Diada

Aquesta Diada de Mallorca de 2014, prèvia al tricentenari mallorquí, ha servit per la retrobada amb una multitud de persones que em recorden per què Mallorca i què hi puc o hi podria fer. Hi he trobat amics de tota la vida, ex-companys de la Pompeu i antics companys d'escola, amigues de teatre, parelles i ex-parelles d'amics i d'amigues, ídols polítics i companys de lluites, ex-companys de la UIB o del seu Consell d'Estudiants, comunicadors virtuals, antics companys de feina, persones amb qui ens tenim molt d'apreci mutu, professors de seminaris, coneguts, amors platònics i gent que conec sense saber de què -segurament del Siset o de l'antic Pinzell-.

La veritat és que, de la Diada de Mallorca d'enguany, en destac principalment que ha fet fred, molt de fred. I que, malgrat això, la revetlla de la Diada s'ha omplert de gent que em demostra que Mallorca ho val perfectament i que els meus esforços i les meves lluites poden i han de servir per millorar la meva illa i enfortir aquesta societat. Al mateix temps, aquestes retrobades m'han alegrat profundament en saber que, tot i el patiment, tot i l'angoixa, cada vegada som més els que anam trobant el nostre camí i les nostres feinetes i que, en certa manera, anam sabent què volem ésser de grans.

Tot i així, la distància, sigui a banda i banda de la Mediterrània o sigui més enllà, es fa dura i aquesta Diada em demostra que hi ha molts i molts illencs a fora disposats a participar de la millora de la nostra illa i que, per sort o per desgràcia, que nosaltres hi siguem és indispensable.

Calendari

Any rere any, me sorprén com de predefinides estan les vacances de Nadal. Dels 13 dies que passaré a Mallorca aquestes festes, hi ha la nit de Nadal a Palma, el dinar de Nadal a Cala Rajada, la xocolatada de Nadal a ca na Marta, el no-dinar de Sant Esteve, la manifestació de dia 30, la festa de l'Estendard i la colcada, el vermut de Literanta, la festa de cap d'any i la ressaca de dia 1. A més a més, tampoc hi falta qualque berenar de llonguet, qualque birreta en el Guirigall o al Siset i qualque excursioneta per la Serra.

I així, jo me deman que quan trobaré el temps per fer feina, per descansar i per estar en família.

Dimarts, hivern.

Dimarts. Segon dia d'hivern brussel·lenc després d'uns mesos de treva. Per enèssim dia consecutiu, arrib a casa pràcticament a l'hora de jeure, amb temps de preparar-me per tenir energies per l'endemà. La veritat és que, alguns dies, costa ésser un jove multi-treballador amb inquietuds i compromisos. Avui, emperò, en lloc dels compromisos cívico-polítics, m'he permès d'anar a casa na Lola i n'Amélie a jugar a cartes, a sopar menjar britànic-britànic i a veure com van creixent. És curiós veure que un cangur que va començar com a feina de subsistència ha acabat derivant en una mena de relació d'apreci i estima mútua amb aquesta família franco-gal·lesa.

En tot cas, segon dia d'aquesta marató que nom desembre i ara només en queden 10 dies i pareix que ja ha arribat la neu. Sincerament, no hi ha res que me pugui fer més peresa que els dies de neu. Ni tan sols la perspectiva de tenir extraescolars els següents deu dies.

Potser millor me'n vaig a jeure.

Dissabte

Dissabte dematí. Després d'una petita cua i d'una llarga explicació pareix que tenc, per fi, prestació sanitària belga. 815 dies després d'arribar a Brussel·les he formalitzat el que ja era una realitat: que visc a Bèlgica, que és on tenc bicicleta, on faig la declaració de la renda i on tenc prestació sanitària.  De tornada cap a casa, cap allà les 11.30, tot és silenci. Saint-Gilles pareix que encara dorm o, veient els 300,000 llocs d'aparcament lliures, potser tothom se n'ha anat de la ciutat.

Mentrestant, jo vaig caminant els carrers adormits que comuniquen banda i banda de Saint-Gilles, disfrutant d'aquesta petita passejada de dissabte dematí, del primer moment de tranquil·litat, llum, sol i cel blau de tota la setmana i, tot i el fred, no tenc problemes en perdre'm entre els carrers i carrerons del barri per estar-m'hi una estoneta més. Ja, a prop del Parvis, el carrer de Roma, la casa de les monedes, el carrer del metall, el de Parma i el de Bordeus. Finalment, acab enfilant Escòcia, Berckmans amunt i ja sóc a casa. I una llàstima, perquè, tot i ser tan tard, no se sent res més que el renou de les meves passes i qualque bicicleta esporàdica.

Balanç de l'estiu

Ja de tornada a Saint-Gilles, faig un poc de balanç del meu estiu. Entre d'altres, en destac:

Voltera: municips on he estat
- Alaró
- Alcúdia
- Artà
- Banyalbufar
- Campos
- Capdepera
- Escorca
- Esporles
- Felanitx
- Manacor
- Muro
- Palma
- Pollença
- Sant Llorenç
- Santa Margalida
- Santa Maria
- Santanyí
- Ses Salines
- Son Servera

Gaudi i festa
- Sant Joan a Ciutadella
- Festa de l'Orgull
- Concert a Alaró
- Verbena a Santa Maria
- Verbena de Can Amunt
- Festa del Flexas

- La Patrona

- Aniversari de na Deneb

- Revival de Campos

- Concert de Porreres

- Verbena de Capdepera

- Comiat de na Xaviera

- Concert dels Amics de les Arts

- Gateres vàries al Guirigall

- Gateres vàries al Siset

Politològicament
- La tesina
- Voluntariat al GOB
- Reunió al Consell de Mallorca
- Trobada amb els Joves Verds Europeus a Palma
- Assemblea oberta de MÉS per Palma

Migjorn

Després de dies voltant pel Llevant mallorquí, de nedar davant Menorca i veure cada vespre barques que pesquen calamars, diumenge vaig tornar a Ciutat. Una setmana de calor, de fer feina i posar en ordre quatre coses que encara no havia enllestit i, avui divendres, he hagut d'escapar-me a Migjorn a passar-me un llarg dia de platja i descans davant Cabrera. Un pic més, això va de tòpics i, un pic més, hi predomina l'etern locus amoenus i la fugida de la vida mundana.

Així idò, a mig dematí hem enfilat la carretera cap a Ses Salines, intentant evitar la cotxada que se n'anava en es Trenc i, precisament, a migjorn ens hem plantat a davant del far de Ses Salines, el punt més meridional de Mallorca, just davant de Cabrera i de l'illa dels Conills.

Per qui no hi hagi estat mai, no té pèrdua. La pròpia carretera és una mostra més del paisatge mallorquí i del Mediterrani oriental. Entre Ses Salines i Es Llombards, hi ha una carretereta de vuit quilòmetres que duu directament (i exclusivament) al far de Ses Salines. La carretereta, com deia, són vuit quilòmetres entre parets seques, murtes, pins i savines. A qualque moment hi ha síquies als dos costats i, crec recordar, que es pot veure els rostolls i les bales de palla. El far ben blanc i tancat al públic em fa pensar en contraban i estraperlo. Sincerament, amb tot el que ha conegut aquest bocí de Mallorca, no me sorprén que Joan March tengués terres pel Migjorn. Per qui encara no se l'imagini, o vulgui posar-li banda sonora a aquest post, basta que escolti la descripció que en fan els Antònia Font aquí.

A la dreta del far, passant darrera unes murtes, s'arriba al paisatge lunar. Si enfilau el caminoll, després d'una bona estona a peu, s'arriba a una platja d'arena fina en la que jo, de fet, no hi he estat mai. La veritat és que jo m'estim més quedar damunt les roques planes i erosionades del camí, on no hi ha massa gent i puc nedar amb tranquilitat. Avui no hi ha hagut excepció i, tot i el vent de xaloc que hi bufava, el trajecte ha valgut la pena.

Es Carregador

‘Realment, quina calma’, pens mentres bec el segon cafè del dematí i esper que s’aixequi el meu germà per anar a plaça, que avui hi fan mercat. Són les 10.40 d’un dimecres de finals d’agost i aquí, a Es Carregador, just davant de mar, tot és tranquilitat. Fa un dia estrany, bastant poc calurós i ennigulat casi exclusivament a la part de mar on acostumam a nedar. Quatre rajos de sol escapen dels niguls i deixen la mar amb segments ombrívols i lluminosos. L’horitzó és, però, ben visible, tot i que, per la banda de gregal pareix que hi ha calitja. Avui, per primer cop, Menorca és casi imperceptible, llevat per una punta aïllada, un cap. El blau de la mar és avui profund.

A la casa del costat els guiris encara hi dormen i només se senten les ones contra les roques, els quatre o cinc turistes que baixen la carretera en bicicleta i, ara, aquell vaixell de pesca reconvertit en golondrina. Aquest deu ser un d’aquells dies que no agraden a turistes i visitants, així que intuesc que el mercat estarà ben ple. Ja fris d’anar a veure tomàtigues i aubergínies, d’imaginar-me dies i setmanes exclusivament vegetarianes. Després, pegaré un bot a la biblioteca, per acabar de tancar les quatre coses que tenc obertes al màster, penjar aquest post i allunyar-me, ni que sigui cibernèticament, unes hores d’aquest locus amoenus. De ben segur que quan no ho tengui, l’anyoraré.