Sunshine in yellow.

Una taca de vichysoisse al bell mig de la meva camiseta és la primera i, de moment, única conseqüència de la improvitzada compra a la Boqueria. La salut i una alimentació sana i equilibrada hauran d'esperar a que s'acabi de fer el sopar. Demà, setmana dues de l'era tupperware. S'han acabat fins i tot les fideuàs a la Pompeu. Així, després de quatre hores de classe i sis de feina, he decidit passar a veure si encara hi havia alguna paradeta oberta per comprar fruita, verdura, ous i, potser, una mica de carn. Com sempre que hi vaig, no faig més que sorprendre'm com n'és de barata tot i ésser tant turística. Només aquestes preocupacions -i qualque sentiment llunyà de malestar per haver d'entregar treballs i tenir exàmens en poques setmanes- em rondaven pel cap mentre anava esquivant tots i cadascun dels delegats del Barcelona World Mobile Congress. Sí, aquests que, segons diuen els mitjans, han fet incrementar la demanda de serveis sexuals. La ciutat comtal passa a ser, per uns dies, coital, sense que els treballadors de la TMB facin vaga per evitar-ho.

Sembla ser, com diuen alguns, que aquest és el futur econòmic de la ciutat. Dels altres no se'n sap gaire i, mentrestant, alguns com jo, anem desesperats, dia a dia, amb deadlines i dubtes. Realment, n'estic fins els nassos de tot plegat. Per sort, els exàmens ja arriben i ja sabeu com m'agrada a mi l'època d'exàmens: flexibilitat horària, molta predisposició a fer cuina elaborada i una perspectiva propera de vacances. Vist així, seria bo que s'acabessin les classes, els treballs i tot plegat. Ben mirat, no deixa de ser trist que marxem així de la Pompeu; no deixa de ser trist que el desencís total amb els estudis arribi en el moment en què més content, animat i primaveral estic a Barcelona. Coses de la vida postErasmus.

Barcelona pre-primaveral.

Barcelona, dissabte i fa sol, com casi cada dissabte, encara que no prou com per dinar a la terrassa. Ara ja estic amb el cafè i la primavera ja es nota a prop i més escoltant Els Amics, com fa dos anys, però sense cotxe i amb més ànims i il·lusions. La veritat és que darrerament penso bastant en la Barcelona de segon, de Metro Girona, del carrer Diputació, na Marta baixant de Vic, de jo baixant a Palma, de passejades. I, cada cop, després de pensar-hi, me n'adono que trobo a faltar la primavera i aquesta llum de Barcelona dels dies que fa bo, aquest cel tan blau, les converses i les persones que heu marxat.

I avui, amb el cafetó i la meva tassa, amb plena consciència i coneixement del que ens queda aquí i sense saber massa cert què en faré d'aquesta tassa tan cara, tan maca i tan gran, em preparo mentalment per un horabaixa d'universitat, de biblioteca i de pre-exàmens, perquè el segon trimestre és sempre el més dur de tots i aquest cop encara més, ja que la primavera és molt més temptadora que altres anys. I ho és per la fredor de l'hivern, inusualment gèlid, però també perquè aquesta ciutat és molt més meva del que ho havia estat fins ara i les possibilitats de passejades i parcs són infinites.

Entre aquestes, sovint em fixo en què bona part de la ciutat camina mirant a terra, que són incapaços de saber que estan sobre un carril bici, ignorants davant la seva responsabilitat, insensibles davant la meva desesperació de ciclista frenètic. Tot i així, anit era jo qui caminava pel carril bici de Diagonal. Aquest carril bici que t'obliga a teletransportar-te un cop arribes a Aragó i que fins que no has passat Marina no torna a existir. Idò sí, caminant damunt el carril bici, a les dues de la matinada, des de Francesc Macià al Clot, perquè hi ha vegades en què els béns públics de mercat tenen rivalitat i el bicing no n'és cap excepció.

Fora bo que marxés ja d'una vegada a la biblioteca. Fa una hora que m'ho repetesc i encara sóc aquí amb el cafè. Potser tinc sort i, més tard, em torno a trobar una cara amiga per casualitat passejant per Barcelona.

Divendres dematí

M'he adormit com només s'adormen aquelles persones que han de fer moltes coses. Per sort o per desgràcia, la flexibilitat horària m'ho permet i res, ja hi aniré l'horabaixa. Berén amb tota la calma del món una taronja que no és de Sóller i que és més aviat poc dolça i a la que, en secret, li afegesc un poc de sucre, i galletes amb el cafè imaginari, que ja no en queda i n'hem de baixar a comprar. Supòs que en res aniré a comprar un poc de fruita per tenir-ne pel dia i després ja me n'aniré cap a teatre, que ja toca assajar.

Però que, per si de cas, ho deix aquí escrit, que no me n'oblid que avui és el teu aniversari, Marta. A veure si aconseguesc treure una estona el migdia per telefonar-te, que 22 ja en són, els mateixos que en tenc jo. I pensar que des dels 18 que sóc per aquí i que tu ja has tornat a ser per allà deçà. I que duc una quarentena a Barcelona i hauria de tornar a Palma, que me mor per ser-hi i que, amb tot això d'Spanair es fa difícil, tot i que, en miraré.

Décembre gelé.

Il vaudrait mieux de mettre à part ces pensées sûr Paris, la neige et le dernier Décembre. Un Décembre bourré de travaux, essais, portfolios, mais aussi de fêtes, d'envies, de chaleur humain. C'est justement là ou peut-être quelques semaines avant quand j'ai senti que j'étais vraiment instalé à Paris et que je m'y sentais parfaitement à l'aise. Je me suis dit, par contre, que le froid parisien et la bibli de Sciences Po devrait disparaître en Janvier, en me convainquant qu'à Barcelone et à Palma je serais, d'abord, mieux et, en plus, sous le soleil. Erreur. Janvier a été, comme tous les mois qui l'ont succédé, assez chaud. En fait, on dirait qu'on n'a pas eu un vrai hiver, sinon que l'hiver n'a été qu'en automne et qu'après le Nouvel An on n'a eu qu'une très facile pente descendante vers le printemps.

Aucun ne va pas ignorer la peur que ce Décembre-là m'a générée, peur au froid franco-français et aux pieds gelés. Toutefois, je fais semblant qu'on a bien aimé Décembre, la bibli et, en plus, Paris, mon appart, quand j'ai été tout seul un mois entier, tandis que ce que j'ai vraiment aimé a été Janvier avec Sainte-Geneviève, Panthéon, des jours ensoleillés, etc.

Il vaudrait mieux que j'écrive la continuation du portfolio parisien, mais, d'abord, comme d'hab, il faut finir un essai.

NOTA INFORMATIVA

Se comunica a todos los vecinos que el próximo día 1 de diciembre, a las 11 horas, se procederá a la colocación y ornamentación del árbol de Navidad en el vestíbulo de la escalera (en ésta actividad pueden participar todas las personas que lo deseen).

A las 20 horas del mismo día 1 de diciembre, se efectuará la encendida de luces del árbol y aprovechando la ocasión, celebraremos la inauguración del vestíbulo acompañado de un PICA-PICA, que la comisión organizará con la aportación voluntaria de los asistentes.

ESTÁN INVITADOS TODOS LOS MIEMBROS DE LAS FAMILIAS (niños incluidos)

Sería una buena forma de compartir entre todos el inicio de las próximas fechas navideñas.

Os esperamos

Comisión de remodelación del vestíbulo.

Barcelona, a 21 de Noviembre de 2011

Novembre.

Encara sent es renou a sa panxa. És casi mitjanit i només he sopat una llesca de pa. En realitat, me mor de fam i sé que hauria de fer-me alguna altra cosa, que hauria de posar-me a revisar pràctiques i llegir una estoneta, però en realitat no tenc ganes de res d'això. D'aquesta lògica meva tan interioritzada d'acció i reacció immediata he passat a una acció i una espera angoixant. No sé què acaba essent pitjor o si les consignes que ara seguesc em duran pel bon camí.

No hauria de ser fatalista i no ho seré. Sé per pròpia experiència que les coses no van mai tan mal encaminades com m'ho pensava o m'ho volia pensar. I tot i això em sap greu i em fa una llàstima que no me n'hauria de fer si realment fós conseqüent amb les meves paraules. De la mateixa manera que si tu ho fossis tampoc no et posaries així. Perquè ens coneixem i ja som grandets per dir les coses amb tota sinceritat i sense fer mal.

Apología de Barcelona

Odio esta ciudad. Y lo hago con todas y cada una de mis fuerzas en días como hoy en los que me levanto cansado y, habiendo dormido tan solo 6 horas, me paso la mañana, el mediodía y la tarde en la universidad. Más aún cuando el soleado jueves de octubre se nubla y todo se llena de ese vaho tan característico, esa humedad relativa y ese fresquillo que no es tal y que, a la mínima que te muevas de donde estás, se convierte en un sudor francamente desagradable. Odio Barcelona y su aire tan y tan contaminado, lleno de polen, lleno de polvo. Las estaciones del bicing siempre están vacías para coger y llenas para aparcar. Es ley de vida: en esta ciudad no se puede tener prisa, ni se puede dar largos paseos para llegar, relajadamente a casa. No. Esta ciudad te exprime y contamina hasta tu última gota de sangre, por eso solo dono en Palma. Odio esta ciudad por su insufrible manera de amargarme días sin motivo alguno, sin que lo sepa. Incluso cuando, en el día, han sido más las sonrisas que los reproches y las únicas lágrimas son fruto de cortar cebolla. Odio Barcelona, aun cuando la amo.