I climbed a tree.

Vaig pujar dalt d'un arbre. I, realment, ho pens i és la primera vegada que ho faig. Almenys un arbre de les característiques que estam parlant, un arbre gran. Amb vint anys i he pujat a un arbre per primer cop, i la quantitat de coses que em queden per fer per primer cop és llarga.

Em sorprenc de bon dilluns a terrats aliens, mirant la mar, llunyana, i els terrats d'aquesta ciutat que cal aprendre a estimar de debò, no com aquell amor superficial dels primers mesos. Campanaris, terrats i centres comercials de Barcelona. Em sorprenc cercant vols barats cap a Palma per aquesta setmana o per l'altra, per anar-me'n tres dies o dos o fins i tot fer un puja-i-baixa, com diuen per aquí. I és que el sol brilla i jo me n'adon, que, en el fons, el millor moment del dia acaba essent de nit, quan me'n vaig a dormir, i que, sense cap mena de dubte, el pitjor amb diferències és quan sona el despertador, però que, per molt que marxi les vacances no vendran encara i Palma, la nostra Palma no existirà fins que gairebé hagi acabat juny.

Demà és dimarts. És bona senyal. Diu na Clara que sa seva amiga Louisa diu que pujar a un arbre és una de les coses que pots fer que et milloren la vida.

Maastricht.

Y, sin ser, en absoluto, comparable a todos los otros, Maastricht todavía no tenía reflexión propia. Porque había dejado que pasaran los días y que los trabajos me abstrayeran, y que saliera el sol y todo lo demás sin que hubiera reflexión. Porque Maastricht tiene un significado propio que no tienen Poznan, Nueva York, Boston o París. Maastricht es, obviamente, Maastricht y eso lo explica casi todo.

Maria dice que nos hacemos mayores. No sé hasta qué punto estoy en condiciones de discrepar, porque, en el fondo –y en el principio– estoy totalmente de acuerdo. Mientras tanto, sonrío y lloro y pienso que, afortunadamente, el sol vuelve a brillar, que en París no lo hará y que en Viena está lloviendo. Con todo, soy consciente de las implicaciones de este hecho, de mis ausencias y mis menos, pero también de los más.

Me doy cuenta que si no escribo es porque no pienso en ello, porque, la verdad, llevaba pensando demasiado en cómo escribir todo esto, en qué pensar de todo y en que, en cierto modo, mi única voluntad de escribir se resumía en un post-it en la pared con una frase que todavía no sé cómo meterla en este texto.

París.

Alors, c'est joli Paris?
Ben ouais! C'est tout à fait joli!

Está claro que no todo el mundo está a la altura – por si la ciudad te había dejado con dudas, te lo digo yo –. Porque, en el fondo, la cuestión no es si París u otro sitio, sino si París o no-París, que es como, implícitamente, se define el resto de la isla y, por extensión, de hexágono.

Pese a todo, no dejan de divertirme todos esos looks y poses, esas miradas disimuladas al iPhone –verdadera religión de la ciudad– en el Starbucks del Marais. Porque mira que llega a ser guay esta ciudad.

Aun con todo, París es mucho más estupenda de lo que pensaba. Resulta, pues, que cueste lo que cueste uno se lo puede acabar montando bien y que te lleven a tomar una cerveza mientras suena Jazz del bueno, porque, en el fondo, es cuestión de voluntad y algo de bonne chance. Veremos el año que viene.

Mundet.

Hem d'entendre que, en el fons, el canvi de nom, no només és això, un canvi de nom, sinó que porta implícita una voluntat de canvi del sentit, del concepte. Així, tot el joc d'aquesta ciutat permet que es desconeixi per bona part de la mateixa la Rambla de Guipúscoa –on cony està la Rambla de Guipúscoa?– quan, en el fons, no és més que el carrer Aragó a partir de Lope de Vega –on cony està Lope de Vega?–. Igual que també permet que bona part de la Rambla de Guipúscoa, com podria parlar-ne de tants d'altres, desconeguin bona part de la ciutat.
I bé. Avui he pujat a Mundet amb el cotxe.

Vaixell de vapor.

I respir, un cop més. La sal, la mar, la lluna, el sol. En el fons m'agrada agafar es vaixell i més quan és el primer dia que surt el sol. L'últim. I les ones gairebé no se noten, quatre riures sota el sol, una becaina allà estirat, ben incòmode, ben content, ben cansat. Nins francesos que criden i corren i son pare que els renya perquè m'han despertat i jo sense saber massa bé què dir, non, mais j'étais déjà éveillé. –Encara que fós totalment fals–.

Palmeral, estany i mar davant La Seu, il·luminació nocturna. Molt nocturna i massa llarg el trajecte, però crec que a tots ens agrada una mica la penitència i fer-se la víctima, només un poquet. És que estam parlant de tornar a casa i això ha de ser forçosament una travesia pel desert. No obstant, tinc ben present que L'Odisea és cosa del Mediterrani Oriental.

Veurem com va. Mentres tant, seguesc pensant en les pomes al forn de Carmelitas.

F de fi.

Dos euros quaranta d'impaciència i entusiasme. Exotisme barat servit amb palmeres d'Alemanya i alguna dosi periodística. Un cafè i un croissant al Convent. Amb tot el nerviosisme postexàmens i la depresió postpart, encara que supòs que cap dels cinc fills ha estat un part gaire dolorós. S'ha acabat, per variar; com casi sempre. Aquí tot comença i acaba. Sempre i, a més, cíclicament.

Supòs que és el millor cafè que conec aquí. No és Marabans, però gairebé. Tot s'ha de dir que tampoc en conec molts i que Barcelona és prou gran com per a que en trobi més. Sovint succeeix al contrari, que ens conformam amb el que coneixem. I merda, que ja és abril un altre cop i això tornarà a acabar un altre cop.

No sé massa bé què pensar, o si fer-ho. I potser els sentiments s'encomanen i els cicles són menys cíclics del que ens crèiem i tot acaba sortint millor del que ens pensàvem. O del que em pensava. No sé si estic essent massa optimista i tot. No, crec que així està bé. Quin sol que fa ara que ja és de nit.

Línea 1.

Supongo que anoche estuviste leyendo a Deleuze, en tu cuarto-desconocido de tu piso-desconocido, en ese sur tan frío. Yo vuelvo a estar en este cuarto tan blanco. En Barcelona todo es distinto. Su atmósfera te absorbe, te ahoga y te aturde.

Y te imagino con los problemas de sueño que ya no tienes, y mi pereza de hacer exámenes, tan lejano, tan distante. Me doy cuenta de que no sé nada de tu vida o más bien poco. Que primero de carrera ahí quedó, igual que mis visitas y que debería volver a hacerlas.