Sin pánico, sin nervios, sin ira.

Como casi cualquier día, cuando conseguí entender qué era ese ruido que sonaba y lo que quería decir, abrí los ojos y miré casi a ciegas a la ventana del techo. Azul celeste en la ventana y un cuarto de baño lleno de rayos de sol. Y así, cuando entraba en la ducha, pensaba que me esperaba un gran día por delante. Con mucho trabajo, pero un gran día.

Y, sin embargo, como todas las otras veces, estas cosas llegan con desconcierto, sin llegar a entender la gravedad de la situación, sin saber hasta dónde alcanza o qué ha pasado.

Remarco eso del cielo azul, esas ganas de un buen día, porque así es como me he sentido todos estos días, con muchas ganas de todo, de esta primavera bruselense que parece que quiere llegar, de charlas y más charlas, de paseos, de cañas y conciertos, de viajes, de museos y libros, de parques y bicis. Y a esas ganas han contribuido los viajes a Lille y a Madrid, la conferencia de Saskia Sassen, las alcachofas más ricas del mundo y alguna que otra cerveza suelta, entre otros.

Y, con el paso de los días, tras el susto inicial, el desconcierto, la abrumación con tanta información y emociones, los mensajes de apoyo, los cortes en el metro, en el bus y en el tram, la vuelta al nivel cuatro con mucho menos histeria que en noviembre y de vuelta al nivel 3, la cancelación de eventos y la celebración de la vida con cañas entre amigos, con cenas y con paseos, pues poco queda más que una sensación rara en el cuerpo.

Una sensación rara que se va diluyendo poco a poco con el cambio de hora, con las hojas nuevas que han aparecido incipientes en los árboles, con unos cielos color azul Magritte, una lluvia inconstante y casi refrescante, unos días de descanso y de disfrutar de la ciudad y, sobre todo, con el tiempo entre amigos. Una sensación rara que se va diluyendo pero que no desaparece. Sin pánico, sin nervios, sin ira.

Un pin.

Supòs que és cosa meva i que era jo qui s'equivocava quan s'esperava més. Quan pensava que allò que havíem posat i que havíem de seguir posant per davant aquests mesos era limitar al màxim el mal que ens podíem fer l'un a l'altre. I ho supòs perquè, en certa manera, aquesta és i ha estat la manera com he intentat fer les coses. Dic intentat perquè reconec que no sé si ho he aconseguit i que era molt difícil poder arribar fins aquí d'aquesta manera. Ho he intetat també perquè n'he après de les errades del passat, del patiment propi i aliè i, a l'hora de fer les coses, ho he intentat fer bé.

Supòs que és cosa meva i que no hauria d'haver donat per fet que seria així sempre, que quan arribés el moment de la veritat -i que tard o d'hora havia d'arribar-, minimitzaríem els riscos, els mals, els patiments. Que faríem les passes ben fetes, a poc a poc i tenint en compte els sentiments de l'altre.

M'ho supòs perquè intent pensar i se m'ocorren moltes altres maneres de fer les coses per estalviar-nos patiments. Perquè, la veritat, jo ja sabia que això passaria, i sabia que seria aviat. Perquè no sóc colló i també sé llegir les situacions i me n'adon de les coses. El que no sabia és que faríem les coses així, que el damage control seria tan i tan limitat i que, al final, seria el darrer en saber-ho.

Supòs que dec ser jo, que no n'hi ha per tant i que potser sóc un egoista. Però bé, això no treu que em deceps i que em deceben els altres. Un altre pin per tothom i per aquesta ciutat.

Apologia d'una Barcelona esquizofrènica

Feia molt de temps que no hi venia, que no hi passejava i que no hi respirava el seu aire difícil i contaminat, que no gaudia dels seus bars i cafès, del temps amb els amics, d’un cel tan blau i serè. Feia molt de temps que no venia a Barcelona i m’hi estava més d’un dia, i hi podia parlar i passejar amb calma i anar a dinar aquí i a fer el cafè amb galletes allà. I feia tant de temps que ni me’n record exactament quant, diria que dos anys i mig, però potser menys. Sé que hi havia vengut mitja horabaixa el passat Nadal i que fa dues setmanes santes hi vaig passar un dia i mig, però, la veritat, el temps que hi havia passat fins ara era de molt poca qualitat i pràcticament ens en anam al primer any a Brussel·les en què pujava i baixava amb certa regularitat.

La veritat és que no vaig saber que trobava a faltar Barcelona i les seves gents fins que no hi estava aterrant, fins que no era a l’aerobús, fins que no vaig agafar el ferrocarril. I és curiós que faci servir el terme enyorar perquè la Barcelona on vaig viure se’m queda lluny i la desconec. I és difícil enyorar una cosa que ha canviat, que no recordes o que no existeix. La Barcelona d’Hereu i Trias, la del principi de la desacceleració i la certificació de que estàvem en una molt llarga crisi. La Barcelona dels 18 al 22 i la d’anar pujant i baixant amb 23. Aquella Barcelona, és una altra i, sobretot, perquè, malgrat recordar-ne els detalls, no me’n record d’haver-la viscut. No me’n recordava de com eren les andanes del metro, de la quantitat de cotxes, d’on són les places de Gràcia, ni de que Barcelona és, en certa manera, una ciutat esquizofrènica.

Del que sí me’n record és d’anar en bicing d’aquí a allà, de les terrasses, de les galletes de La Nena, de sentir català de Mallorca de tant en tant, de que, malgrat els arbres, costa caminar-hi. I me’n record també de totes les coses que m’agradaria poder tenir temps per fer aquests dies per aquí, i de tota la gent a qui m’agradaria abraçar i a qui m’agradaria sentir explicar el seu dia a dia, els petits plaers que els fan feliços. 

No me’n recordava de que m’agradava tant aquesta ciutat, de que m’hi sentia tant com a casa, de que és i no és casa meva. No me’n recordava de que era tant una gran ciutat, ni de que també podia ser tant una ciutat provinciana en altres coses, de que té tants de comerços locals i tradicionals i tanta gentrificació i massificació. No me’n recordava que aquí hi havia estat tant feliç i que va ser aquí on vaig conéixer a algunes de les persones més importants de la meva vida.

Alarma. NO.

Alarma. NO. Alerta nivel 4, alerta máxima, riesgo inminente de atentado, y así todos los apelativos que le quieran poner durante, por lo menos, un día más. Mañana lunes no habrá metro ni premetro, no abrirán los colegios, ni los mercados ni las piscinas. Imagino que las comunas seguirán recomendando tener los negocios cerrados y quizás incluso permanecer en casa. Algunos amigos no trabajan, otros no lo saben, yo supongo que debería decidir si haré teleworking -y doy crédito a esta histeria colectiva- o voy al trabajo. El martes, ya veremos. Quizás no pasa nada y se tiene que mantener la alerta, quizás sí que pase algo y se rebaje la alerta. Pero claro, como no sabemos y quizás nadie sabe, pues estamos a la expectativa.

¿Haremos la conferencia del martes? No lo sabemos. ¿Abrirán los supermercados? No lo sabemos. ¿Saldrá el sol? Seguro que no. Y no es que critique la decisión del OCAM, pero crear un estado de histeria generalizada del que es difícil salir sin que haya detenciones de por medio, quizás no es lo mejor. Quizás, solo quizás. Y reconozco la dificultad de las decisiones porque, ¿cómo reduces el riesgo potencial y, a la vez, evitas el pánico? Pero, lo que es más difícil, ¿cómo reduces el riesgo potencial y, a la vez, mantienes la vida diaria?

Y ahora, tras las seis detenciones y el escape del séptimo, ¿cómo está la cosa? ¿Sigue todo igual? ¿Cambia algo? Pues no lo sé, pero aquí estamos tranquilos. Esta mañana he estado limpiando a ritmo de guajira, esta tarde de poco se me lleva por delante un coche cuando iba en bici -y este es el mayor riesgo para mi integridad aquí en Bruselas- y ahora llevo un buen rato charlando con Borja mientras comentamos los gatitos de Bruselas, la alarma, la histeria, el trabajo o no-trabajo de mañana. Mientras el módem se apaga y las luces se ponen rojas y mientras me digo que qué cantidad de trabajo tengo mañana -como cada lunes-.

A todo esto, en mi paseo en bici, todo era como cualquier domingo por la tarde, salvo porque los carrefours express estaban cerrados. Los bares y restaurantes de Saint-Boniface estaban abiertos, los restaurantes africanos de Matongé también, la estación de Luxemburgo desierta, la luz del Parlamento Europeo encendida, pero cerrado, vacío y preparado para la enésima sesión de Estrasburgo del año. Los snack-bar de Plux cerrados, igual que todo el barrio europeo. Rue de la Loi y Beliard llenas de coches en una autopista urbana que no desaparece ni en alerta 4. Schuman desierto, algunos funcionarios trabajando en el Berlaymont y en Justus Lipsius. En el barrio europeo, a pesar de la alerta 4, el nivel naranja o lo que sea, es un domingo normal y corriente del urbanismo absurdo de barrios-oficinas desiertos.

Yo estoy bien, tengo comida y el miércoles me voy a Barcelona. Gracias.

Bipolaritat.

Plou i, a estones, trona i llampega. Jo m'acab el cafè, ja fred, mentres mumare fuma i fa com que balla Wonderful Life de Black que qualcú ha posat al vinil abans que m'aixequés. La veinada de davant guaita per la porta, amb les persianes mallorquines a mig obrir. Aquí pareix que tot s'ha aturat per la pluja. Tampoc ajuda que avui sigui la Mare de Déu d'Agost i que ahir hi hagués revetlles a mitja Mallorca.

Ja fa una setmana que sóc per aquí i me'n queda una altra. La veritat és que me n'han parescut unes quantes de la de coses que he fet i de tant com he desconnectat. Un altre pic, m'he tornat a reenganxar a la vida mallorquina a corre-cuita, amb ganes de fer moltes coses en poc temps, de veure i de conèixer gent, de sentir-me com a casa. I sí, un altre pic, he aconseguit carregar-me d'una bipolaritat aplastant, entre un Ferran que vol quedar i que se sent còmode aquí, que enyora la vida que podria dur a Palma i un Ferran que reconeix les mancances de l'illa i les bondats de Brussel·les. I així amb tot: hi ha un Ferran que es va comprometent amb les lluites illenques, que coneix gent nova, que va fent cosetes aquí i allà i que se sent útil per l'illa i per Ciutat, un Ferran que se sent de cada vegada més a prop de casa i també tenim un Ferran que, dia rere dia, va fent passes i prenent decisions que l'allunyen encara més de Palma. La darrera tancar el compte bancari.

Ningú mai no va dir que viure a fora fós fàcil, ni que les coses haguessin de ser clares. En tot cas, m'adon que aquests dubtes només els tenc en ser aquí, un bon sinònim de què a un lloc i a l'altre m'hi sent a gust.

L'any en estampes.

Fa uns mesos, vaig tornar a escoltar les versions musicalitzades dels poemes den Marià Villangómez, fos per UC o per Projecte Mut. Les primeres em recordaren les cançons que posava mun pare i que jo, inconscientment, cantava sense saber què deien o qui les havia composades. Les segones em feien pensar en la necessitat de reconstruir la visió d'Eivissa que tenim a Mallorca i arreu. Ja aleshores vaig començar a llegir sobre en Marià Villangómez a qui, en aquells moments, el Govern i el Consell li reteren un homenatge ben modest i, com a mínim fora d'Eivissa, completament desapercebut en el centenari del seu naixement.

En el context de les darreres eleccions als Consells i al Parlament Balear, Gent per Formentera ens sorprenia amb un magnífic spot electoral on posava en valor el territori insular amb paraules de Marià Villangómez. Un cop més, vaig demanar-me per què mai en vàrem sentir a parlar a l'escola i teníem un desconeixement tan profund de la seva obra almanco fora de les Pitiüses.

Llegint i llegint, vaig arribar a una crítica de L'any en estampes, novel·la en què descriu la vida de Sant Miquel de Balansat, un quadre costumista de l'Eivissa rural pre-turística. Aquesta obra va despertar un interès majúscul i vaig, aleshores, mirar de trobar-lo, d'aprofitar les noves tecnologies i fer-me arribar una còpia a Bèlgica. Tot i les noves tecnologies, es veu que les edicions estaven esgotades des de feia anys i internet no en deia massa o res. La recerca a biblioteques tampoc va ser massa fructífera. La UIB té una única edició en préstec i qualcuna altra a Son Lledó. La xarxa de biblioteques públiques municipals o insulars dóna 8 entrades diferents amb un total de 49 exemplars, dels que 28 són a Eivissa, 6 a Sant Antoni, 4 a Formentera, 4 a Palma, 3 a Sant Josep, 3 a Santa Eulària i 1 a Es Migjorn Gran. A banda d'aquests s'hi ha d'afegir un altre exemplar per Palma, a la biblioteca de Can Sales que ara el tenc jo en préstec.

Això fa un total de 50 llibres a biblioteques públiques no universitàries de les illes, dels que 6 són fora de les Pitiüses. Un pic al continent la situació no és millor. La Universitat de Barcelona té dos exemplars, dels que només un es presta i les universitats Autònoma de Barcelona, Pompeu Fabra i de València en tenen un cadascuna. La xarxa de biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona no n'ha sentit a parlar i així arreu.

Jo, havent fet aquesta recerca, em posaré a llegir l'obra den Marià Villangómez, amb una certa emoció. No descart que no m'agradi, que em sembli feixuc o avorrit, però, em ve de gust conéixer aquesta visió costumista de l'Eivissa que s'esvaeix. El que volia, en tot cas, amb aquest petit escrit, era cridar l'atenció del que hauria d'haver estat el 2013, l'Any Villangómez.

Verano en Bruselas.

El buen tiempo ha vuelto a la ciudad desierta. Casi ya ni lo esperaba. Yo me había resignado a llevar jersey y a chaqueta para lo que quedaba de verano y, como mucho, a poder disfrutar de algunos pocos días de tregua antes del otoño y el invierno. Y, sin embargo, aquí está otra vez y las terrazas vuelven a estar abiertas y llenas de las pocas personas que quedan en esta ciudad.

El cielo vuelve a ser de un color azul-azul y el aire es ligero. Hace calor, sí, pero un calor agradable y primaveral, como esos días de mayo que puedes ir en mangas de camisa y en los que te planteas por primera vez los pantalones cortos. Un calor de estar a fuera, en parques, en jardines, en terrazas, pedaleando arriba y abajo toda la ciudad con la bicicleta nueva. Y con semanas como esta cualquier querría irse de la ciudad.

Y es que, tras las mil horas de trabajo que eché la semana pasada y el estrés que vivido hasta el lunes a las 4, me he tomado unos días libres y esta semana han sido solo tres días de trabajo. Una semana en la que he disfrutado de ir a poner la lavadoras y desayunar al sol en el Dillens mientras leo a Sciascia, del café del Prélude, de las cervezas en el Parvis, de ir a GEF, de discutir de política europea con italianos en la rue de l'épée, del parque Duden y los paseos por Molenbeek y de pedalear por media ciudad.

Parece mentira que ya estemos a 2 de agosto y que en menos de una semana yo ya vaya a estar en Mallorca. Parece mentira que, con las ganas que tenía de pasar unos días en casa y de escaparme de Bruselas, lo a gusto que he estado esta semana aquí. Lo mejor de todo es que nadie me impide seguir aprovechando de todo esto a mi regreso, pero será cuestión de concienciarse.