A puntet.

A puntet. Pareix mentida, però a això li queden tres o quatre dies d'esforç múltiple, d'escriure a corre-cuita i s'acabarà una tesina que hauré parit en menys d'un estiu. També és cert que no tenia més remei. Com bé diuen, convé no dir blat...

Tot i així, em permet ésser bastant optimista amb les dates, amb les entregues i, fins i tot, amb el propi contingut. A més a més, estic bastant content d'allò que n'he tret. No només un interés creixent en la recerca i en els marcs teòrics (!!), sinó en el propi objecte d'estudi. Si bé fa uns dies deia 'malgrat la tesina', avui em desdic d'allò i xerr d'ella com element auto-instituent i reflexiu. Jo amb la tesi, m'auto-instituesc com a coneixedor d'una matèria i, per tant, capaç d'escriure al respecte.

Filosofades a banda, no puc estar més contect d'aquest estiu, del constant procés d'aprenentatge, de veure els amics i de la perspectiva de passar davant la mar i sense fer res els deu dies entre Sant Roc i Sant Bartomeu. 

Aquest estiu he tengut tres nusos a l'estómac. El primer era la por de no acabar la tesina, el segon la por de no trobar feina i el tercer -potser el que més em preocupava- el de no saber afrontar els canvis amb prou maduresa. Dels tres, avui només en queda un, el de la feina. I, per sort, no visc en un drama constant. Sí m'angoixa, però aprenc a controlar-ho. Els altres dos nusos han desaparescut: un per haver fet feina casi a diari durant mes i mig, l'altre perquè, la veritat, havia de ser així.