Vet aquí els vuit vents del món.

Fa sol i un tímid aire fresc entra per sa finestra oberta de bat a bat. Jo estic assegut en es sofà en màniga curta i amb es peus a damunt sa taula. Són dos quarts de dues i encara no hem dinat i tampoc tenc fam. Bé, sí, un poquet. Va essent hora d'encetar aquell paquet de galletes d'Inca que no he obert per culpa des torró. 

Un altre pic ho pens i, després de fer una volteta per Palma i de tornar a passejar per carrers i carrerons i de prendre un bon cafè amb llet, me repetesc que m'enyor massa sovint i que aquesta podria ser la ciutat on vivís de manera constant.

Duc just deu dies i ja m'ha canviat la perspectiva de Palma un altre pic. Tornar a viure aquí ja no me pareix l'opció fàcil i senzilla ni tampoc és sinònim de crisis i de desesperació i manca de propostes. Al contrari, tornar a viure per aquí me pareix una valenta i necessària. I crec que, per ventura, no tendré els collons de fer aquesta passa.

Tot i així, alguna cosa es mou i estic canviant de perspectiva i no precisament pel bon temps!

Així que, si qualcú te propostes o idees o cerca qualcú per comencar un projecte i heu de mester un politòleg i europòleg amb interés en les polítiques mediambientals, que m'ho digui!

Oposició.

Sa veritat és que, en aquests moments, tenc ganes de ser a Mallorca.

I no només perquè casi sigui Nadal, i per aquí faci fresqueta i per allà diu es diari que hi ha anticicló, sinó perquè crec que he de ser part i fomentar el canvi en la situació. I el problema és que estam ben fotuts a totes bandes, no només a Malloca. Darrerament estic bastant preocupat per s'immobilisme, i perquè un 40% dels enquestats responguin estar en desacord amb donar targeta sanitària a persones migrades en situació irregular. I perquè pareix que la inversió completa de les prioritats governamentals no té cap impacte en els votants del PP. Sa veritat, m'agradaria ésser a Mallorca per a fer oposició i construir una altra Mallorca, més justa, més sostenible i més feliç.

D'Àmsterdam i les retrobades.

Realment, ni fet aposta. Volia escriure sobre Àmsterdam i acaba de sonar una cançó den Pau Alabajos que es diu Eyjafjallajökull. L'Eyjafjallajökull va ser és aquell volcà islandès que, després de fer tremolar a totes les companyies aèries europees i fer-nos creure que la sortida de la crisi es retardaria per culpa de la seva cendra (il·lusos), va desaperéixer sense tornar a dir res més. I bé, en aquell periple entre que apareixia i desapareixia el núvol de cendra que, de poc, el meu vol Schipol - El Prat no surt, i venga a córrer.

I bé, ara, dos anys després tres anys després, he pogut tornar de manera menys accidentada a l'Àmsterdam fred i gris que tant em va agradar i que ho ha tornat a fer. Un cap de setmana només, però he de dir que, poc o res, queda ja d'aquell primer Àmsterdam de desembre de 2006, ni els meus rínxols, ni tot el fred del món que va fer, i, ni tan sols, aquella mania meva d'idolatrar l'Europa del nord. Ha estat, amb diferència, l'Àmsterdam més estable emocionalment que he tingut. L'únic que s'ha presentat sense tenir coses a mitges, ni coses per encetar, sense pors ni temporalitat. Aquest Àmsterdam, en canvi, ha estat un Àmsterdam de l'estabilitat. D'assumir que, efectivament, estic més instal·lat al nord d'Europa del que em penso i que, d'ara endavant, serà necessari preveure retrobades d'aquestes. No ens enganyem, ara queden pocs motius específics per tornar a Barcelona. L'any passat va ser senzill mantenir aquesta il·lusió i anar tornant de tant en tant. Ara, no. Ara haurem d'anar pensant les retrobades i pactar-les amb temps, parlar-les i, fins i tot, demanar allotjament.

I quan xerr de Barcelona, tres quarts per Palma. Palma ha quedada buida d'aquella manera, però, sobretot, he estat jo que l'he buidada construint-me una vida aquí. La ciutat, queda ja sota l'etiqueta de la llar desitjada, l'eterna ciutat de vacances. Sense drames ni preocupacions i bastant conscient que, de fet, la vida te la (re-)construeixes.

Dit això, subratllo, un altre cop, el canvi en la tendència. Les coses (ja) no són espontànies i, per desgràcia, o ens resignam a coincidir casualment a Barcelona o a Palma, o bé planificam les retrobades. En aquest sentit, estic content d'assumir, en alguns casos (segons disponibilitat pressupostària), la segona opció.

Pd. Tenc present les retrobades degudes, però també cal que se m'estiri en aquest sentit.

Sobre la cobertura médica: el análisis

España es un país con sistema nacional de salud, a imagen del NHS británico. Así, a diferencia de la creencia generalizada, quien presta el servicio de salud son las Consejerías de Salud y, antes de la transferencia de competencias, el Ministerio de Salud, y no la Seguridad Social. Ésta era la que se encargaba de la prestación antes de la reforma de 1986, cuando pasamos de un sistema de contribuciones -el trabajador paga a la seguridad social y está asegurado, así como su familia. Mientras trabaja lo está como trabajador, y, si no, como parado durante un tiempo. Tras éste, ni idea- a un sistema de protección universal pagado con impuestos generales o especiales, como IVA, IRPF, sociedades, tabaco, alcohol, gasolina, etc.

El sistema es sencillo: el contribuyente paga impuestos y, por ser ciudadano, tiene derecho a atención sanitaria. Si quiere ir por el privado, lo paga aparte, aunque es posible que desgrave o haya desgravado en algún momento -ni idea-. La atención se dice gratuita porque no genera costes marginales al individuo, no porque lo sea en sí. El interesado, como la mayoría de los ciudadanos corrientes -no aquellos no-corrientes, como Bárcenas o Messi- paga sus impuestos y, por lo tanto, se entiende que financia con ello el sistema sanitario. La cobertura tiende al 100% y el ciudadano solo tiene que co-pagar algunos tratamientos que no están cubiertos por la cartera de servicios y los medicamentos.

Quiera el destino o nuestros gobiernos que el organismo encargado de otorgar el derecho a las prestaciones sanitarias sea el Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS) o, en su defecto, el Instituto Social de la Marina, tal como dice el apartado 2 del artículo 3 de la ley 16/2003, de 28 de mayo. Y ahí viene todo el problema, porque, a pesar de quererse un sistema de cobertura universal sufragado con impuestos y no con cotizaciones sociales, el hecho de estar cotizando, sí que cuenta para distinguir entre titulares y beneficiarios. Un doble nivel que, por lo menos, hasta ahora, no tiene implicaciones respecto de protección y acceso a los servicios. ¿Por qué? O mejor, ¿para qué? Las cotizaciones sociales en España sirven para pagar pensiones y no para pagar servicios como el de Salud.

Hasta el Real Decreto-ley 16/2012, de 20 de abril, de medidas urgentes para garantizar la sostenibilidad del Sistema Nacional de salud y mejorar la calidad y seguridad de sus prestaciones, esta dualidad no presentaba demasiados problemas, salvo quizás la ineficiencia en la gestión, al tener dos organismos competentes, uno para expedir la tarjeta sanitaria y otro para otorgar el derecho a la prestación y las molestias para los usuarios que lo que quieren es una buena y fácil gestión y no recorrerse la ciudad para tener la tarjetita. Junto a este Real Decreto-ley, vienen otros Decretos, como los del Govern balear en los que se limita el acceso a la provisión de salud en varios supuestos y, como suponéis, afectan a los de siempre: los outsiders, a saber, inmigrantes irregulares, jóvenes mayores de 26 años que no coticen (recordemos el paro juvenil del 55%) y estoy seguro que tiene otras implicaciones para mujeres inactivas, etc. Estos podrían acceder a la salud pagando el módico precio de 710 euros.

Para bien o para mal, sigo empadronado en Baleares y, por ello, me veo más afectado que otros ciudadanos de otras comunidades autónomas, ya que la mía ha sido especialmente dura en limitar el acceso a aquellos que no entren en los supuestos del INSS y en invalidar tarjetas sanitarias hasta entonces válidas. Así, la renovación obligatoria de la tarjeta sanitaria por 10,25 euros pretende expulsar del sistema sanitario a aquellos que no tengan derechos y recaudar del resto a través de una tasa, algo manifiestamente contrario a la lógica de una tasa. Bastante relevante es la reciente muerte de Alpha Pam por tuberculosis, un inmigrante irregular que llevaba residiendo 8 años en España, ya que no se le atendió por carecer de tarjeta sanitaria en vigor.

La realidad es clara, el sistema universal de salud no es universal, sino que los individuos tienen que ver  reconocido su derecho para tener acceso completo. Este reconocimiento es dual: o bien titulares, o bien beneficiarios. La distinción suele coincidir entre insiders y outsiders y, por el momento, no tiene implicaciones a la hora de recibir tratamientos médicos. Algunos de los que eran beneficiarios hasta ahora lo han dejado de ser y, por lo tanto han perdido el derecho de acceso al sistema de salud. El ahorro por estas medidas, no está calculado y se estima escaso, además de ser completamente contrario a los Derechos Humanos, en mi caso al Estatut d'Autonomia de les Illes Balears y a la lógica epidemiológica, ya que, al desproteger una parte de la población, aumenta el riesgo para el resto y los costes potenciales en salud. Que no nos engañen, no es la crisis, son las políticas.

Sobre la cobertura médica: los hechos.

El pasado mes de enero volví a Mallorca justo al acabar exámenes. Una de mis tareas, junto a la de descansar un poco, era la de renovar la tarjeta sanitaria, que la tenía caducada desde hacía meses y, consciente de que, con la nueva normativa, sin tarjeta no te atienden, decidí que valía más renovarla, aunque tuviera que pagar 10 euros que seguir yendo con la vieja y esperar que no me pusieran problemas.

Hasta aquí todo normal. Fui al centro de salud a renovarla y me dicen que no puedo, que estoy de titular y que no tengo cobertura -fiesta- y que, como puedo estar de beneficiario, tengo que ir a cambiar mi estatus a la Seguridad Social. Voy y no. Ni una, ni dos, ni tres oficinas. A la cuarta me veo que no me atienden porque tengo que pedir cita previa y hablar con un robot durante media hora para poder tener la cita previa. Obviamente, la primera cita que me dan es para un mes después, cuando yo ya estaré en Bélgica desde hace tiempo. Decido posponerlo y estar, hasta entonces, sin cobertura en España y con la europea en Bélgica.

A finales de mayo, cuando me decidí a venir a casa unos días ahora en junio, decidí volver a llamar al robot y concertar cita con la Seguridad Social. No hubo suerte, el martes 18 era la primera cita y el 17 me iba. -fiesta-. Llamé a otro número y hablé con una persona que me consiguió hacer el trámite y hoy, a las 10.20 he ido a la Seguridad Social. Bastante rápidos. A y 33 salía con todos los papeles hechos y con la mitad de los documentos que había llevado en mi carpeta. No me han pedido casi nada. A mi pregunta qué tengo que llevar al centro de salud para poder hacer la tarjeta, me dicen que basta el DNI, el papel que me han dado y el certificado de empadronamiento, porque tengo derecho a la prestación.

(Y de esa frase se deducen varias cosas, como que los hay que no tienen derecho, como inmigrantes, mayores de 26 que no coticen y cualquier persona que cobre mas de 100.000 euros. La sanidad universal y gratuita ya sabía que había muerto, pero en estos 5 meses de proceso he visto el cadáver.)

De la Seguridad Social voy al centro de salud subiendo Blanquerna en un paseíto. Cojo tíquet, el 73 y me siento. Tras 15 minutos me atienden y me vienen a decir que puedo sacarme la tarjeta sanitaria pero que, en cuanto trabaje de nuevo, no me atenderán con esta y que los 10 euros que haya pagado para tenerla, tendré que volver a pagarlos para renovarla a partir del 27 de julio. Al final, tras mucha discusión, decido sacar el papel, que me da cobertura sanitaria hasta que empiece a trabajar y que es equivalente a la tarjeta hasta que la pague -en dos meses máximo-, sabiendo que en 16 días empiezo a trabajar y eso no me servirá y tendré que hacer el trámite otra vez.

Ya en casa, decido llamar al robot y me da cita para julio cuando yo quiero agosto. Hablo con una señora bastante borde y me dice que no, que las citas de agosto todavía no están abiertas y que llame en quince días, pero que llame a información para preguntar por la cobertura. La señora de información -ahora sí, bastante amable- me dice que tengo que, en cuanto esté de alta como trabajador, que vaya al centro de salud con mi número de la seguridad social y con el DNI para pedir la tarjeta sanitaria como titular y que, en cuanto deje de trabajar, a pesar de quedarme sin cobertura a las equis semanas -ahora leo que son 39 semanas si lo he pedido cuando estaba dado de alta, o sea en abril, y, si no, el INSS no dice nada- podré pedir la cobertura en tanto que persona sin recursos o algo así, al menos hasta los 26.

Esa es la teoría, en la práctica el resumen es claro: tengo cobertura sanitaria de urgencias y médico de cabecera en Mallorca y de urgencias en el resto de España hasta el 1 de julio, que empiezo a trabajar. A partir de entonces, no tengo nada y mi número no vale, porque tendré el de beneficiario. Si me pongo enfermo y no está relacionado con el trabajo, no tengo cobertura -fiesta-, a no ser que una vez dado de alta vaya a cambiarlo -¿cómo? ¿cuándo? ¿tengo que pedir día libre en un trabajo con contrato de duración determinada de un mes para arreglar esto?-, que entonces ya tendré. En Bélgica tengo la europea y el miércoles voy a hacerme de una mutua.

De fresas y otras carencias.

Lo peor de todo, con diferencia, es que, para cuando yo vuelva, las fresas ya se habrán acabado. Y habrá cerezas y albaricoques y melocotones y melones y sandías, sí, pero las fresas se habrán terminado y no quedarán jugos en el fondo del vaso por beber. Esas cajas grandes de fresas que huelen como ninguna otra fruta sabe oler tanto y que allí, me costaban, depende del día, alrededor de 79 céntimos el kilo en la Boquería o 1,20 en los latinos de abajo y no estas de aquí de kilómetro cero pero que están a unos 8 euros el kilo. Quizás es uno de mis mitos de infancia, pero en este tipo de países las fresas las regalaban. Además, por desgracia, las fresas no es una de esas cosas que te traes cuando vienes con el coche, junto con cajas de té rojo hornimans. No, las fresas son efímeras y sucumben ante la llegada del primer calor serio y, sin embargo, son extremadamente más baratas en España que en Bélgica. Lo de aquí es de una crueldad insana que, por lo visto, te lo arregla cualquier épicier de barrio. De esos que aquí, en Ixelles apenas hay, porque apenas tiene sentido. Un barrio frecuentado por estudiantes que se alimentan de pastas, cervezas y pizzas precongeladas. En un lugar así, el único épicier que tiene sentido es el nightshop, el que te vende cervezas, el típico paki de Barcelona que tiene lo que quieres a esas horas: chocolate, alcohol, tabaco y chuches, pero no frutas y verduras.

Probablemente, a no ser que mi nivel adquisitivo mejore substancialmente las próximas semanas, este será un año perdido respecto a las fresas. No habrá pasteles con o sin gluten ni nada que se le parezca. Me quedo, además, con las ganas de volver unos días solo para pasear por el Syp del Escorxador, por el sitio ese que ya no es nuevo y que lleva mucho tiempo ya, pero que para mí es nuevo, que hay en frente y que tiene cosas tan buenas, de recuperar los treinta minutos de sol al día que he perdido desde septiembre y de comer bien, de una cocina grande con cazuelas de barro para cocinar, de los típicos espagueti que había el día que llegaba hambriento del vuelo de las 15.40 desde Barcelona. Y también todo lo demás, el arroz de los domingos que hace mi padre, el café de los bares (¡qué café!), el pan moreno y el tomate y el aceite. Las berenjenas y los pimientos normales y también las berenjenas rayadas y los pimientos y los calabacines blancos. Un pisto, la coca de trempó, un pa amb oli, ensalada de tomates raf. Por no hablar de un cocarroi y una panada de carne y guisantes con cebolla, de coca de verduras con anchoa, de las sardinas de Castro, un revuelto de espárragos trigueros. Un pollo al ast, un cocido de garbanzos, migas con uva, queso con miel, membrillo y pan con ajo. Fideuá con un buen alioli, albóndigas caseras y tortillas de bacalao. Y, por favor, el arroz de los domingos que hace mi padre. No me olvido tampoco de las madalenas que hacía mi madre, ni de los flanes, ni de los pasteles de yogur -y no lo hago porque a las niñas también les hacen madalenas y flanes y pasteles- o de la empanada gallega.

He de reconocer, sin embargo, que, en este sentido, llevo ya un tiempo pensando en las cosas que sí me puedo llevar y que sí que caben en un coche lleno o en una maleta, o en una caja. Y, entre esta lista extraña, destaco: té rojo Hornimans, Sanex Zero, galletas de Inca, galletas María, embutido, garbanzos, lentejas, arroz, fideos, caldo de gallina blanca de pollo y también de pescado (si cabe), una paellera buena, gin Xoriguer, hierbas mallorquinas, mi senalla, aceite de oliva, jamón serrano, bonito o atún de este bueno, un tomate frito decente, membrillo, queso mahonés, queso manchego, pan moreno, masa de empanadillas, especias, libros de recetas, galletas napolitanas, tortas de anís, turrón de neula, ñoras, fuet,  especias, el sol, la gente que me queda lejos.

Fresqueta d'estiu

Una de les sensacions que més m'agraden d'aquesta vida és la fresqueta d'algunes nits d'estiu, en què toca posar-se un jerseiet per jugar a cartes a la terrassa o per anar a fer unes pomades. Fresqueta de finals d'estiu, que ens indica l'efimeritat de la bona vida, de les festes majors, de les verbenes i dels dies de sol i les nits de calma. I és que aquí, malgrat el bon temps, un no s'imagina l'estiu amb carrers plens de paperina i pèsims grups de música omplint les places. Així, l'enyorança és màxima, tot i que l'estiu encara no ha arribat ni tan sols allà, i no faig més que pensar en bicicletes i programes de festes patronals, en el vespre dels focs, en El Carme, Sant Roc i Sant Bartomeu i en la nit de foc. També tenc un raconet per la sal de l'esquena, la manguera del pati i les parres de raïm. I, fins i tot, per tot allò que mai he viscut, com el passat colonial d'havaneres i rom cremat a l'altra banda del Mediterrani. De l'enyorança, em dic a mi mateix que el que trob a faltar és l'estiu al costat de la mar i no només l'estiu envoltat de la mar. Així, Palma, tot i ser Palma, em nega la possibilitat d'anar a peu a les platges bones. Crec, doncs, que tenc ganes d'estar-me uns dies de l'estiu a l'Empordà, sempre que em deixin, clar.

Abril de 2012.

Amb un buit a la panxa i a tot el cos estava a Sants. Les set del matí és potser massa d'hora per agafar un tren, però cinc hores són moltes hores i, si volia passejar per Alacant, calia sortir ben d'hora ben d'hora. Allà hi eres i jo, aleshores, tampoc ho sabia. L'Euromed Barcelona-Alacant és un lloc perfecte per a dormir, casi com els vols Vueling Barcelona-Palma i, la veritat, poc m'importava que fos tan d'hora. Ja berenaria al tren o allà deçà, al sol alacantí. I, la veritat, és que en vaig quedar més content del que mai n'havia estat de la ciutat i de poder berenar d'unes torrades de pa amb oli (i tomàtiga) i un cafè a una terrassa al sol per 2 euros i poc. Pensant-ho bé, quin luxe.

D'aquí al "bona tarda", van passar deu dies de vacances de pluja, d'una pasqua andalusa no desitjada, d'una enyorança mallorquina i una buidor immensa. Del neguit i l'angoixa del desconéixer el meu futur, de les processons envoltant el nostre pis i també d'anar a Cadis amb en Pablo i n'Edén. Puc dir que, amb diferència i, llevat de certs episodis i els esforços familiars per a amillorar l'estada, va ser la pitjor pasqua que he tengut mai. L'endemà d'agafar l'avió a Sevilla va sortir el sol i vàrem quedar amb na Cecilia i en Carlos per anar a la platja, la primera de l'any. 

I una altra vegada el ritme i la rutina, haver de començar a la Creu Roja i conéixer a na Cristina i descobrir que hi ha vida més enllà del grup 1 i que 'quina putada això de descobrir-ho el darrer trimestre de quart'. Tornar al rectorat, a fer hores, i trobar-te un altre pic, casi sense saber-ho. L'endemà dimarts o potser el dimecres vaig agafar bitllets d'avió pel divendres. No m'aguantava d'enyorança i, casi com ara, necessitava anar a Mallorca. I, dit i fet, me'n vaig anar, a oblidar la buidor, a omplir-me gastronòmicament. S'ha de dir que, en quatre anys amb un peu a cada banda del mediterrani, aquell va ser, probablement, el cap de setmana que millor vaig aprofitar. Les raons, aquí. 

La tornada de Mallorca em va donar totes les forces necessàries per afrontar el darrer trimestre a la Pompeu, el de les pràctiques i el rectorat. Vaig comprar una botella de Xoriguer, i vaig encomanar-me a la Mare de Déu dels Àngels per a què em protegís i que em salvés d'una autodestrucció anunciada. No va ser així, no. El cap de setmana següent, l'Anna i jo vam anar a mercat i vàrem fer un arròs negre amb vi blanc a la terrassa. El vespre crec que feien el Barça-Madrid i vaig sopar amb na Ceci, na Cris, en Víctor, en Carlos i n'Osniel allà a Roger de Flor. Després vaig sortir amb na Júlia i na Maria i vaig fer ple. Just després ja érem a Sant Jordi, a la darrera representació d'Antígona, a les Rambles florides i una setmana caòtica que va acabar amb el concert d'Antònia Font a Razzmatazz amb n'Helena i en Gerard.

D'aquella nit, record haver comprat un paquet de galletes integrals de LU de poma al paki de davant el Metro de Marina, que feia molta de calor a la sala i que n'Helena em va dir que siusplau no la deixés sola. Record també que tornant cap a casa, vàrem anar per la vorera esquerra de la Meridiana, perquè la de la dreta és impossible de fer servir per a caminar, ja que, algú en qualque moment va decidir posar-hi els bancs més inútils del món. I que, en ser a ca nostra, vàrem sopar de costelles de porc i amanida de pebrots (de la Carmen) i que no tenia absolutament res més a oferir.

L'endemà, a banda de la satisfacció, em va quedar la por de que fossis un vàndal emocional i jo em quedés buit per segon cop. Per sort pel món i per felicitat pròpia, no va ser així i abril va ser un mes d'inflexió.

Scène du metro parisien.

Fille 1 - lunettes jaunes. Très jolie. Cheveux bouclés, brunette. Parisienne. Graphiste?

Nelson - pâle, grand nez, très attirant, mais pas beau, barbe de deux jours. Parisien. Graphiste.

Garçon 1. lunettes, brun et bronzé. Barbe de deux jours. Il porte un dessin de lui. Vient du Boulou. Éducateur.

Garçon 2.

Fille 2. Grandes lunettes brunes, cheveux bouclés bruns. Graphiste.

Moi.

----------------------


Ils rentrent tous sauf Fille 2 au metro à l'estation de Lamarck-Coulaincourt sur la ligne 12 du metro parisien. Ils s'asseyent Garçon 1 et Garçon 2 dans le sens de la marche et Fille 1 et Nelson dans le sens contraire. Fille 1 et Garçon 2 sont à côté de la fenêtre, alors que Nelson et Garçon 1 sont à côté du couloir. Moi je suis de l'autre côté du couloir dans le sens de la marche.

------------------------

Les quatre discutent sur l'arrêt où ils doivent descendre. Je pense que, peut-être, je devrais les aider, mais je refuse, pour le moment d'intercéder.

Fille 1 sort quelque chose du sac: une théière en verre. Elle est vide sauf pour les feuilles sèches du thé. Elle les fait sentir aux autres.

Garçon 2. Ça sent bien!
(les autres disent oui; moi je rigole)

Nelson. Je pense que le jeune homme veut sentir aussi.
(ils me font sentir).

Moi. Oui, ça sent bien.

Fille 1 sort aussi des pistaches du sac à main. Elle en offre aux autres. Nelson et Garçon 2 en prennent et, tout de suite crient quelque chose. Ils vont parler à Fille 2 qui, apparemment, était dans le même wagon.

Fille 1. Tu veux des pistaches? (pour moi)

Moi. Non, merci.

Fille 1. C'est quand même bon pour la santé. (Garçon 1 confirme).

(silence)

Fille 1. Une belle Pentax (pour moi)

Moi. Oui, merci. C'est à mon père. C'est argentique, très ancienne.

Garçon 1. Tu as pris des photos ce soir?

Moi. Non, en fait toute la journée, mais c'est juste que je suis pas encore rentré.

Fille 1. T'as pris de photos sur quoi?

Moi. Un peu de Paris et des amis.

Fille 1. C'est pour ton travail?

Moi. Non, que pour le plaisir, pour l'art quoi, bref, pour facebook.

Fille 1. C'est un peu triste que ce soit pour facebook.

Moi. Bon, ben disons pour le plaisir et pour l'art.

Garçon 1. Pour avoir fun.

Moi. Oui, et bon, tant que je ne suis à Paris très souvent, je dois en profiter...

Fille 1. Tu viens d'où en fait? C'est vrai qu'on dirait un petit accent...

Garçon 1. Oui, un petit accent.

Moi. Un petit accent d'où?

Fille 1. Un petit accent d'où...? mmmm

Garçon 1. Mmmmm

Fille 1. Un petit accent du Nord?

Garçon 1. Oui, un petit accent du Nord.

Moi. Serieux? En fait j'étudie à Bruxelles.

Garçon 1. Oui, Bruxelles va très bien avec toi. Oui! C'est ça. Tu es belge.

Moi. Mais, en fait, je suis pas belge. Je suis Espagnol, de Majorque.

(silence)

Moi. Et vous, vous êtes des vrais parisiens?

Fille 1 et Garçon 1. Eh ben oui!


Nelson arrive avec Fille 2. Lui reprend sa place et elle s'assied juste devant moi.

Fille 1. Il est belge.

Garçon 1. Bon, pas entièrement, mais il est belge.

Moi. Évidemment. Septante, Nonante, frites, moules, gaufres, bières...

Nelson. Une fois!

Moi. Une fois! Mais, en fait, je suis espagnol.

Fille 1. Tu es espagnol? Tu rigoles pas? Ah oui, c'est ça, tu viens de Maillorque.

Garçon 1. D'où viens tu?

Moi. De Majorque!

Fille 1. C'est Majorque ou Maillorque?

Moi. En fait on écris Majorque et bon, il y en a qui disent Maillorque parce que c'est plus similaire au nom d'origine.

(silence)

Eux ils se mettent à parler d'autres choses, genre les gens qui ne voyent plus ou l'arrêt où ils doivent descendre. Ils décident en dernier moment de ne pas descendre à Montparnasse et de le faire à Pasteur.

Garçon 1. Tu penses qu'on se rassemble? (en montrant le dessin)

Moi. Oui, sauf pour les couleurs. T'es pas vert-bleu-rouge. Et pour les lunettes. C'est bien fait.

Fille 1. J'adore Barcelone. Mon grand-père était catalan et parlait même catalan.

Moi. Oui c'est génial. J'y ai habité pour quelques années et je parle catalan aussi.

Garçon 1. Je suis catalan aussi. Bon, du Boulou, mais je le parle pas. Pourtant mon grandpère oui et quand il se fâche nous dit "prou de tocar-me els collons!".


En ce moment je pense qu'ils ne sont pas des vrais parisiens comme ils l'avaient dit un peu avant. Tous descendent à Pasteur sauf Fille 2. On se dit au revoir.

Fille 2. Donc, tu es photographe?

Moi. (je rigole). Non, non, je fais des Études Européennes à Bruxelles. Et toi?

Fille 2. Je suis graphiste, ben, je viens de me faire licencier, comme eux.

(silence).

Fille 2. Et, alors, comment tu connais Nelson et les autres?

Buscant pràctiques

Sóc completament la Hannah i no cal que en Guillem m'ho digui. Buscant pràctiques, aquesta és la representació d'una generació completa a qui els seus estudis no basten per assolir els coneixements suficients ni per a inserir-se al mercat professional pròpiament dit. En aquestes em trobo: a puntet d'acabar el primer any de màster i preveient el següent semestre com període de pràctiques. Així, dedico les meves tardes a redactar cheesy cover letters i a enviar-les a eurodiputats, associacions, ONGs, lobbies, institucions...  qualsevol cosa. I entre negatives i silencis administratius em trobo davant el dilema evident: pràctiques-no-remunerades.si o pràctiques-no-remunerades.no? Entenc que he de tenir uan última opció, però hi ha vàries raons que em porten a rebutjar de pla d'entrada les pràctiques remunerades:

1. Devalua la teva feina, de manera que no és vista amb importància ni pel contractador ni pel treballador.

2. Discrimina de forma clara en funció de renda: només les poden realitzar aquelles persones que poden assumir el cost d'oportunitat que suposen. Aquí cal subratllar la quantitat d'institucions públiques com Consulats i Ambaixades d'Espanya, algunes delegacions a l'estranger, Parlament Europeu, Nacions Unides, etc. que ofereixen pràctiques no remunerades, és a dir, pràctiques per a gent que es pot permetre anar-se'n a l'altra punta del món a fer-les, pràctiques per a rics.

3. Desincentiva la contractació, ja que, si pots tenir becaris gratis, qui voldrà pagar a algú?

4. Justifica la precarietat: val més tenir unes pràctiques no remunerades i poder posar-les al currículum que no tenir res, perquè estem a una situació difícil.

I en aquestes em trobo. En cas de no tenir pràctiques o que no m'agradin les que tingui sempre puc rebutjar-les i fer assignatures i la tesi del màster, tampoc és such a big deal, però, s'ha de dir, que la situació és, com a mínim, estressant.

Així que, si algú llegeix aquest post i vol fer-li una ullada al meu CV de politòleg i em vol contractar, benvingut sigui.

5 de marzo.

Desde luego, la muerte de Chávez cambia muchas cosas para América Latina y para los venezolanos, tanto dentro como fuera del país. Sin lugar a dudas, el propio Chávez ha sido un lastre para su propio movimiento, en tanto que ha impedido una observación exterior objetiva del mismo. Así, buena parte de las críticas a Chávez y al chavismo se centran en él. como persona y en su personalidad. Entiendo, pues, que seguramente, sea más fácil hacer balance de las políticas del chavismo una vez Chávez no está. Confío en que cambien varias cosas en Venezuela, pero sobre todo, confío en que se deje de tener visiones sesgadas y pseudo-paternalistas de América Latina desde los medios españoles en función de los intereses económicos.

Típico domingo (de mierda)

Típico domingo en el que la pereza matinal se te va de las manos y a la una y veinte pasadas todavía no has desayunado. Y sí, en esas estamos, con la toalla a la cintura y con cero ganas de ponerme a ser persona, a producir un poquito, porque trabajo no me falta y tiempo no me sobra. Y lo enuncio así, tal cual, como si fuera tan fácil de hacer, como si con mandar tres o cuatro mails bastara. A decir verdad, esta última semana es más o menos lo poco que he hecho de productivo: ahora me inscribo a una conferencia, ahora mando dos mails, ahora pienso un poco sobre el trabajo de Lobbies, y nada, nada más. Queda más que lejos la idea de ir a imprimir bibliografía, llevármela a un café y empezar a leer textos, a informarme, a tener una base relativamente clara, ya no de lo que quiero decir, sino de lo que quiero hacer.

Sintiéndolo mucho, visto lo visto, este domingo no va por el camino de ser ese domingo, del mismo modo que no tengo muy claro si desayunaré a estas horas o, para variar, haré un atajo. Ferran, que nos conocemos, que esta semana he desayunado, comido y cenado más bien poco y que esto va por mal camino, sobre todo con los niveles de stress por venir. Adivino que, a falta de ingredientes, acabará siendo un domingo de arroz a la cubana. Resulta curioso como me armé de valor el viernes y me metí una hora en metros y buses para ir a Ikea y otra para volver para comprar cuatro chorradas -necesarias, pero chorradas- y cómo los 350 metros a pie hasta Carrefour me dan una pereza terrible. Para más INRI, lo peor del caso es que, de hecho, ayer sí que fui a Carrefour y solo me apeteció comprar agua oxigenada, nada más. Así que sí, hoy creo que toca arroz a la cubana, porque ya estoy algo cansado del pollo al horno. Ni que decir tiene que éste no es el típico arroz de domingo al que yo aspiro. Me quedan más bien lejos los arroces negros en la terraza de Avinguda Meridiana 92.

Francamente, más me valdría vestirme y ponerme a hacer algo.

Resident balear.

Ara sí que m'han posat ben calent, de debò. No ha bastat tot el que duim aquesta legislatura i tot el que ens espera per posar-me a escriure sobre la situació actual, no. Ha hagut de ser la filtració de què el Ministeri es planteja la supressió i/o reducció del descompte de residents, amb la imposició d'un preu màxim de subvenció.

En aquest sentit, les primeres impressions no ens han d'enganyar. Òbviament, sembla raonable que els poders públics mirin per les despeses i n'assegurin el correcte ús d'aquestes. Així, no és cap mala idea la de repensar el model de descompte de residents, perquè, en certa manera, resulta ben ineficient. Ineficient des del punt de vista del ciutadà, que pateix l'augment de preus de les companyies i que, malgrat el 50%, no té assegurat un trajecte a preu raonable, i ineficient des del punt de vista de les administracions públiques, en subvencionar la meitat del cost dels bitllets, han de treballar amb milers de documents amb dades diferents, ja que el preu, a diferència del que creu Foment, és més que susceptible de canviar. I sí, no és mala idea això de repensar el model de subvenció pública del transport a Balears, Canàries, Ceuta i Melilla, i fins i tot, reprendre el debat d'uns certs preus públics, sobretot en el transport interilles.

Al llarg dels darrers 5 anys, quatre dels quals he estat estudiant a Barcelona, he realitzat 51 trajectes en vaixell o en avió, majoritàriament entre Barcelona i Palma, encara que també a Eivissa, València o Alacant. Així, lluny de ser un entès en l'establiment de preus de transport aeri i marítim, com a mínim, sóc força conscient de la realitat a què ens enfrontem els ciutadans dels territoris no-peninsulars. I aquí, val a dir, que els mallorquins ens trobam en una situació particularment millor que els menorquins o eivissencs -no parlem ja dels formenterencs-, ja que les nostres connexions acostumen a ser força més regulars i estables i l'oferta, malgrat devallar a la temporada d'hivern, segueix essent relativament variada. Com a usuari  del transit transmediterrani, entenc que, en la mesura en què jo sóc el beneficiari d'aquests trajectes, n'he de ser també responsable d'una part del seu cost i que l'Estat no ha ni hauria de sufragar les meves despeses de vacances. 

Ara bé, dit això, he de remarcar que, l'Estat sí que hauria de vetllar per un correcte desenvolupament del trànsit aeri i marítim entre la península i els territoris no-peninsulars, entre d'altres perquè el benestar de milers de persones, famílies i negocis depenen d'aquests trajectes i, per tant, s'entén que aquests trajectes són de vital importància per a la ciutadania d'aquests territoris, que aquests trajectes generen externalitats positives i que, per tant, la manca d'intervenció estatal donaria lloc a una menor demanda de la desitjada. L'Estat hauria, doncs, de ser sensible a la realitat de la població no-peninsular. Així, en el cas de les Balears, en tant que arxipèlag eminentment turístic, l'arribada de persones de fora de la nostra comunitat és, en general, molt superior a qualsevol desplaçament dels illencs cap a altres illes o cap a la península. D'aquesta manera, en cas d'absència d'intervenció estatal, els desplaçaments naturals i necessaris cap a casa, cap a la península o entre les illes, seria més que difícil pels illencs, ja que haurien de fer front a bitllets d'avió amb preus "de vacances".

En segon lloc, l'Estat hauria d'assegurar una veritable competència entre les operadores dels trajectes, ja sigui amb els mecanismes tradicionals o amb d'altres com una certa regulació dels preus. Fins aquí, el que trobem és que les companyies aèries havien haugmentat els seus preus un 35% des de l'aplicació del 50% per a residents, fruit dels efectes perversos del sistema: les companyies tenen incentius a augmentar els preus perquè saben que només la meitat de l'augment afectarà directament al comprador no-peninsular, de manera que, així, la subvenció serveix per a generar beneficis econòmics a les companyies aèries i no per abaratir el bitllet d'avió. Pel que fa a les companyies de vaixells, la desaparició d'Iscomar -llevat pel trajecte Alcúdia-Ciutadella, quan no hi ha rissagues- i dels "ràpids" han portat a la pràctica defunció del servei, que esdevé servei de mercaderies per a camioners i servei de transports per a 1) persones amb cotxe, bicicleta o molts de trastos, 2) persones que han de marxar de forma sobrevinguda i 3) persones que eviten agafar l'avió, ja sigui per por o per compromís amb el medi. L'anunci de multa per part de competència a Acciona (sa Trans) i a Baleària per pactar preus no sorprén a ningú. 

En tercer lloc, l'Estat no pot menysprear el factor insular com a determinant per a la nostra economia i societat. D'aquesta manera, hem d'entendre que la insularitat, en ella mateixa, no és un problema, sinó que ho és en tant que es dóna una dependència econòmica, política o de qualsevol tipus de l'exterior. D'aquesta manera, hem d'entendre que no és el fet de ser illenc, sinó el de fet ser-ho i, alhora, estar lligats culturalment, econòmicament i política a la península el que determina la nostra societat, de la mateixa manera que Ceuta i Melilla, per se, no tindríen cap problema amb la seva no-peninsularitat si no fossin part d'Espanya. La necessitat d'integració d'aquestes regions i dels seus ciutadans a través de polítiques públiques de transport és, doncs, una simple conseqüència del fet de tenir territoris "d'ultramar".

Per últim, s'entén que els ciutadans no-peninsulars, com a qualsevol altre ciutadà de l'Estat, som susceptibles de fer front a les nostres responsabilitats impositives que, pel que fa a les Balears, són idèntiques a les peninsulars -llevat dels trams autonòmics que, s'entén, afecten només als pressupostos autonòmics i no als estatals-. Per sort o per desgràcia, avui dia no existeix cap carretera que comuniqui les Balears amb la Península ni les nostres illes entre elles i, per tant, qualsevol transport que s'hagi de fer ja sigui dins les Balears -interilles- o per anar fora de les Balears, requerirà l'ús de vaixell i/o d'avió -com sigui el cas d'un formenterenc que va a Barcelona-. Malgrat la manca d'integració de les Balears dins la xarxa de carreteres nacionals, els nostres ciutadans, com a qualsevol altre, paga una part infinitessimal d'aquesta xarxa, a més de les nostres pròpies carreteres que, recordem, no són susceptibles d'integrar aquesta xarxa per raons lògiques. Consideracions a part mereixen els convenis de carreteres i ferrocarrils per les illes. D'aquesta manera, s'entén que qualsevol ciutadà de l'Estat pot circular per les carreteres nacionals i per les autovies públiques sense cap més despesa extra que cost del propi trajecte, ja que, les carreteres ja estan finançades pels impostos. Així, una persona de La Corunya que hagi d'anar a Almeria haurà de fer front als 141€ de mitjana que, segons googlemaps, costa la benzina, però sempre que vagi per carreteres convencionals o autovies/autopistes sense peatges no pagarà cap suplement ni pel manteniment de les carreteres, ni per la seva construcció, ni per les externalitats negatives que té el transport per carreteres (contaminació acústica, ambiental, impacte visual i ambiental de les carreteres, costos vinculats als accidents per carretera, etc.). La subvenció dels bitllets marítims o aeris per als ciutadans no-peninsulars, és, doncs, perfectament equiparable a la subvenció en matèria de transport als ciutadans peninsulars que, per uns motius o altres, han de viatjar dins la península. I aquí, parlo només de carreteres convencionals o autovies, res de transport ferroviari o Alta Velocitat.

Per tot això, entenc que el manteniment d'una política pública de transports interilles i transmediterrani és completament necessària i, en cap cas, s'haurien d'esgrimir raons de tipus econòmic per a reduir-les, ja que parlem de polítiques necessàries pel 7,5% de la població de l'Estat. Sí que és, en canvi, completament recomanable repensar el sistema per tal que s'eliminin els efectes no-desitjats i per a què, veritablement, es pugui aconseguir una mobilitat. Hauria de ser, així mateix, element d'especial tracte la mobilitat interilles, en tant que, almenys pel que fa a les Balears, resulta especialment difícil i, fins i tot, més cara que des de la península.

Una semana bajo cero.

Una semana bajo cero y creo que ya estoy aclimatado al frío, o al menos a este nivel de frío, sin lluvia, sin viento. Incluso me acostumbro a la pérdida de movilidad fruto de la acumulación de capas una encima de la otra, al hecho de tener que andar como pingüinos por miedo a caerte sobre los bloques de hielo que se forman en las juntas de los adoquines bruselenses o incluso en los propios adoquines, paradas de bus, tram, etc.  Acostumbrado a no distinguir el humo blanco de la chimenea de la casa de en frente entre las nubes, al sol gélido que sale el día siguiente de nevar, a contar cinco minutos de margen para ponerme todo lo que me tengo que poner antes de salir de casa.

Y total, no es para tanto, por lo visto hay ciudades donde hace (mucho) más frío, y seguro que sus ciudadanos no andan escribiendo posts sobre esto. Yo tampoco lo haría si solo fuera frío y nieve, si me siguiera pareciendo algo ajeno, extraño, poco usual eso de ver los tejados blancos y todas y cada una de las marquesinas de las paradas de bus cubiertas por un manto blanco, pues seguramente no escribiría este post. Pero es que ahora mismo, he dejado de vivir esto de ahí fuera como algo fuera de lo común, temporal o excepcional, como esas nevadas efímeras de Mallorca o Barcelona, como algo que dura dos días. No, aquí me planteo que, por poder, podríamos no ver el cristal del techo de la parada de Flagey hasta marzo, o quién sabe. Lo cierto es que las perspectivas de mejoría no son bastante halagüeñas, pero ya digo que estoy acostumbrado y por ello tampoco me importa demasiado. Asumo, con cierta naturalidad, que es el mejor de los climas que podíamos tener para quedarnos en casa estudiando toda la tarde -o perdiendo el tiempo-. Aunque, francamente, visto mi ritmo de estudio quizás prefiero un sol de mayo.

En cualquier caso, en una semana justa estaré en Mallorca disfrutando, ahora sí, de otro frío mucho más sutil, más inesperado y, para qué negarlo, más mortífero. Ese frío que te hace confiarte en las mañanas al sol, en terrazas que son fuente de resfriados, en paseos agradables que te dejan helado. Para qué negarlo, en Mallorca paso mucho más frío que en Bruselas, claro que todo depende de cómo afrontas las situaciones. Y es que Mallorca deviene símbolo de verano o primavera constante y abrigarse, por mucho frío que haga, no es una opción. Al contrario, uno prefiere sufrir el frío y permitirse el lujo de ir ligero, no como aquí, de que no te pesen los pies por las botas, ni las piernas por las mallas, de tener movilidad porque no necesitas un abrigo grueso.

Francamente, manda huevos.

Un dia, tots riurem.

La veritat és que aquests dies la mandra se'm fica a dins i, els pocs moments de lucidesa mental i de concentració, acabo essent desconcentrat per factors externs, com els quatre flocs de neus que es veuen caure des de la finestra, o el sentiment de què, de fet, el cafè no em fa sentir-me més despert o menys endormiscat, sinó, bàsicament, bastant més nerviós i accelerat, cosa que tampoc és, necessàriament, quelcom bo per l'estudi. En qualsevol cas, avui, per enèssim dia des que sóc aquí, no he aconseguit llevar-me d'hora i posar-me a estudiar aquests meravellosos temes de ciència política i dret europeu, sinó que, més aviat, m'he passat més de mig matí al llit i l'altre meitat badant. Per fi a les quatre i escaig m'he posat a estudiar i, enèssim punt negatiu, me n'he adonat que el que estava estudiant ho duc bastant millor del que em pensava. I sí, fillets i filletes, és negatiu perquè no fa més que confiar-me i deixar de banda el poc estudi que duc. 

Aquest mes de gener es presenta com una hivernació en tota regla, amb un medi exterior hostil i unes poques ganes de fer res més que ficar-me dins el nòrdic i esperar que arribi la primavera per a poder anar a passejar per Gant i Anvers i practicar el meu neerlandès. En qualsevol cas, el que més em ve de gust ara mateix és tornar a la rutina de classes i coses a fer, i no pas aquesta lògica-il·lògica de no-classes i període d'estudi i exàmens. Ho sento, però jo aquests períodes no els sé aprofitar, dormo més del que toca, estudiï molt poc i, per desgràcia, això no és Barcelona o Mallorca i sortir a fer una volteta  o estar-me a la terrassa no és la primera idea que se'm passa pel cap.

Malgrat tot, m'estic convencent de que, els pocs moments d'estudi, estic essent hiperproductiu, cosa que em fa tornar entrar en la roda del fer no-res durant tot el dia i estudiar una horeta o dues cada horabaixa, sentir-me culpable de no fer res més, adonar-me'n que més o menys ho duc força bé i, així, l'endemà tornar a badar tot el matí. En fi, un dia me la pegaré ben forta i tots riurem.