Vaixell de vapor.

I respir, un cop més. La sal, la mar, la lluna, el sol. En el fons m'agrada agafar es vaixell i més quan és el primer dia que surt el sol. L'últim. I les ones gairebé no se noten, quatre riures sota el sol, una becaina allà estirat, ben incòmode, ben content, ben cansat. Nins francesos que criden i corren i son pare que els renya perquè m'han despertat i jo sense saber massa bé què dir, non, mais j'étais déjà éveillé. –Encara que fós totalment fals–.

Palmeral, estany i mar davant La Seu, il·luminació nocturna. Molt nocturna i massa llarg el trajecte, però crec que a tots ens agrada una mica la penitència i fer-se la víctima, només un poquet. És que estam parlant de tornar a casa i això ha de ser forçosament una travesia pel desert. No obstant, tinc ben present que L'Odisea és cosa del Mediterrani Oriental.

Veurem com va. Mentres tant, seguesc pensant en les pomes al forn de Carmelitas.