Cafè (sol).

Potser és simptomàtic, però no ho sé. Resulta que he canviat de tipus de cafè. I ha estat una cosa relativament ràpida i sense preàmbuls o transicions innecessàries. És cert que ja feia estona que gairebé no hi posava sucre, però ara ja ni llet. Ja en fa quatre que són americanos o cafès dobles o simplement cafès. Diu n'Anna que això vol dir que m'he fet un home i jo repeteixo que potser és simptomàtic, però que no ho sé i, si he de ser sincer, tampoc m'interessa gaire. De fet, em sembla més aviat un mecanisme d'autoadaptació al costum ja quasi arrelat de no tenir llet a casa, com si parléssim de Darwin. Però qui diu llet podria dir garrafes d'aigua, paper de cuina o diners al pot. De vegades pens que aquest pis se'n va a norris. 

La setmana 2 de persona atabalada conclou amb èxit, amb similar èxit que l'anterior o fins i tot més encara. I mira que les perspectives eren relativament negatives, tenint en compte l'èxode cap a l'altra riba de la Mediterrània i l'excés d'hores de treball, la pluja, etc. Malgrat tot, els matins de pràctiques són més aviat lleugers, agradables, còmodes. No em queixo de la feina i no tinc perspectives de queixar-me en les setmanes que em queden. La resta de coses van bastant rodades, amb tardes de classes a Ciutadella i feina al Rectorat, on estic essent sorprenentment eficient. I tornar cap a casa, anar a córrer o sopar directament i llegir una estoneta. L'endemà sol ser bastant similar i, malgrat tot, m'agrada. M'agrada més del que podíem preveure, tot molt senzill, molt fàcil de dur. Perquè, a més a més, el dissabte toca anar a mercat, comprar-hi sèpies i cloïsses, i vinet al celler i maduixes i tomàtigues a la fruiteria i fer l'arròs negre per dinar-lo a la terrassa.

I que no és vida això? I que no és senzill viure així? I anar fent abans que arribin els niguls un altre pic. Perquè, a diferència del que havíem previst, què fàcil que ha estat tot plegat i què bé que m'han anat aquestes dues setmanes de feina intensiva i caps de setmana de bona gastronomia.