Apologia dels petits plaers.

Abans de girar a l'esquerra l'enèsim dels carrers que he travessat des que baixo per Bailèn ja sé que es tracta d'Indústria. I m'ho confirma no la placa del nom, sinó l'estació del bicing a tocar amb Passeig Sant Joan que, per variar, sembla ser l'única de totes les estacions de Gràcia que té, almenys, una bici. Aquella rara avis que més d'una nit m'ha salvat de tornar a peu o fer transbordament a Passeig de Gràcia, Catalunya o Urquinaona. Veure amb satisfacció que el pronòstic s'acompleix i que bicicletes n'hi ha per donar i per vendre i que puc tornar a casa ràpid. En deu minutets, més o manco, que ja em tinc per mà aquesta estació. Bicicleta número 10, crec, baixar el seient i llestos, cap a baix ben ràpid. Tot i la fredor inusual d'aquesta primavera, l'aire és més que agradable entre les orelles i els cabells, entre aquests cabells que encara noten els talls de les tissores i la màquina i amb els que em distrec jugant. 

No sé si realment hauria d'agafar la bici amb aquest estat, però és que tot Passeig Sant Joan i la Diagonal fan costa avall, tot tan senzill, tan ràpid. I vaig pensant en el llitet amb els llençols nous, tan suaus, tan calents i en que demà segur que surt el sol i esmorzo de suc de taronja i cafè a la terrassa –o, millor dit, esmorzaria, si pogués–, que ara que ja no estic esbraonat i estic fent exercici cal tenir forces pel dia. Malgrat tot, no, de moment, ni llit ni terrassa: demà encara he de xerrar en públic. Darrer dia i, després, tots els jocs amb els meus cabells acabats de tallar mentre em faig l'adormit i el sol entra per la finestra, i els esmorzars i dinars, que ja ho diuen que "panxa plena, cor content". I cafès a mitja tarda i cerveses cap al tard i més dormir, que els ullets se'm tanquen a la bici i m'estic saltant tots els semàfors en vermell. TOTS. I quin plaer de fer-ho, i de deixar que m'adelanti aquell amb la bici, anar reduint la velocitat a ritme d'estiu, estiu a Mallorca. Trobar lloc per aparcar, l'únic que queda i just per mi i a dormir, llençols, coixins i aquesta indescriptible sensació de plenitud.

De vegades penso que tot aquest hedonisme no pot ser bo, però em desenganyo dient-me que és un culte als petits plaers. És aleshores quan beneitsomric a les parets de casa.