Bipolaritat.

Plou i, a estones, trona i llampega. Jo m'acab el cafè, ja fred, mentres mumare fuma i fa com que balla Wonderful Life de Black que qualcú ha posat al vinil abans que m'aixequés. La veinada de davant guaita per la porta, amb les persianes mallorquines a mig obrir. Aquí pareix que tot s'ha aturat per la pluja. Tampoc ajuda que avui sigui la Mare de Déu d'Agost i que ahir hi hagués revetlles a mitja Mallorca.

Ja fa una setmana que sóc per aquí i me'n queda una altra. La veritat és que me n'han parescut unes quantes de la de coses que he fet i de tant com he desconnectat. Un altre pic, m'he tornat a reenganxar a la vida mallorquina a corre-cuita, amb ganes de fer moltes coses en poc temps, de veure i de conèixer gent, de sentir-me com a casa. I sí, un altre pic, he aconseguit carregar-me d'una bipolaritat aplastant, entre un Ferran que vol quedar i que se sent còmode aquí, que enyora la vida que podria dur a Palma i un Ferran que reconeix les mancances de l'illa i les bondats de Brussel·les. I així amb tot: hi ha un Ferran que es va comprometent amb les lluites illenques, que coneix gent nova, que va fent cosetes aquí i allà i que se sent útil per l'illa i per Ciutat, un Ferran que se sent de cada vegada més a prop de casa i també tenim un Ferran que, dia rere dia, va fent passes i prenent decisions que l'allunyen encara més de Palma. La darrera tancar el compte bancari.

Ningú mai no va dir que viure a fora fós fàcil, ni que les coses haguessin de ser clares. En tot cas, m'adon que aquests dubtes només els tenc en ser aquí, un bon sinònim de què a un lloc i a l'altre m'hi sent a gust.