Migjorn

Després de dies voltant pel Llevant mallorquí, de nedar davant Menorca i veure cada vespre barques que pesquen calamars, diumenge vaig tornar a Ciutat. Una setmana de calor, de fer feina i posar en ordre quatre coses que encara no havia enllestit i, avui divendres, he hagut d'escapar-me a Migjorn a passar-me un llarg dia de platja i descans davant Cabrera. Un pic més, això va de tòpics i, un pic més, hi predomina l'etern locus amoenus i la fugida de la vida mundana.

Així idò, a mig dematí hem enfilat la carretera cap a Ses Salines, intentant evitar la cotxada que se n'anava en es Trenc i, precisament, a migjorn ens hem plantat a davant del far de Ses Salines, el punt més meridional de Mallorca, just davant de Cabrera i de l'illa dels Conills.

Per qui no hi hagi estat mai, no té pèrdua. La pròpia carretera és una mostra més del paisatge mallorquí i del Mediterrani oriental. Entre Ses Salines i Es Llombards, hi ha una carretereta de vuit quilòmetres que duu directament (i exclusivament) al far de Ses Salines. La carretereta, com deia, són vuit quilòmetres entre parets seques, murtes, pins i savines. A qualque moment hi ha síquies als dos costats i, crec recordar, que es pot veure els rostolls i les bales de palla. El far ben blanc i tancat al públic em fa pensar en contraban i estraperlo. Sincerament, amb tot el que ha conegut aquest bocí de Mallorca, no me sorprén que Joan March tengués terres pel Migjorn. Per qui encara no se l'imagini, o vulgui posar-li banda sonora a aquest post, basta que escolti la descripció que en fan els Antònia Font aquí.

A la dreta del far, passant darrera unes murtes, s'arriba al paisatge lunar. Si enfilau el caminoll, després d'una bona estona a peu, s'arriba a una platja d'arena fina en la que jo, de fet, no hi he estat mai. La veritat és que jo m'estim més quedar damunt les roques planes i erosionades del camí, on no hi ha massa gent i puc nedar amb tranquilitat. Avui no hi ha hagut excepció i, tot i el vent de xaloc que hi bufava, el trajecte ha valgut la pena.