Són les cinc i mitja i d'aquí una horeta llarga ja hauré d'anar cap a Son Santjoan per partir cap a Brussel·les un cop més. Després de 10 dies per Mallorca, pareix que fa anys que partírem en cotxe cap al sud. Si les vacances havien de servir per desconnectar i per gaudir, hem complert els objectius. Si havien de servir per adelantar o compensar la feina que duia endarrerida, no puc més que admetre que hem fracassat estrepitosament. Els deus dies m'han omplert de cerveses i de pomades, de coca de torró, de família i d'amics, de Ciutat i de passejades.
Tot i així, me'n duc, un cop més, enyorança adelantada i el somni de poder, qualque dia, poder tornar a Mallorca de manera més continuada, de quedar a viure-hi, de que tots els hiverns tenguin sol. Me'n duc també tres litres d'oli, sis coques de patata, sis llonguets i un mocadoret groc. A la maleta també hi caben unes sabates i uns calcetins per no passar fred i a la motxilla de mà una novel·la en català per no perdre la llengua. Al cos hi duc 300 hores de vitamina sol, somriures i la sensació d'haver crescut.
Pareix mentida que, després de sis anys i mig voltant pel món i d'una bona temporada de llunyania emocional amb Mallorca, ara torni a ser difícil anar-se'n, dir fins aviat. La paradoxa és que aquesta dificultat contrasta amb la certa normalitat amb què he assumit els darrers mesos i setmanes que cada vegada més gent se me'n va a l'altra punta del món i que serà difícil tornar a reunir-nos tots al mateix lloc.
No comments:
Post a Comment