Dec ser una de les pitjors persones d'aquest país si ens atenem a les estadístiques. Avui es xifra l'atur juvenil en el 52%, o sigui, una mica més d'un de cada dos joves està a l'atur i jo resulta que no només estic entre el 48% privilegiat, sinó que, si ens atenem al fons –i no tant a les formes–, tinc dues feines. Malgrat això, ara, a abril de 2012, a dos mesos d'acabar la Llicenciatura, veig bastant negres les sortides laborals dels estudis. I mira que encara recordo la sessió inaugural den Guiu en què ens parlava del magnífic grau d'ingrés al mercat laboral dels estudiants de la Pompeu i de la carrera, de com n'era de curt el temps que tardaven a trobar quelcom relacionat amb la carrera i amb bones condicions. "Bones". Tan bones com n'eren aleshores el 2008, amb uns lloguers escassos i uns pisos en venda tres cops el seu preu –i que encara diuen que seguiran baixant–. I jo, que segueixo amb un plantejament de confiança en mi mateix i en les meves possibilitats i capacitats, em dic que, a mi, personalment, m'és una mica igual. Encara que no ho és, que aquesta crisi ja dura tant com els meus estudis universitaris i ja me n'he cansat de llegir notícies i veure estadístiques que empitjoren mes rere mes i tot amb una mescla d'indiferència i indignació, i ni així. Gairebé només indiferència i un, ja, tant m'és, que se'n vagi a norris tot que jo no penso fer de colló, que això és un campi qui pugui.
Quanta, quanta crisi! Com hagués dit Mercè Rodoreda. I doncs sí, que tots n'estem cansats de tot plegat, d'aquesta completa negativitat que engloba gairebé tots els aspectes de la vida i que, tot i així, no impedeix que aquests siguin els millors anys de la meva vida, que aquest sigui el millor any de tots, malgrat la crisi i els que sou a fora, i els que esteu a prop però sou lluny. Mira que ara sembla que tot abans fós molt millor i, tot i així, tot i a la crisi...
No comments:
Post a Comment