Du soleil en Flandres.

Ahir, una mica a correcuita, vaig decidir que el sol belga s'havia d'aprofitar i que, sincerament, per molt que fossin les Fêtes de la Wallonie, el que realment em venia de gust era marxar a Flandes. Així, a les 14.20, just després de dinar, vaig decidir unilateralment i sense cap mena de pretensió de companyia, que marxava cap a Flandes i que m'era una mica indiferent anar a Anvers o a Gant, que depenia del primer tren que passés. Dit i fet, vaig sortir de casa, vaig agafar el 71 en direcció De Brouckère i em vaig baixar a Gare Centrale. Per poc vaig perdre el tren de Gant, així que a les 14.40 vaig agafar un tren en direcció Antwerpen Centraal Station. La gràcia és que Anvers es troba, pràcticament, a l'altra punta del país, limitant amb els Països Baixos i bé, a les 15.25 posava els peus a Flandes. 

Anvers es va mostrar plena de gent. Suposo que aprofitant el darrer dissabte d'estiu i, a més, amb sol. La ciutat demostra, un cop més, que aquest país -o tres països que són Flandes, Valònia i Brussel·les- és una prolongació dels Països Baixos, almenys en termes arquitectònics. L'estil Hausmannià parisenc brilla per la seva absència i això també es reflecteix amb l'amplitud i decència de les CASES belgues. Perquè aquí la gent viu majoritàriament en cases, sovint amb jardí. I bé, l'arribada a Anvers em feu oblidar el francès i passar a l'anglès. Així, em vaig prendre un tallat i un muffin de coco i xocolata, vaig passejar i passejar, gaudint del sol i de la solitud buscada. De Flandes m'emporto una grata imatge, com no podia ser de cap altra manera. Ciutat maca i molt neta, feia sol i hi havia molta gent al carrer. Els flamencs són, per definició, un cap ros més alts que els valons i, a sobre, són més atractius i parlen idiomes. En canvi, es diu que els valons són més simpàtics i divertits. Permeteu-me dubtar el caliu francès.

Ja de tornada em vaig baixar a la Gare Centrale i vaig decidir tornar caminant a casa, el primer cop que ho feia. La Grande Place estava a petar de gent que gaudia de les jornades de Mèxic i dels mariachis que animaven la festa. La veritat és que s'agraeix l'ambient que hi ha sempre a Brussel·les, caldrà veure com va la cosa a mitjans gener.

Ixelles - Primera noche.

Installé. Enfin. En mi primera noche en Ixelles después de Forest y Woluwe-Saint-Pierre estoy completamente solo en el kot y probablemente también en todo el edificio. De hecho, a decir verdad, es prácticamente el primer momento solo que tengo de reflexión desde que llegué a Bruselas. Hoy juegan los diables rouges, la selección belga, contra Croacia y todos las calles y bares de alrededor del Cimetière d’Ixelles están a reventar de jóvenes. Pese a lo que pudiéramos pensar, lo más probable es que estuviera lleno si jugara cualquier otra selección o incluso sin siquiera fútbol. El quartier ULB  es eminentemente un barrio universitario, de jóvenes en kots  y de kots à louer y, en el cruce entre Chaussée Bondaael y Avenue de la Couronne, junto al cementerio de Ixelles, tenemos más bares de los que pensaba encontrar en cualquier calle belga.

Impasse pre-setembre.

Avui ha estat l'enèsima vegada des que vaig arribar a Mallorca -dia 29 de juliol-, que, un cop sota l'aigua de la dutxa i ben xop, me n'he adonat que duia les ulleres posades. Sí, francament caldria revisar el meu vigor mental després de 20 dies de no fer absolutament res. L'estiu a Mallorca és, en aquest cas, sinònim d'encefalograma pla, d'una pseudo-reclusió a casa entre la una i les sis i mitja, de fugir dels carrers que cremen, de la xafugor. D'una platja que estic dosificant, perquè ni tan sols l'aigua de la mar refresca aquest any i, francament, la benzina és cara. L'estiu és exclusivament l'agost, perquè el juliol no ha estat estiu, sinó gairebé només la continuació del curs a Barcelona, feina, mudança i caps de setmana a l'Empordà. L'agost, en canvi, és estiu en totes les seves significacions (peresa extrema, calor, Palma plena de turistes, buida de persones) i, al mateix temps, és un agost de transició que tots ja el titllam com a tal. Transició cap a qui sap on. Palma queda buida de vida pròpia. Té collons la cosa que just sigui aquest estiu i no cap dels altres que estaven enmig

I, en canvi, aquests 1 i 2 de setembre no són més que un impasse entre agost i setembre, un llimb atemporal on només aquesta pluja extrema de 48 hores i l'apujada de l'IVA ens indiquen que ja és setembre i que, ben aviat, ja estaré de camí cap a un altre país. Perquè, de fet, amb uns quants dies d'antel·lació, ja tenc la maleta mig feta i ja estic revisant tots els racons d'una habitació que, mentalment, ja l'estic desmontant. L'altra meitat consisteix en esperar.

Excepcionalitat.

La manca d'excepcionalitats n'és, precisament, una. L'estiu i, en particular, l'agost, ha estat sempre sinònim d'impasse per a mi, de període transitori, de no-moment. En general, l'atemporalitat de l'estiu vingué sempre marcada pel fet que els meus pares deixessin els rellotges a Palma o a algun calaix i partíssim tots al Carrer Neptú, a gairebé 90 km i una llarga-llarga estona dins un Opel Corsa vermell. Les poques mostres de temps que hi trobàvem eren el pas lent de les setmanes i els aniversaris de cosins i padrí, el mes just que hi ha entre el Carme i Sant Roc i la setmaneta que tenim fins Sant Bartomeu i la nit de foc.  I, en canvi, ara que els estius són més aviat llonguets, l'atemporalitat no ha desaparegut i no ha fet més que anar afiançant-se any rere any, essent només trencada pels dies tancament de Can Joan de S'aigo els dimarts. Havent-se resolt això en favor del clamor popular i la demanda de gelats i quartos els dimarts, la manca de perspectiva temporal i, per extensió, espaial està garantida.

I deia que la manca d'excepcionalitats n'és, precisament, una. Perquè aquest estiu és, sense cap mena de dubtes, un dels més excepcionals dels que tinc memòria, a banda de ser un dels que estic fent, amb diferència, menys per a titllar-lo d'excepcional. He de dir, abans de res, que el títol ja venia imposat, per aquesta sensació de fi de cicle, perquè no es podria definir de cap altra manera un estiu Estrella Damm a Mallorca. Les expectatives, per descomptat, són sempre difícils de complir i hom hauria de començar a espavilar-se, a moure's una micona, que d'aquí poc ja torna a ser Sant Roc i NOMÉS he anat a La Patrona i ni tan sols. A més, ara que l'otitis m'ha prohibit la platja per una setmana, convindria que comencés a fer i a menjar tot allò que sempre dic que enyor i que després no podré fer ni menjar.

En tot cas, no puc dir que avui hagi estat un dia improductiu i, demà, començam el dia berenant de cafè, suc i llonguets a Sibil·la. En el fons ja ho vaig deixar clar en qualque moment: casi totes les enyorances envers de Mallorca són gastronòmiques.

Dia negre.

Ben cansat. De governants ineptes i inexplicablement foscos, que es deuen a tercers i no a ciutadans, que reafirmen la seva legitimitat de les urnes per a negar a qui els legitima i la seva veu. Ben cansat, de la carrera, d'aquesta darrera classe de la carrera i de la pèssima perspectiva laboral, formativa, professional. De que Mallorca només pugui significar lloc de vacances perquè no pot significar res més, perquè no hi puc tenir cap tipus de futur laboral ni formatiu. D'haver d'avergonyir-me constantment de les Illes, dels nostres governants, profundament corruptes, corruptament superficials, destructius, antisocials. D'haver d'avergonyir-me constantment d'Espanya, dels nostres governants, dels votants. D'una Espanya intervinguda, rescatada, incapaç: eternament incapaç de fer front als seus problemes, als nostres problemes. Incapaç d'afrontar la pluralitat de l'Estat, la seva riquesa cultural, nacional, lingüística i idolatrant la pobresa intel·lectual i econòmica. L'Espanya de la costa i del ciment, del totxo, de Mahón damunt Maó. Quanta pobresa, quanta indiferència, quanta indignació. I mentrestant, Rafas i seleccions, Barça-Madrids, intervenció. Intercessió, bancs i destrucció del litoral. Evasió fiscal i expoli. 

Ben cansat de 9.25€ la T10 i zero expectatives, de convergents i de peperos, de falsos debats. Ben cansat.

Encetar l'estiu.

Juny a Barcelona, amb perspectiva de juliol, de cançons d'Antònia Font omplint aquest passadís tan gran i tan blanc. I calor, molta calor, amb ventet de la costa i àpats a la terrassa farcits de cançons d'Estrella Damm amb gust mallorquí. La quadratura del cercle, la incertesa del futur i tornar a ser allà on estàvem fa uns anyets, a Barcelona amb perspectiva d'un juliol de xafugor i calor ciutadana i humana, de platges empordaneses i barcelonines. Aquí estem, un altre cop pendent de les caixes que envio i deixo d'enviar i sense saber si les he d'enviar o què i quan i déu meuet, quina calorada -i quin airet que corre-. I entre els dies de sol, dies de pluges, llamps i trons, amb previsions d'onada de calor i xafugor i les morts de mosques i mosquits i el seu renaixement.

A part d'això, un meset de juny i un juliol i a Mallorca m'espera l'estiu i qui sap si el futur i poc o massa ara m'importa, quan només tinc al cap aquest juny i aquest juliol barceloní, empordanès, català i l'agost mallorquí ple de quelis i de platges confitades i fitades a cada destre, de formatge maonès i d'aigües fredes des Caló des Moro. Mentrestant, per començar a encetar l'estiu m'apunt l'oloreta de pinar, de sol i de secà que feia baixant de la Pompeu al Rectorat, només hi faltava la sal i la mar.

Apologia dels petits plaers.

Abans de girar a l'esquerra l'enèsim dels carrers que he travessat des que baixo per Bailèn ja sé que es tracta d'Indústria. I m'ho confirma no la placa del nom, sinó l'estació del bicing a tocar amb Passeig Sant Joan que, per variar, sembla ser l'única de totes les estacions de Gràcia que té, almenys, una bici. Aquella rara avis que més d'una nit m'ha salvat de tornar a peu o fer transbordament a Passeig de Gràcia, Catalunya o Urquinaona. Veure amb satisfacció que el pronòstic s'acompleix i que bicicletes n'hi ha per donar i per vendre i que puc tornar a casa ràpid. En deu minutets, més o manco, que ja em tinc per mà aquesta estació. Bicicleta número 10, crec, baixar el seient i llestos, cap a baix ben ràpid. Tot i la fredor inusual d'aquesta primavera, l'aire és més que agradable entre les orelles i els cabells, entre aquests cabells que encara noten els talls de les tissores i la màquina i amb els que em distrec jugant. 

No sé si realment hauria d'agafar la bici amb aquest estat, però és que tot Passeig Sant Joan i la Diagonal fan costa avall, tot tan senzill, tan ràpid. I vaig pensant en el llitet amb els llençols nous, tan suaus, tan calents i en que demà segur que surt el sol i esmorzo de suc de taronja i cafè a la terrassa –o, millor dit, esmorzaria, si pogués–, que ara que ja no estic esbraonat i estic fent exercici cal tenir forces pel dia. Malgrat tot, no, de moment, ni llit ni terrassa: demà encara he de xerrar en públic. Darrer dia i, després, tots els jocs amb els meus cabells acabats de tallar mentre em faig l'adormit i el sol entra per la finestra, i els esmorzars i dinars, que ja ho diuen que "panxa plena, cor content". I cafès a mitja tarda i cerveses cap al tard i més dormir, que els ullets se'm tanquen a la bici i m'estic saltant tots els semàfors en vermell. TOTS. I quin plaer de fer-ho, i de deixar que m'adelanti aquell amb la bici, anar reduint la velocitat a ritme d'estiu, estiu a Mallorca. Trobar lloc per aparcar, l'únic que queda i just per mi i a dormir, llençols, coixins i aquesta indescriptible sensació de plenitud.

De vegades penso que tot aquest hedonisme no pot ser bo, però em desenganyo dient-me que és un culte als petits plaers. És aleshores quan beneitsomric a les parets de casa.