Bufa de mar.

Sona un telèfon al despatx del costat i em plantejo si agafar-lo o no. De fet, avui ha estat un dia sencer de telefonades sense èxit. És el que tenen els divendres a la tarda, que tot el Rectorat queda buit llevat dels quatre o cinc que encara badem per aquí. Però és que també el matí s'ha notat aquest pre-cap de setmana, amb un despatx gairebé buit i trucades i més trucades i jo sense decidir-me per agafar els telèfons i dir "cooperació bon dia?, no hi és, truqui dilluns" o "Universitat Pompeu Fabra bona tarda?, no no hi és, truqui dimarts". El telèfon para de sonar i sé ben cert que d'aquí una estoneta tornarà a sonar, tornaran a insistir, com acostumo a fer jo quan truco a altres bandes. Il·lusos. Il·lús.

I deia que la planta sencera és buida, ben buida. Com gairebé cada divendres i ja és una costum venir a passar la tarda aquí, a treballar amb música, a redactar alguns mails i esborrar-ne centenars, a endreçar i adreçar les coses. La veritat és que el millor que té aquesta feina és que no em suposa cap tipus de problema, cap tipus d'estrés o conflicte afegit. No, les coses són més aviat senzilles o, en qualsevol cas, no són gens problemàtiques. Com cada divendres o com gairebé cada divendres estic una mica més pendent del telèfon del que hauria d'estar. I mira que tampoc hi ha gaire res del que estar-ne, sé ben cert que acabaré trucant jo en sortir, que ja són molts d'anys i ja ens coneixem com per a preveure els actes. Tot i així, torno a mirar el mòbil. Cony.

Em poso a fer feina, va, ja sí, ja ha passat el descans de deu minutets, o de quinze. En una estona ja surto. Espero que, com a mínim, no bufi el vent. No sabeu com odio que bufi el vent quan pujo o baixo amb la bici la Meridiana. Perquè sempre ve de cara.