Monday 9 April 2012

El pes de les coses.

Una de les primeres coses que trobo a faltar quan marxo de Barcelona i de les que no me n'adono fins que torno i la tinc per mà és la bicicleta i aquesta indescriptible capacitat d'estar assegut i anar ràpid al mateix temps i avançar carrers i places sense miraments, aquesta capacitat de reduir el temps i les distàncies a quinze minuts. Mitja Barcelona està a quinze minuts en bici, cinc a munt, cinc a baix. Perquè, en el fons, a Palma no he arribat a acostumar-me a l'ús de la bicicleta, perquè sempre m'ha estat molt còmode anar a peu i perquè la nova batllia ja se n'ha encarregat de boicotejar-ne l'ús.

En la resta de coses, Barcelona podria resultar relativament similar a Palma o París, almenys pel que fa al sentiment de "casa". I després vénen les persones. I, ai, les persones! Que jo ja deia que les coses són senzilles i que som les persones les que ho complicam tot. Idò sí, les persones. En això Barcelona no se queda curta i hauria de dir que, lògicament, ha aconseguit construir molt més present del que tenen París i Palma juntes, perquè, no ens hauríem d'enganyar, ja fa quatre anyets que sóc per aquí i les persones, a diferència de les ciutats, ens movem. Perquè en el cas de París és bastant obvi que tant estrangers com francesos estam a altres indrets –llevat de comptades excepcions– i, en el cas de Palma, ha estat més lenta, però també molt més dramàtica la constant pèrdua d'un dia a dia, d'una rutina i d'acompanyants en aquesta. Perquè a París simplement aquesta ja va néixer amb el cartell de temporal i a Barcelona, bé, a Barcelona la rutina és diferent. A Palma, en canvi, és clar que hi queden les grans amistats i relacions però, de la resta, gairebé no se'n sap res o jo no n'he volgut saber-ne o què sé jo.

Perquè, en definitiva, és lògic que el meu present, el meu jo, es trobi allà on sóc i que bé, les meves rutines ara per ara són completament barcelonines –si és que es pot dir que a Barcelona en tenc– i no palmesanes, encara que n'hi poden haver i en poden sorgir de noves –més d'un mallorquí he conegut per aquí amb qui he establert una rutina allà deçà–. Per tant, és també lògic que els temps i els pesos canviïn amb els anys i que n'aprengui –per fi– a marcar els temps correctament. I bé, tant sí com no, sa roqueta i la seva gent tiren i pesen més del que podriem sospitar, encara que s'ha de dir, les rutines o bona part d'elles són culturals, gastronòmiques i climàtiques.

No comments: