‘Realment, quina calma’, pens mentres bec el segon cafè del dematí i esper que s’aixequi el meu germà per anar a plaça, que avui hi fan mercat. Són les 10.40 d’un dimecres de finals d’agost i aquí, a Es Carregador, just davant de mar, tot és tranquilitat. Fa un dia estrany, bastant poc calurós i ennigulat casi exclusivament a la part de mar on acostumam a nedar. Quatre rajos de sol escapen dels niguls i deixen la mar amb segments ombrívols i lluminosos. L’horitzó és, però, ben visible, tot i que, per la banda de gregal pareix que hi ha calitja. Avui, per primer cop, Menorca és casi imperceptible, llevat per una punta aïllada, un cap. El blau de la mar és avui profund.
A la casa del costat els guiris encara hi dormen i només se senten les ones contra les roques, els quatre o cinc turistes que baixen la carretera en bicicleta i, ara, aquell vaixell de pesca reconvertit en golondrina. Aquest deu ser un d’aquells dies que no agraden a turistes i visitants, així que intuesc que el mercat estarà ben ple. Ja fris d’anar a veure tomàtigues i aubergínies, d’imaginar-me dies i setmanes exclusivament vegetarianes. Després, pegaré un bot a la biblioteca, per acabar de tancar les quatre coses que tenc obertes al màster, penjar aquest post i allunyar-me, ni que sigui cibernèticament, unes hores d’aquest locus amoenus. De ben segur que quan no ho tengui, l’anyoraré.
No comments:
Post a Comment