Alaska Principal

Supòs que aquesta ha estat la millor de les meves visites a Palma. I és difícil destriar-ne, quan se'n fan tan poques, però sí, em quedaria amb aquesta. I no és que hagi fet gaire cosa més que el que solia fer quan estava per aquí, potser fins i tot menys o qui sap si massa, però, en general, una mica allò de sempre. No ho sé. Tot i així, ha estat la millor de les meves visites a Palma. Un poc perquè he fet allò que realment volia fer i, malgrat que me n'han mancat i que no hi érem tots, els dies han estat més aviat productius.

Òbviament, quan hom surt del Principal, cal anar a l'Alaska. Perquè són d'aquelles coses que ni es plantegen. I un poc per això i un poc per sa gent estic content d'haver-me escapat un cap de setmana més de Barcelona, perquè per un pic no me'n vaig trasbalsat, igual que no hi he estat. Per desgràcia, en tornar el Born ja no serà el mateix Born de la Setmana del Llibre.

Si está bien.

A pesar de todos los días, semanas y meses que llevo en esta ciudad, uno no acaba de acostumbrarse a este cambio intempestivo del color de los días. Sin saber cómo ni por qué el pesado día gris, de lluvia sin lluvia, de preguntarse si será contaminación o simplemente nubes, se acaba, se abre el cielo azul y uno se acuerda de aquellos días en que íbamos a comer al parque y paseábamos por la playa.

Porque Barcelona es lo que tiene que, por lo menos, resulta sorprendente. Su tendencia a las acciones regresoras es incesante y uno ya se aburre y desiste de intentar convencerse que no es normal. Porque sí lo es, porque, por más que no lo parezca – o que lo parezca demasiado – esto es el Mediterráneo y los climas van así, en regresión.

Aunque no me puedo quejar ni de climas ni de temperaturas. Para unos días de lluvia que daban en un fin de semana que estoy lejos de aquí, algo que no es del todo habitual por mucho que haya quien lo afirme, va y apenas llueve. Y, así, Zaragoza quedó a mis pies de nuevo para acordarse tan sólo un poco del Cierzo que soplaba ese agosto y ese septiembre de tantos años atrás. Allí, me fue imposible no pensar en cartas y postales, aunque debo admitir que ni tan sólo me planteé enviar alguna. Supongo que más por despiste que por otra cosa.

Supongo que no estoy en lo que debería estar, pero tampoco creo que sea demasiado bueno eso de ir suponiendo cosas y menos con el trabajo que me queda por hacer.

God only knows.

Supòs que pecaré una altra vegada de tractar d'escriure, de tractar de fer que estic omplint aquest espai cibernètic de records, de paraules amb sentit, de sentiments. Només per fer-ho, perquè ja toca i perquè sembla mentida que ja fa deu dies que vàrem començar aquestes vacances. No obstant, els dies de Palma són, ara més que mai, el maig de l'any passat, ple de pluges i de sol, d'algunes nits a fora, guardant infants –perquè, en algunes ocasions, no té altra nom que guardar–.

I ara que ja fa fosca i me permet pensar un poquet en jo, me dic que és molt difícil enyorar a dues bandes i, encara més, viure a dues ciutats i voler-hi estar a ambdues. Malgrat això, la solució acaba essent més aviat fàcil i, de la mateixa manera que els niguls van marxant i acaba arrivant el sol per assecar les basses i els bassiots, jo hauré de partir d'aquí uns dies.

Perquè, al cap i a la fi, ja ho he dit al començament, que no tenc res a dir i que només escric per això, per tractar d'escriure, per costum.

Soleil d'hiver. Soleil d'été.

Empaitant núvols, per no haver de baixar la persiana, per no haver de veure el sol, per no decidir que és millor agafar el dinar i anar a la platja a menjar-se'l. En qualsevol cas, núvols per poder estudiar o per no sentir la necessitat de no fer-ho. Tot i això, núvols per no pensar en vacances, en la mar, en tants de plans, en tanta gent.

Supòs que acab essent egoista, com bé diu n'Eduard i no ho negaré, perquè seria més aviat estúpid fer-ho, perquè és innegable que és molt millor estar parlant i simulant l'estudi a la sala del primer que tancar-se a l'habitació per seguir simulant l'estudi.

Mentrestant, els dies passen, com els trimestres, i entre gespa i margalides anam dinant, i prenent gelats, oblidant-me que demà m'he de prendre la meva venjança personal i subsanaré errades d'altres primaveres.

84.

Supòs que no ho hauria de fer això d'empaitar records de l'any 84, de perseguir històries de la minoria d'edat, ni d'expressar físicament les meves mancances. Però, com estic avesat, les meves suposicions no acaben reflexant els meus desitjos i, encara menys, els meus actes. En tot cas, em repetesc a mi mateix que no m'hauria d'extralimitar, i molt manco en època d'exàmens, que, si no, acab perdent horabaixes mirant pel·lícules, llegint notícies o mirant per la finestra com es va fent fosc, com si fós diumenge.

Em salva que les nits són xerraires i que jo m'estic amotllant bastant bé als dies assolejats, als passeigs per la vora de la mar i a les sessions extensives d'estudi. Per sort, també hem d'afegir-li a tot això que he tornat veure na Marta/Mercè – ara que he decidit canviar-te el nom – i que hem dinat a la nostra Sibil·la particular al ben mig de la plaça d'Osca.

Tot i això, demà tornarà a ser diumenge. I ja en farà una altra setmana més al nostre calendari. Un altre pàgina arrabassada i veurem com quedarà tot al final, si en quedaran més d'una i de dues per arrancar i si el paper el reciclarem, ara que ve el bon temps.

All the young dudes.

Sense saber com o per què gairebé totes les visites que reb a Barcelona acaben on jo vaig acabar la primera i última visita que vaig fer en aquesta ciutat. Allà asseguts, al cafè del MACBA vèiem el temps passar, parlant de tot i de res, de la vida mateixa i dels nostres ens. Les nostres mancances, l'autoacceptada ignorància i la pèrdua del temps de les nostres vides ara que ja en tenim una vintena.

Perquè, d'alguna manera i malgrat els temps passats, jo també me n'adon que hi ets i he d'admetre que no tot és tan fàcil com dic, que les coses necessiten el seu temps, però que, en general, tot anirà bé, com solen anar les coses.

I, pel que fa a mi, he de reconéixer que també estic una mica trasbalsat i que no m'esperava res d'això. Però les setmanes vénen com vénen i aquesta ha estat especialment bona, a falta del diumenge. Tot sigui qüestió de somriure i estar content pels sopars i les xerrades, les visites i tota la resta, pels amics i perquè d'aquí poc tornaré a Palma.

Després, tan sols hauré de confessar la veritat i dir públicament que sí, que sóc un adolescent que ronda els vint i que no m'importa, com tantes altres coses.

April come she will.

Ahora, por estas fechas, no puedo dejar de pensar que Madrid está más lejos que nunca y que esa isla de nostalgias se dispersó hace demasiado, que algunas partes quedan al otro lado del Atlántico y que otras se marcharon hacia Oriente. Pero ahí queda Simon and Garfunkel para que, cada vez que les escuche, recuerde su estupenda sincronía nostálgica.

Aunque, lo cierto, hacía ya mucho que no pensaba en el Hotel Gaudí y, la verdad, carece de cualquier sentido hacerlo, aunque sólo por la coincidencia onomástica con Barcelona, sólo por escuchar un rato al dúo de Nueva York con la tranquilidad de saber que dentro de poco vuelve a ser Semana Santa. Supongo que no puedo quejarme demasiado, pese a que no vaya a estar en Cádiz ni en Sanlúcar – y no será por falta de oferta.

Hoy, en cambio, hay nubes y el sol se esconde. Veremos mañana.