Assumint amb certa mandra no només l'endemà del gran dia, sinó els dies que segueixen l'endemà, me n'adono que, en general, són els dies que més detesto de tot l'any. I si bé, és ben cert que és una perspectiva totalment egocèntrica i narcisista del calendari, també cal entendre aquests dies com dies de més absoluta normalitat després d'un aconteixement, de buit i d'assumpció dels anys que passen, de canvi d'hora i, per tant, d'arribada sobtada de l'hivern. Tot i així, quin luxe això de poder tenir uns dies de vacances per avançar la feinada que tinc, per anar llegint amb calma o per anar al nou cafè de la cantonada on, per sorpresa per a tots, tenen El País i un cafè més que decent per ser Bèlgica.
Malgrat tot, aquesta setmana és també una setmana de transició entre una visita i una altra, entre la constatació de la fi de la tardor i l'inici dels sota zero, la primera aiguaneu, que aviat serà neu, el sol, la pluja, l'etern gris d'aquest cel brussel·lenc. I així anar fent, més que content amb la ciutat, el ritme, les classes i les vacances sobrevingudes.
No comments:
Post a Comment