Quanta, quanta crisi!

Dec ser una de les pitjors persones d'aquest país si ens atenem a les estadístiques. Avui es xifra l'atur juvenil en el 52%, o sigui, una mica més d'un de cada dos joves està a l'atur i jo resulta que no només estic entre el 48% privilegiat, sinó que, si ens atenem al fons –i no tant a les formes–, tinc dues feines. Malgrat això, ara, a abril de 2012, a dos mesos d'acabar la Llicenciatura, veig bastant negres les sortides laborals dels estudis. I mira que encara recordo la sessió inaugural den Guiu en què ens parlava del magnífic grau d'ingrés al mercat laboral dels estudiants de la Pompeu i de la carrera, de com n'era de curt el temps que tardaven a trobar quelcom relacionat amb la carrera i amb bones condicions. "Bones". Tan bones com n'eren aleshores el 2008, amb uns lloguers escassos i uns pisos en venda tres cops el seu preu –i que encara diuen que seguiran baixant–. I jo, que segueixo amb un plantejament de confiança en mi mateix i en les meves possibilitats i capacitats, em dic que, a mi, personalment, m'és una mica igual. Encara que no ho és, que aquesta crisi ja dura tant com els meus estudis universitaris i ja me n'he cansat de llegir notícies i veure estadístiques que empitjoren mes rere mes i tot amb una mescla d'indiferència i indignació, i ni així. Gairebé només indiferència i un, ja, tant m'és, que se'n vagi a norris tot que jo no penso fer de colló, que això és un campi qui pugui.

Quanta, quanta crisi! Com hagués dit Mercè Rodoreda. I doncs sí, que tots n'estem cansats de tot plegat, d'aquesta completa negativitat que engloba gairebé tots els aspectes de la vida i que, tot i així, no impedeix que aquests siguin els millors anys de la meva vida, que aquest sigui el millor any de tots, malgrat la crisi i els que sou a fora, i els que esteu a prop però sou lluny. Mira que ara sembla que tot abans fós molt millor i, tot i així, tot i a la crisi...

Cafè (sol).

Potser és simptomàtic, però no ho sé. Resulta que he canviat de tipus de cafè. I ha estat una cosa relativament ràpida i sense preàmbuls o transicions innecessàries. És cert que ja feia estona que gairebé no hi posava sucre, però ara ja ni llet. Ja en fa quatre que són americanos o cafès dobles o simplement cafès. Diu n'Anna que això vol dir que m'he fet un home i jo repeteixo que potser és simptomàtic, però que no ho sé i, si he de ser sincer, tampoc m'interessa gaire. De fet, em sembla més aviat un mecanisme d'autoadaptació al costum ja quasi arrelat de no tenir llet a casa, com si parléssim de Darwin. Però qui diu llet podria dir garrafes d'aigua, paper de cuina o diners al pot. De vegades pens que aquest pis se'n va a norris. 

La setmana 2 de persona atabalada conclou amb èxit, amb similar èxit que l'anterior o fins i tot més encara. I mira que les perspectives eren relativament negatives, tenint en compte l'èxode cap a l'altra riba de la Mediterrània i l'excés d'hores de treball, la pluja, etc. Malgrat tot, els matins de pràctiques són més aviat lleugers, agradables, còmodes. No em queixo de la feina i no tinc perspectives de queixar-me en les setmanes que em queden. La resta de coses van bastant rodades, amb tardes de classes a Ciutadella i feina al Rectorat, on estic essent sorprenentment eficient. I tornar cap a casa, anar a córrer o sopar directament i llegir una estoneta. L'endemà sol ser bastant similar i, malgrat tot, m'agrada. M'agrada més del que podíem preveure, tot molt senzill, molt fàcil de dur. Perquè, a més a més, el dissabte toca anar a mercat, comprar-hi sèpies i cloïsses, i vinet al celler i maduixes i tomàtigues a la fruiteria i fer l'arròs negre per dinar-lo a la terrassa.

I que no és vida això? I que no és senzill viure així? I anar fent abans que arribin els niguls un altre pic. Perquè, a diferència del que havíem previst, què fàcil que ha estat tot plegat i què bé que m'han anat aquestes dues setmanes de feina intensiva i caps de setmana de bona gastronomia.

Bufa de mar.

Sona un telèfon al despatx del costat i em plantejo si agafar-lo o no. De fet, avui ha estat un dia sencer de telefonades sense èxit. És el que tenen els divendres a la tarda, que tot el Rectorat queda buit llevat dels quatre o cinc que encara badem per aquí. Però és que també el matí s'ha notat aquest pre-cap de setmana, amb un despatx gairebé buit i trucades i més trucades i jo sense decidir-me per agafar els telèfons i dir "cooperació bon dia?, no hi és, truqui dilluns" o "Universitat Pompeu Fabra bona tarda?, no no hi és, truqui dimarts". El telèfon para de sonar i sé ben cert que d'aquí una estoneta tornarà a sonar, tornaran a insistir, com acostumo a fer jo quan truco a altres bandes. Il·lusos. Il·lús.

I deia que la planta sencera és buida, ben buida. Com gairebé cada divendres i ja és una costum venir a passar la tarda aquí, a treballar amb música, a redactar alguns mails i esborrar-ne centenars, a endreçar i adreçar les coses. La veritat és que el millor que té aquesta feina és que no em suposa cap tipus de problema, cap tipus d'estrés o conflicte afegit. No, les coses són més aviat senzilles o, en qualsevol cas, no són gens problemàtiques. Com cada divendres o com gairebé cada divendres estic una mica més pendent del telèfon del que hauria d'estar. I mira que tampoc hi ha gaire res del que estar-ne, sé ben cert que acabaré trucant jo en sortir, que ja són molts d'anys i ja ens coneixem com per a preveure els actes. Tot i així, torno a mirar el mòbil. Cony.

Em poso a fer feina, va, ja sí, ja ha passat el descans de deu minutets, o de quinze. En una estona ja surto. Espero que, com a mínim, no bufi el vent. No sabeu com odio que bufi el vent quan pujo o baixo amb la bici la Meridiana. Perquè sempre ve de cara.

Moçambic

Surto de l'oficina amb tres paraules al cap: Maputo, Massinga, Inhambane. Cotacachi era de la setmana passada. A priori, els que tinguin unes mínimes nocions de geografia coneixeran la primera de les tres, però només als que hagin viatjat més d'entre els meus lectors els hi sonaran les dues segones. Massinga és un districte que es troba a la província d'Inhambane, a 117 km segons googlemaps de la capital de la província, també Inhambane. Maputo, en canvi, és la capital de Moçambic i dista 540 i 478 km respectivament. De la mateixa manera que amb Cotacachi, que es troba a l'altre cantó de la Terra, a la província d'Imbabura al nord de Quito, la seva situació en el mapa podria resultar supèrflua per a les meves tasques. Les principals diferències que, a priori, hi trobem són idiomàtiques, ambdues fruït d'un passat colonial. I, malgrat tot, no és del tot així, que ja ho deixava clar el marc lògic, que darrera de tot projecte i tot enunciat hi ha algú. Jo, personalment, diria més aviat davant del projecte, però, bé, això són matissos.

Tres paraules. I segurament la setmana vinent n'hi hauran d'altres.

PMI.

Avui he pujat sense jaqueta les escales de l'avió. Feia molt de temps que no em duien en bus a l'avió i que pujava per l'escala de darrera. Fent cua, esperant. El temps perfecte per mirar la Serra i el Pla, per sentir aquests darrers cops de vent mallorquí a la cara, per veure els niguls de pluja amenaçant sobre Ciutat. I jo, mentrestant, cantant aquell "Teuladins de la plaça de Santa Eulària, adéu, adéu, adéu! Me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa, adéu!" La veritat és que crec que ha estat un bon comiat de Mallorca. Barcelona s'entreveu a l'obertura de les portes de l'avió de dos per dos, d'aquests que ja casi no en queden, i me n'adon que, segurament, no hi tornaré a ser fins a l'estiu. Un estiu que s'entreveu encara massa llunyà, imprevisible i desendreçat. Però, he de dir que no em fa patir especialment, que aquesta petita estada m'ha omplert més del que em pensava i que crec que tendré forces per aguantar els mesos que em queden per davant a Barcelona. A Barcelona!

Aquests tres dies han estat, sobretot, gastronomia. Bona Alimentació, que d'aquestes coses es nodreix l'ànima, de la coca de trempó, dels llonguets, de la canya a Santa Eulària, d'un brunch multicultural no previst. I el sol, la veritat, no ha fet falta. Perquè Palma i Mallorca són molt agradables els dies com aquests darrers, que plou a mitges i surt el sol a estones i hi ha niguls i bufa el vent i fa fresca. Fresca, que aquí a Barcelona pareix que no en fa mai amb aquest tel de contaminació. I sa Riera baixa plena, o tot lo plena que hi pot baixar un torrent amb més aforament que cabal i Palma es mou als ulls d'una primavera que no arriba o que ho fa de la mateixa manera que ho va fer l'estiu passat: plujosa i fresca. Però a mi m'agrada bastant més així, encara que un poc de sol tampoc m'hagués vengut malament, ni una estoneta a la platja.

Emperò, la previsió pels dies de sol ja està feta i el ginet comprat. La terrassa estiuenca serà primaveral i, amb un poc de sort, encara quedaran tulipes amb flor. Sembla mentida com n'és d'efímera l'existència d'aquestes flors. Sis mesos de reg per a dues setmanes flor –de les que jo me'n pas vuit o nou dies por ahí–. Ai las! Quant de patiment superflu, sabent que és molt més fàcil dur una vida tranquil·la.

El pes de les coses.

Una de les primeres coses que trobo a faltar quan marxo de Barcelona i de les que no me n'adono fins que torno i la tinc per mà és la bicicleta i aquesta indescriptible capacitat d'estar assegut i anar ràpid al mateix temps i avançar carrers i places sense miraments, aquesta capacitat de reduir el temps i les distàncies a quinze minuts. Mitja Barcelona està a quinze minuts en bici, cinc a munt, cinc a baix. Perquè, en el fons, a Palma no he arribat a acostumar-me a l'ús de la bicicleta, perquè sempre m'ha estat molt còmode anar a peu i perquè la nova batllia ja se n'ha encarregat de boicotejar-ne l'ús.

En la resta de coses, Barcelona podria resultar relativament similar a Palma o París, almenys pel que fa al sentiment de "casa". I després vénen les persones. I, ai, les persones! Que jo ja deia que les coses són senzilles i que som les persones les que ho complicam tot. Idò sí, les persones. En això Barcelona no se queda curta i hauria de dir que, lògicament, ha aconseguit construir molt més present del que tenen París i Palma juntes, perquè, no ens hauríem d'enganyar, ja fa quatre anyets que sóc per aquí i les persones, a diferència de les ciutats, ens movem. Perquè en el cas de París és bastant obvi que tant estrangers com francesos estam a altres indrets –llevat de comptades excepcions– i, en el cas de Palma, ha estat més lenta, però també molt més dramàtica la constant pèrdua d'un dia a dia, d'una rutina i d'acompanyants en aquesta. Perquè a París simplement aquesta ja va néixer amb el cartell de temporal i a Barcelona, bé, a Barcelona la rutina és diferent. A Palma, en canvi, és clar que hi queden les grans amistats i relacions però, de la resta, gairebé no se'n sap res o jo no n'he volgut saber-ne o què sé jo.

Perquè, en definitiva, és lògic que el meu present, el meu jo, es trobi allà on sóc i que bé, les meves rutines ara per ara són completament barcelonines –si és que es pot dir que a Barcelona en tenc– i no palmesanes, encara que n'hi poden haver i en poden sorgir de noves –més d'un mallorquí he conegut per aquí amb qui he establert una rutina allà deçà–. Per tant, és també lògic que els temps i els pesos canviïn amb els anys i que n'aprengui –per fi– a marcar els temps correctament. I bé, tant sí com no, sa roqueta i la seva gent tiren i pesen més del que podriem sospitar, encara que s'ha de dir, les rutines o bona part d'elles són culturals, gastronòmiques i climàtiques.