25.02.15

Ja a Brussel·les, com tantes altres vegades. Aquí hi plou i el cel és gris, però són les sis i quart i encara hi ha claror. La primavera, almenys pel que fa a les hores de llum, arriba a passes de gegant. Fred, idò no massa tampoc. Per enèssima vegada, arrib a Brussel·les sense tenir massa clar què he de fer en els propers dies i setmanes. Tot i així, la incertesa és bastant menor que altres pics. Avui sé que de dilluns a dimecres tendré sessions de benvinguda i que dijous començ a fer feina, així que, la veritat, sigui quina sigui la feina que hagi de fer al final, no hauré d'esperar massa per saber-ho.

D'aquest viatget a Mallorca, me n'he endut per primera vegada la impressió de que Palma és una ciutat adormida, sense ànima ni esperit, anquilosada en un febrer de vacances pel 80% dels restauradors llonguets. I no només això, me'n duc la impressió de què Palma és una ciutat que mor dia a dia, sense esperit ni institucions que guardin la seva idiosincràcia. Un, dos i tres comerços tradicionals donen lloc a una terrassa com tantes altres a la ciutat de la privatització de l'espai públic. Tot i així, jo mantenc les meves tradicions particulars, una llarga passejada pel centre, berenar de llonguets i un bon cafè amb llet, anar a donar sang, a fer cerveses i pomades pel centre i, per què no, anar a veure si trob amargos al Forn de la Glòria. A banda de la tranquil·litat de veure com, pel que fa a les meves tradicions, tot segueix igual, a la meva maleta me'n duc sis llonguets, 700 grams de tomàtiga de ramellet, dues cunyes de maonès i sis carxofes. La veritat, estic content i satisfet d'haver tornat a ser per casa, d'haver vist a qui he vist i d'haver fet i menjat el que he fet i menjat i, tot i així, encara estic més content de ser a Brussel·les, de reprendre el meu ritme i aquesta dualitat Palma-Brussel·les.

Nous aires.

Mig estirat en el sofà, me dedic a escoltar el renou de la ventada que bufa i que, es veu, ha fet tomar arbres i palmeres (tothom sap que no són arbres de debò). En realitat, només faig temps per veure si arrib a trobar per fi una perruqueria oberta i puc tallar-me els cabells d'una vegada per totes. Pareix que aquest cop sí, l'argument economicista ha convençut a mun pare de que me'ls talli. Idò sí, tot i l'IVA, surt molt més barat fer-ho aquí que allà.

Aquí i allà. Ara que enfil el camí dels tres anys a l'estranger, començ a xerrar com el que som: un emigrant que va tornant de tant en tant. Tot i el convenciment de la meva condició d'emigrant i de què tard o d'hora hauré de canviar de manera efectiva la meva residència i tributació, mai havia tengut tantes ganes de participar de la societat civil de Mallorca i de Palma. Supòs que això vol dir que, malgrat tot, no hi sóc tan alluny.

Avui el Parlament Balear debatia la presa en consideració de la ILP pel territori en la que vaig estar fent feina aquest estiu. Després de set mesos de recorregut i d'explicació poble a poble, barri a barri, illa a illa, el Partit Popular ha decidit invalidar les 16.548 signatures i vetar la possibilitat de discutir el contingut de la ILP. Hom podria estar trist per això, però des de bon començament sabíem que aquest seria el final. A banda d'una proposta pel territori, aquesta ILP del GOB ha servit per remarcar que les coses s'han de fer d'una altra manera i que la ciutadania ha de jugar un paper fonamental en la presa de decisions. I en aquestes estam, en què la ciutadania ens hem de mobilitzar i exigir, des de tots els àmbits, una societat més justa i més sostenible.

Apunts precipitats sobre Sant Sebastià

Amb precipitació i molta llunyania, m’atrevesc a escriure els quatre pensaments sobre aquesta revetlla de Sant Sebastià. 

El preàmbul

Sense massa sorpresa, ja fa uns mesos que hem pogut assistir a la conformació i a l’arrelament d’idees, propostes i voluntats de transformar les festes de Ciutat i reprendre-les com el que són: patrimoni dels llonguets i les llonguetes. Així, bastava llegir amb un poc d’atenció les propostes de MallorcaVerbenaTour -que estiu resre estiu ens recorden que la festa, si n’hi havia (o si no), depén de nosaltres mateixos i que som lliures (i benvinguts) de montar-nos la nostra pròpia festa- per a saber que, tard o d’hora, una cosa així hauria de passar a Palma. La recuperació de Sant Sebastià: una festa sempre menor, a l’ombra de Sant Antoni i no parlem d’algunes festes d’estiu de la Part Forana.

Sant Sebastià durant anys (i jo, he de dir, no n’he conegut mai de diferent) l’hem pogut resumir en una nit de concerts en què el millor que un pot fer és anar canviant de plaça amb l’esperança que millori la qualitat musical. Sí, també hi ha la bicicletada i els focs, però, no ens enganyem: no es viu el sentiment de germanor i alegria dels Sant Antonis de Llevant o de Sa Pobla, de Pollença, etc. Així, molts prenguérem molt bona nota del naixement d’OrgullLlonguet. 

Els fets

La realitat és que, des de la llunyania i amb tota la precipitació d’escriure-ho la mateixa revetlla de Sant Sebastià, pareix que les coses sí han prosperat i que, com a mínim, hi ha qualque cosa que es mou. Per tot arreu llegesc sobre llonguets i llonguetades populars, balcons engalanats de groc i gent que es mobilitza. 

I, arribats a aquest punt, he de dir que el que més em motiva no és la festa en sí, sinó tot el que hi ha darrera: gent compromesa amb la seva ciutat i amb la manera d’entendre-la, una Palma de tots i totes. 

El compromís amb la ciutat i amb Ciutat ve necessàriament de la mà d’un compromís amb la seva llengua i cultura, amb la seva tradició gastronòmica i amb les seves festes. El que és més interessant d’aquest cas és que OrgullLlonguet no limita aquest compromís a la recuperació de tradicions antigues i amb risc de perdre’s, sinó que entén la cultura de manera dinàmica i participativa i, per tant, susceptible de ser modificada per tots nosaltres.

La importància de tot això

La lluita per la recuperació d’un orgull llonguet, d’una identitat col·lectiva palmesana dins la mallorquinitat -però mantenint la seva idiosincràcia-, és la primera passa per tenir una Ciutat que no es resigna i que té personalitat pròpia. Una Palma transformadora i amb energia, amb l’empenta necessària per tirar endavant nous projectes i per defensar allò que cal conservar. 

Només amb una Palma amb autoestima podrem defensar els comerços tradicionals abans que tanquin i evitarem que Ciutat sigui una parc temàtic més dins la Mediterrània.

Així que concloc pensant que, per sort, tot això no se tracta només de la festa i de passar-s’ho bé, sinó de fer una millor Ciutat per totes i per tots.

Maleta

Són les cinc i mitja i d'aquí una horeta llarga ja hauré d'anar cap a Son Santjoan per partir cap a Brussel·les un cop més. Després de 10 dies per Mallorca, pareix que fa anys que partírem en cotxe cap al sud. Si les vacances havien de servir per desconnectar i per gaudir, hem complert els objectius. Si havien de servir per adelantar o compensar la feina que duia endarrerida, no puc més que admetre que hem fracassat estrepitosament. Els deus dies m'han omplert de cerveses i de pomades, de coca de torró, de família i d'amics, de Ciutat i de passejades. 

Tot i així, me'n duc, un cop més, enyorança adelantada i el somni de poder, qualque dia, poder tornar a Mallorca de manera més continuada, de quedar a viure-hi, de que tots els hiverns tenguin sol. Me'n duc també tres litres d'oli, sis coques de patata, sis llonguets i un mocadoret groc. A la maleta també hi caben unes sabates i uns calcetins per no passar fred i a la motxilla de mà una novel·la en català per no perdre la llengua. Al cos hi duc 300 hores de vitamina sol, somriures i la sensació d'haver crescut.

Pareix mentida que, després de sis anys i mig voltant pel món i d'una bona temporada de llunyania emocional amb Mallorca, ara torni a ser difícil anar-se'n, dir fins aviat. La paradoxa és que aquesta dificultat contrasta amb la certa normalitat amb què he assumit els darrers mesos i setmanes que cada vegada més gent se me'n va a l'altra punta del món i que serà difícil tornar a reunir-nos tots al mateix lloc.

Diada

Aquesta Diada de Mallorca de 2014, prèvia al tricentenari mallorquí, ha servit per la retrobada amb una multitud de persones que em recorden per què Mallorca i què hi puc o hi podria fer. Hi he trobat amics de tota la vida, ex-companys de la Pompeu i antics companys d'escola, amigues de teatre, parelles i ex-parelles d'amics i d'amigues, ídols polítics i companys de lluites, ex-companys de la UIB o del seu Consell d'Estudiants, comunicadors virtuals, antics companys de feina, persones amb qui ens tenim molt d'apreci mutu, professors de seminaris, coneguts, amors platònics i gent que conec sense saber de què -segurament del Siset o de l'antic Pinzell-.

La veritat és que, de la Diada de Mallorca d'enguany, en destac principalment que ha fet fred, molt de fred. I que, malgrat això, la revetlla de la Diada s'ha omplert de gent que em demostra que Mallorca ho val perfectament i que els meus esforços i les meves lluites poden i han de servir per millorar la meva illa i enfortir aquesta societat. Al mateix temps, aquestes retrobades m'han alegrat profundament en saber que, tot i el patiment, tot i l'angoixa, cada vegada som més els que anam trobant el nostre camí i les nostres feinetes i que, en certa manera, anam sabent què volem ésser de grans.

Tot i així, la distància, sigui a banda i banda de la Mediterrània o sigui més enllà, es fa dura i aquesta Diada em demostra que hi ha molts i molts illencs a fora disposats a participar de la millora de la nostra illa i que, per sort o per desgràcia, que nosaltres hi siguem és indispensable.

Calendari

Any rere any, me sorprén com de predefinides estan les vacances de Nadal. Dels 13 dies que passaré a Mallorca aquestes festes, hi ha la nit de Nadal a Palma, el dinar de Nadal a Cala Rajada, la xocolatada de Nadal a ca na Marta, el no-dinar de Sant Esteve, la manifestació de dia 30, la festa de l'Estendard i la colcada, el vermut de Literanta, la festa de cap d'any i la ressaca de dia 1. A més a més, tampoc hi falta qualque berenar de llonguet, qualque birreta en el Guirigall o al Siset i qualque excursioneta per la Serra.

I així, jo me deman que quan trobaré el temps per fer feina, per descansar i per estar en família.

Dimarts, hivern.

Dimarts. Segon dia d'hivern brussel·lenc després d'uns mesos de treva. Per enèssim dia consecutiu, arrib a casa pràcticament a l'hora de jeure, amb temps de preparar-me per tenir energies per l'endemà. La veritat és que, alguns dies, costa ésser un jove multi-treballador amb inquietuds i compromisos. Avui, emperò, en lloc dels compromisos cívico-polítics, m'he permès d'anar a casa na Lola i n'Amélie a jugar a cartes, a sopar menjar britànic-britànic i a veure com van creixent. És curiós veure que un cangur que va començar com a feina de subsistència ha acabat derivant en una mena de relació d'apreci i estima mútua amb aquesta família franco-gal·lesa.

En tot cas, segon dia d'aquesta marató que nom desembre i ara només en queden 10 dies i pareix que ja ha arribat la neu. Sincerament, no hi ha res que me pugui fer més peresa que els dies de neu. Ni tan sols la perspectiva de tenir extraescolars els següents deu dies.

Potser millor me'n vaig a jeure.