Monday 15 February 2010

D82.

Es fa de dia, es fa de nit. Son Sant Joan ja fa tres hores que és desperta, dos i mitja com a mínim i jo aquí, esperant un cop més l'embarcament cap a Barcelona. Avui vaig amb relativa calma. Ara ja sé que, de bon segur, perdré el rodalies, per no variar. Entre d'altres perquè ja tenc el bitllet de l'Aerobús i no pens gastar més doblers en aquesta ruta Aeroport-Barcelona, o viceversa.
Son Sant Joan és buit. Buit com Cala Rajada tots els mesos entre novembre i Pasqua, fent obres, com la meitat d'aquesta illa en s'hivern, com si encara no resultàs prou evident que tothom espera s'estiu, o les persones que estiuegen. A Barcelona plou, imagin. Igual que imagin que la presentació de Política espanyola m'anirà estupendament, perquè d'altres coses no sé si en sé, però de sistemes electorals ja n'hem sentit a parlar a bastament. Així mateix ja hi ha gent esperant a sa saleta aquesta. Jo que pensava que estaria tot sol amb els quatre estudiants de sempre, perquè sempre som quatre o cinc i sempre som els mateixos. Ah, tu ets el de la UB, jo sóc el de la Pompeu. I així anam fent, sense xerrar massa o gens, però mirant les carpetes, les agendes i autoubicant-nos, intentant dissimular-ho. Aquí tot se sap. Igual que se sap que no importa esperar dret si pots esperar assegut.
I a tot això, són les vuit menos quart i ja és de dia i jo no me n'havia adonat. Crec que ja no plou i crec també que o de cada dia en aquesta illa la gent és més rossa o bé la temporada turística ha mig començat. Me tem que haurem d'esperar.

1 comment:

Marta said...

Son Sant Joan és contradictori, o això és lo que crec. Però m'agrada, és sa nostra porta, per on sorim i entram a ca nostra.

I sa vida passa, i ara que tenim vint anys, ara que encara tenim força.

Esper que almenys dia 1 mos poguem veure, encara que sigui una estoneta.