Dijous horabaixa.

Els dijous són, en general, el pitjor que et pot passar a un país com Bèlgica. És, juntament amb el divendres, el dia de la setmana que més prest començ –a les nou– cosa que, assumint com m'està costant aixecar-me cada dematí des que sóc aquí, em mata. Habitualment arrib accelerat i endormit a una classe de quatre hores seguides que, avui, era premium perquè hem donat per enèssim cop la cronologia de la integració europea. A la una torn a casa per dinar, descansar, estudiar o fer un poc de neteja, anar a comprar o simplement perdre el temps. A les 6 torn a ser a classe per fer tres hores més. De tots els dijous que han estat així, no n'hi ha hagut ni un que no m'hagi plantejat seriosament comprar-me un gofre a Pascalino, glaces et gaufres, la furgoneta aparcada davant la porta del campus que fa els millors gofres que he tastat mai. La veritat és que, a les 9, quan surt de classe i fa fred, fosc i, a més, la universitat està gairebé tancada me'n penedesc de no haver-me'l comprat. No, no són hores per sortir de la Universitat, ni tan sols a la Pompeu, encara que més d'un cop i més de vint vaig sortir a aquelles hores de l'Edifici Mercè.

Entre una cosa i l'altra són gairebé les 10 quan em propòs posar-me a fer el sopar o posar-me a sopar i, la veritat, quin desordre alimentari i quina peresa tot plegat. Dissabte, a banda de fer 23, es preveu la primera nevada i jo encara amb el cap a l'estiu, a una Barcelona llunyana, al passeig Marítim de Cala Rajada un vespre d'estiu havent sopat, just passejant fins a Cala Gat. Demà ja arribes i passarem comptes amb l'enyorança. Per la resta, crec que me'n penediré de no haver agafat bitllets per anar a Palma aquesta setmana de vacances, però, francament, m'agrada massa més sofrir i passar gana de coses bones i fred de tots vosaltres i del sol de Mallorca. Ja està, ja tenim en Ferran en fase bleda.