Barcelona pre-primaveral.

Barcelona, dissabte i fa sol, com casi cada dissabte, encara que no prou com per dinar a la terrassa. Ara ja estic amb el cafè i la primavera ja es nota a prop i més escoltant Els Amics, com fa dos anys, però sense cotxe i amb més ànims i il·lusions. La veritat és que darrerament penso bastant en la Barcelona de segon, de Metro Girona, del carrer Diputació, na Marta baixant de Vic, de jo baixant a Palma, de passejades. I, cada cop, després de pensar-hi, me n'adono que trobo a faltar la primavera i aquesta llum de Barcelona dels dies que fa bo, aquest cel tan blau, les converses i les persones que heu marxat.

I avui, amb el cafetó i la meva tassa, amb plena consciència i coneixement del que ens queda aquí i sense saber massa cert què en faré d'aquesta tassa tan cara, tan maca i tan gran, em preparo mentalment per un horabaixa d'universitat, de biblioteca i de pre-exàmens, perquè el segon trimestre és sempre el més dur de tots i aquest cop encara més, ja que la primavera és molt més temptadora que altres anys. I ho és per la fredor de l'hivern, inusualment gèlid, però també perquè aquesta ciutat és molt més meva del que ho havia estat fins ara i les possibilitats de passejades i parcs són infinites.

Entre aquestes, sovint em fixo en què bona part de la ciutat camina mirant a terra, que són incapaços de saber que estan sobre un carril bici, ignorants davant la seva responsabilitat, insensibles davant la meva desesperació de ciclista frenètic. Tot i així, anit era jo qui caminava pel carril bici de Diagonal. Aquest carril bici que t'obliga a teletransportar-te un cop arribes a Aragó i que fins que no has passat Marina no torna a existir. Idò sí, caminant damunt el carril bici, a les dues de la matinada, des de Francesc Macià al Clot, perquè hi ha vegades en què els béns públics de mercat tenen rivalitat i el bicing no n'és cap excepció.

Fora bo que marxés ja d'una vegada a la biblioteca. Fa una hora que m'ho repetesc i encara sóc aquí amb el cafè. Potser tinc sort i, més tard, em torno a trobar una cara amiga per casualitat passejant per Barcelona.