Ciutat.

Com de difícil se'm fa anar-me'n de Ciutat una altra vegada, de ca meva, d'aquests carrers plens de sol i de pluges, d'història, de la meva història i de les nostres. Com de díficil és pensar que tot és molt més fàcil del que semblava, que tots ens hi hem avesat i que d'ara endavant tot anirà millor.

I a Barcelona m'esperen altres dies, altres carrers i altra gent i m'estim més no pensar-hi, aprofitar aquestes hores de Palma i aprofitar aquells dies de Barcelona que vendran i esperar impacient als nous dies a Palma amb tots vosaltres, amb un poc més de fred, altres aniversaris i un Seat Ibiza verd.

Per molts d'anys. Supòs que queda molt poc a dir, llevat que m'oblid dels propòsits pels denou.

Diumenge.

Aquest diumenge no és cap diumenge. Avui és dilluns, és dissabte o és divendres. Na Marta ha baixat des de Vic a veure'm, a visitar Barcelona. Com si, sense haver-ho planejats, els dos vam acabar pensant el mateix. Un diumenge diferent. Aquest diumenge no és cap diumenge. I na Marta i jo hem passejat per La Ciutadella i el Port Vell i la Rambla.

Barcelona ha tornat a oblidar la pluja, encara que crec que aquest oblit durarà tan sols uns dies i, d'aquí poc, tornarem tenir l'aigua i els núvols al costat. Però avui, diumenge, ha sortit el sol i he passejat més Barcelona que en tot el mes anterior a aquesta visita.

Diu na Marta que ella m'associa a Palma i que, per això, se li fa extrany passejar amb jo per aquí. I jo em dic que tenc ganes de tornar a Ciutat, que en una setmana em tendreu per allà i que, en tornar, ja visitaré Vic i aniré a veure Antònia Font amb na Marta.

I és que els diumenges, així, donen gust. I més quan sé que tots els deures que havia de fer ja els he fet.

Horitzontals. 1. Cap de setmana: SET.

La vida desapareix els caps de setmana. La ciutat mor d'estudiants que, afanyats per a tornar a casa, marxen amb el primer tren, autobús o cotxe que surti de la ciutat després de tota la setmana de classes, seminaris i pràctiques.

El silenci plena aquesta escala i l'altra planta i l'altre passadís i tots. Quasi només som els Erasmus, els d'intercanvi (majoritàriament dels Estats Units) i els illencs. Ai, les illes, ses illes - com diuen aquí en un to afectuós -. Però no només de ses illes.

I, no obstant, els caps de setmana, Barcelona segueix essent una ciutat d'ambulàncies que corren i empaiten els semàfors verds, o els que siguin. Ambulàncies d'enrenou i de soroll. La pluja sembla que vol tornar a arribar i un ja ha après que aquí el temps menteix tant o més que a Palma, que cal posar-se una jaqueta.

Però no puc dir per això que els caps de setmana no siguin profitosos. Em fan falta les escapades planejades, els somnis d'estiu i de vacances, però em dic que aquesta pràctica m'està matant de peresa i tan sols duim unes setmanes de classe.

Veurem si, la setmana qui ve, hi ha ciutats alienes, escapades rurals, muntanyes o mar.

Lavadoras, secadoras y pasteles.

Hay noches en los que uno decide aislarse un poco, tampoco demasiado, y quedarse hasta las cuatro, hablando, charlando, comentando, entre lavadora y secadora, mientras buscas huevos para terminar el dichoso pastel, negando que el sueño le vence a uno.

Aunque todo esto no es aislarse si el sábado consigo levantarme temprano, estudiar, ayunar, charlar, reír, ver Friends, tomar un café, o dos, lavarme los dientes, volver a poner la secadora de anoche y hablar por teléfono. Por no mencionar que hoy salgo porque he "terminado" los seminarios.

Pero de eso ya hablaremos mañana.
Porque así me va este sábado en que el Mercadona ha cerrado. Veremos quién va a Sorli, quién al Caproski y quién al Fort Pienc.

Optimistic thoughts.

No és gens fàcil fer-se a la idea de que estic aquí. I mira que m'ho repetesc tots els dies i, tot i així, a vegades, tenc dies dolents. Perquè això pot passar i enyorar una habitació groga i uns llençols nets i un sol de fusta és d'allò més normal.

Però puc dir que tot això ja ha passat i que estic més content que un gínjol, per dir alguna cosa, perquè la fam m'arriba inevitablement i no vull fer el sopar, ni vull posar-me les sabates, ni vull aixecar-me d'aquesta cadira.

I, malgrat això, sé que no és això de la "independència" el que m'agrada, sinó repetir-me que avui SÍ me n'aniré prest a dormir i, no obstant, saber perfectament que em donaran les dues o les tres xerrant als passadissos o, quasi bé, parlant.