Equador de l'estiu.

Un any més, torna a ser dia 2 d'agost, la Mare de Déu dels Àngels i, com cada any, he passat la revetlla entre amics, pomades i cançons. Allò que començà amb una obra de teatre s'ha anat consolidant any rere any i ja en fan set. Set anys en què, qui més qui manco hem gaudit de la Patrona i en què hem interioritzat dins la nostra idiosincràcia de llonguets aquests vincles especials amb Pollença i amb l'alborada.

Ja és costum i la patrona esdevé en molt més que una simple verbena. El conjunt horabaixa-vespre-matinada ha d'estar farcit, necessàriament, d'una pujada a dalt de tot du Calvari quan encara és de dia, d'un sopar senzill, converses agradables, retrobades que s'esperen tot l'any i sentir tocar la banda a plaça i a Monti-sion. Enguany, a més a més, ens hem creuat amb el mite de l'adolescència, hem comprat ensaïmades per berenar a les sis del dematí i hem afrontat els canvis amb naturalesa i un petit grau d'indiferència.

La patrona serveix, també, com a balanç a l'equador de l'estiu i he de dir que, fins ara, malgrat la tesina, no canviaria aquest estiu per res del món.

Sabates d'estiu

Avui, per jo, s'inicia de manera evident l'estiu. Just ahir de matinada tornava de passar el meu primer Sant Joan a Ciutadella. Feia anys que pensava en anar-hi i fins enguany no havia pogut. Malgrat la improvisació i el poc temps, n'he vengut contentíssim, d'ésser a Menorca, de beure ginet, de veure caragols i assajos dels jocs des pla, de sentir flabiol i tamborino, de banyar-me a la mar, de retrobar-me amb gent que feia anys que no veia.

Avui de dematí, amb poques hores de son a damunt, estrenava avarques menorquines. Ara, després de reunió, cafetó i passejada Blanquerna i Sant Miquel amunt i avall, me les he tretes. En aquest moment, amb els peus mig encetats és quan l'estiu comença oficialment. El ritual acaba essent el mateix any rere any: patir dos o tres dies, encetar-te els peus i, des d'ençà xalar de les avarques –notau que aquest l'acab d'incorporar en el meu diccionari particular–. Aquest ritual guanya especial protagonisme aquell any que estrenes avarques, com enguany. Dissabte o diumenge, el cuir haurà cedit a bastament com per a posar-me-les tranquil·lament, sense patir, sense pensar-ho. Ara, emperò, m'estim més estar amb sabatilles d'estar per casa.

Resulta curiós com, independentment d'allà on sigui, del que hagi de fer, de les modes o de qualsevol altra cosa, hi ha coses que no canvien. Si ho pens, me n'adon que segurament dec dur al voltant de vint estius amb avarques menorquines. I que les duc i les duia per a fer qualsevol cosa, per anar a passejar, a la platja, amb la bici, per mudar, de campaments, de colònies, de verbenes, etc. Les avarques esdevenen sinònim d'estiu, i, encara diria més, de la mateixa manera que sí que puc imaginar un estiu lluny de Mallorca, no concep un estiu fora avarques. Per jo, quan sent gent dir dois, xerrant de poble balear i d'aquestes coses, només puc pensar en avarques, gin Xoriguer i colors mediterranis. Ara, no acab de tenir clar si a les Pitiüses en gasten d'això.

Els límits de la tonteria.

Ahir, dues hores després de quedarme de Rodríguez a Brussel·les, vaig rebre la notícia de què no m'agafaven per a una molt bona feina. Aquesta va venir amb tacte, bones paraules i encoratjament i jo, al meu torn, no em vaig sentir especialment malament per això, sinó pels dubtes respecte el futur. Hi haurà noves oportunitats, vaig pensar, però no per això no vaig seguir una estructura del dia amb tendències depressives. Vaig intentar estudiar, però de manera compulsiva anava a cercar noves ofertes de feina, vaig enviar un parell de candidatures per dues molt bones feines i vaig estar fins les quatre entre això i la novel·la que estic llegint, la premsa, facebook i twitter. Fins les cinc no vaig ingerir més que el cafè del dematí, una torrada i un xic de pastís, bàsicament perquè no tenia gana i perquè no volia fer els plats del dia anterior.

Després vaig quedar per anar a prendre un cafè amb un amic i, com em moria de fam, vaig acabar demanant una torrada i una cervesa (primera). Quan ens vam acomiadar, tot i ser força d'hora vaig anar al bar on havíem quedat amb els d'ICV per llegir una estona. Mentres feia temps vaig demanar una cervesa (segona sense haver ingerit casi res) i vaig assistir al desmai d'un senyor epilèptic al bar, les seves convulsions, la seva pèrdua del pols i respiració, el massatge RCP per part d'un dels seus amics, l'arribada de l'ambulància tres minuts després quan ja estava morat, la reanimació per part dels professionals mèdico-sanitaris. Quan va acabar això, els del bar varen netejar una mica el terra, vàrem tornar a posar les taules al seu lloc i varen arribar els altres companys d'ICV.

Em vaig demanar la tercera cervesa, un plat com déu mana i vàrem fer la reunió, acompanyats d'una quarta cervesa. De tornada cap a casa mig plovia i, en entrar al pis, vaig veure la pila de plats per rentar, però vaig anar directament al llit.

Avui m'he despertat sense despertador cap allà les deu i, a la una i trenta-quatre encara no he menjat ni begut res de res. Això sí, m'he dutxat, m'he vestit, he fregat els plats, he endreçat la roba de l'habitació i m'he tret tota la tonteria de sobre. Un dia i mig de tonteria i de desordre alimentari en connivència amb la sol·litud al pis sobrevinguda em basta i em sobra.

Et bon, voilà, tenc la sort que dia 19 de dematí vaig a Palma i m'hi estaré una bona estona. Ja en tenc ganes. :)

Enèssim període d'exàmens

Entre lectura i lectura me permet fer l'enèsima pausa per mirar el cel i les finestres brutes, la quiche al forn, per estirar-me i descansar un poc els músculs engarrotats, per mirar el mòbil, per intentar convèncer la gent que vagi a votar el dia 25, etc. Ara em pos a escriure, perquè feia ja mesos que no ho feia i sembla mentida que estic més o menys exactament igual que el març, poc abans d'anar a Palma, a Praga, Lisboa i l'Empordà. I com no he d'estar igual si casi no he tengut temps de quedar-me una estona al mateix lloc i pensar un poquet.

Ara per ara, pareix que els dubtes que podia tenir s'esvaeixen en part i se m'obre un ventall de possibilitats relativament gran. Però això fa dies que no em preocupa massa i amb aquesta calor, només tenc ganes d'agafar la bici i anar a fer una volta o, millor encara, d'haver d'agafar el metro per anar a neerlandès i, justament, perdre'n un per poder seguir llegint Els jugadors de Whist, de Viçenç Pagès i Jordà. De menjar fruita i verdura fresca, anar a mercat, prendre llet preparada, sortir a estirar les cames a les nou del vespre i que encara sigui un poc de dia.

Sempre he dit que m'agraden especialment els períodes d'examen. I a Brussel·les també. Si bé no tenim la terrassa del Clot, ni les plantes, ni Barcelona, sóc especialment feliç amb aquesta llibertat d'anar fent al meu ritme, anar avançant i assolint conceptes, idees i coneixements. I és vera que em cansa profundament aquest examen de política exterior, que és súperavorrit, bel·licista i repetitiu, però que els de després m'apassionen i casi em farà pena acabar-los. Pareix bastant evident que s'acaba un cicle.

Dos mesos i mig.

Fa un sol belga d'aquells que no te'ls creus. El cel és blau i pareix que, fins i tot, fa una mica de calor. Jo acab de dutxar-me, de regar les plantes i de ventilar ca nostra. En Gerard és a Gant amb les visites i jo m'he quedat a Saint-Gilles per fer la feina d'iniciativa per demà i per posar-me, ara sí, amb la tesi, les sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans i amb les quatre lectures complementàries.  

Aquest semestre vaig de debò. És curiós com en qüestió de quaranta-vuit hores he canviat completament de perspectiva sobre la immensa muntanya de feina que tenc per davant. Ara me pareix completament faisable i me dic que, en el fons, només fa falta que m'hi posi i molt. I, bé, un pic acabada, entregada i exposada la tesi, entregats els treballs finals, fets els exàmens escrits i l'oral en Protecció Internacional i Europea dels Drets Humans, hauré acabat el Màster. Qui sap, potser trobaré qualque feina o feineta. En qualsevol cas, ara mateix això no toca no hi hauria de pensar massa ara mateix.

Mentrestant, m'he de resistir amb forces de no posar-me a cuinar cada cop que sóc tot sol a ca nostra. Dilluns vaig fer galletes d'Inca i divendres dos pastissos. En es final, pareix que amag les ganes de fer feina darrera d'una hiperproductivitat culinària. Avui, emperò, només tenc ganes d'escriure i fer recerca, i llegir articles i resumir-los i subratllar-los i, en acabar, potser, sortir a fer una volta amb la bici que acab de comprar-me.

Vet aquí els vuit vents del món.

Fa sol i un tímid aire fresc entra per sa finestra oberta de bat a bat. Jo estic assegut en es sofà en màniga curta i amb es peus a damunt sa taula. Són dos quarts de dues i encara no hem dinat i tampoc tenc fam. Bé, sí, un poquet. Va essent hora d'encetar aquell paquet de galletes d'Inca que no he obert per culpa des torró. 

Un altre pic ho pens i, després de fer una volteta per Palma i de tornar a passejar per carrers i carrerons i de prendre un bon cafè amb llet, me repetesc que m'enyor massa sovint i que aquesta podria ser la ciutat on vivís de manera constant.

Duc just deu dies i ja m'ha canviat la perspectiva de Palma un altre pic. Tornar a viure aquí ja no me pareix l'opció fàcil i senzilla ni tampoc és sinònim de crisis i de desesperació i manca de propostes. Al contrari, tornar a viure per aquí me pareix una valenta i necessària. I crec que, per ventura, no tendré els collons de fer aquesta passa.

Tot i així, alguna cosa es mou i estic canviant de perspectiva i no precisament pel bon temps!

Així que, si qualcú te propostes o idees o cerca qualcú per comencar un projecte i heu de mester un politòleg i europòleg amb interés en les polítiques mediambientals, que m'ho digui!

Oposició.

Sa veritat és que, en aquests moments, tenc ganes de ser a Mallorca.

I no només perquè casi sigui Nadal, i per aquí faci fresqueta i per allà diu es diari que hi ha anticicló, sinó perquè crec que he de ser part i fomentar el canvi en la situació. I el problema és que estam ben fotuts a totes bandes, no només a Malloca. Darrerament estic bastant preocupat per s'immobilisme, i perquè un 40% dels enquestats responguin estar en desacord amb donar targeta sanitària a persones migrades en situació irregular. I perquè pareix que la inversió completa de les prioritats governamentals no té cap impacte en els votants del PP. Sa veritat, m'agradaria ésser a Mallorca per a fer oposició i construir una altra Mallorca, més justa, més sostenible i més feliç.