembla ser, com diuen alguns, que aquest és el futur econòmic de la ciutat. Dels altres no se'n sap gaire i, mentrestant, alguns com jo, anem desesperats, dia a dia, amb deadlines i dubtes. Realment, n'estic fins els nassos de tot plegat. Per sort, els exàmens ja arriben i ja sabeu com m'agrada a mi l'època d'exàmens: flexibilitat horària, molta predisposició a fer cuina elaborada i una perspectiva propera de vacances. Vist així, seria bo que s'acabessin les classes, els treballs i tot plegat. Ben mirat, no deixa de ser trist que marxem així de la Pompeu; no deixa de ser trist que el desencís total amb els estudis arribi en el moment en què més content, animat i primaveral estic a Barcelona. Coses de la vida postErasmus.

Barcelona pre-primaveral.

Barcelona, dissabte i fa sol, com casi cada dissabte, encara que no prou com per dinar a la terrassa. Ara ja estic amb el cafè i la primavera ja es nota a prop i més escoltant Els Amics, com fa dos anys, però sense cotxe i amb més ànims i il·lusions. La veritat és que darrerament penso bastant en la Barcelona de segon, de Metro Girona, del carrer Diputació, na Marta baixant de Vic, de jo baixant a Palma, de passejades. I, cada cop, després de pensar-hi, me n'adono que trobo a faltar la primavera i aquesta llum de Barcelona dels dies que fa bo, aquest cel tan blau, les converses i les persones que heu marxat.

I avui, amb el cafetó i la meva tassa, amb plena consciència i coneixement del que ens queda aquí i sense saber massa cert què en faré d'aquesta tassa tan cara, tan maca i tan gran, em preparo mentalment per un horabaixa d'universitat, de biblioteca i de pre-exàmens, perquè el segon trimestre és sempre el més dur de tots i aquest cop encara més, ja que la primavera és molt més temptadora que altres anys. I ho és per la fredor de l'hivern, inusualment gèlid, però també perquè aquesta ciutat és molt més meva del que ho havia estat fins ara i les possibilitats de passejades i parcs són infinites.

Entre aquestes, sovint em fixo en què bona part de la ciutat camina mirant a terra, que són incapaços de saber que estan sobre un carril bici, ignorants davant la seva responsabilitat, insensibles davant la meva desesperació de ciclista frenètic. Tot i així, anit era jo qui caminava pel carril bici de Diagonal. Aquest carril bici que t'obliga a teletransportar-te un cop arribes a Aragó i que fins que no has passat Marina no torna a existir. Idò sí, caminant damunt el carril bici, a les dues de la matinada, des de Francesc Macià al Clot, perquè hi ha vegades en què els béns públics de mercat tenen rivalitat i el bicing no n'és cap excepció.

Fora bo que marxés ja d'una vegada a la biblioteca. Fa una hora que m'ho repetesc i encara sóc aquí amb el cafè. Potser tinc sort i, més tard, em torno a trobar una cara amiga per casualitat passejant per Barcelona.

Divendres dematí

M'he adormit com només s'adormen aquelles persones que han de fer moltes coses. Per sort o per desgràcia, la flexibilitat horària m'ho permet i res, ja hi aniré l'horabaixa. Berén amb tota la calma del món una taronja que no és de Sóller i que és més aviat poc dolça i a la que, en secret, li afegesc un poc de sucre, i galletes amb el cafè imaginari, que ja no en queda i n'hem de baixar a comprar. Supòs que en res aniré a comprar un poc de fruita per tenir-ne pel dia i després ja me n'aniré cap a teatre, que ja toca assajar.

Però que, per si de cas, ho deix aquí escrit, que no me n'oblid que avui és el teu aniversari, Marta. A veure si aconseguesc treure una estona el migdia per telefonar-te, que 22 ja en són, els mateixos que en tenc jo. I pensar que des dels 18 que sóc per aquí i que tu ja has tornat a ser per allà deçà. I que duc una quarentena a Barcelona i hauria de tornar a Palma, que me mor per ser-hi i que, amb tot això d'Spanair es fa difícil, tot i que, en miraré.