Diada

Aquesta Diada de Mallorca de 2014, prèvia al tricentenari mallorquí, ha servit per la retrobada amb una multitud de persones que em recorden per què Mallorca i què hi puc o hi podria fer. Hi he trobat amics de tota la vida, ex-companys de la Pompeu i antics companys d'escola, amigues de teatre, parelles i ex-parelles d'amics i d'amigues, ídols polítics i companys de lluites, ex-companys de la UIB o del seu Consell d'Estudiants, comunicadors virtuals, antics companys de feina, persones amb qui ens tenim molt d'apreci mutu, professors de seminaris, coneguts, amors platònics i gent que conec sense saber de què -segurament del Siset o de l'antic Pinzell-.

La veritat és que, de la Diada de Mallorca d'enguany, en destac principalment que ha fet fred, molt de fred. I que, malgrat això, la revetlla de la Diada s'ha omplert de gent que em demostra que Mallorca ho val perfectament i que els meus esforços i les meves lluites poden i han de servir per millorar la meva illa i enfortir aquesta societat. Al mateix temps, aquestes retrobades m'han alegrat profundament en saber que, tot i el patiment, tot i l'angoixa, cada vegada som més els que anam trobant el nostre camí i les nostres feinetes i que, en certa manera, anam sabent què volem ésser de grans.

Tot i així, la distància, sigui a banda i banda de la Mediterrània o sigui més enllà, es fa dura i aquesta Diada em demostra que hi ha molts i molts illencs a fora disposats a participar de la millora de la nostra illa i que, per sort o per desgràcia, que nosaltres hi siguem és indispensable.

Calendari

Any rere any, me sorprén com de predefinides estan les vacances de Nadal. Dels 13 dies que passaré a Mallorca aquestes festes, hi ha la nit de Nadal a Palma, el dinar de Nadal a Cala Rajada, la xocolatada de Nadal a ca na Marta, el no-dinar de Sant Esteve, la manifestació de dia 30, la festa de l'Estendard i la colcada, el vermut de Literanta, la festa de cap d'any i la ressaca de dia 1. A més a més, tampoc hi falta qualque berenar de llonguet, qualque birreta en el Guirigall o al Siset i qualque excursioneta per la Serra.

I així, jo me deman que quan trobaré el temps per fer feina, per descansar i per estar en família.

Dimarts, hivern.

Dimarts. Segon dia d'hivern brussel·lenc després d'uns mesos de treva. Per enèssim dia consecutiu, arrib a casa pràcticament a l'hora de jeure, amb temps de preparar-me per tenir energies per l'endemà. La veritat és que, alguns dies, costa ésser un jove multi-treballador amb inquietuds i compromisos. Avui, emperò, en lloc dels compromisos cívico-polítics, m'he permès d'anar a casa na Lola i n'Amélie a jugar a cartes, a sopar menjar britànic-britànic i a veure com van creixent. És curiós veure que un cangur que va començar com a feina de subsistència ha acabat derivant en una mena de relació d'apreci i estima mútua amb aquesta família franco-gal·lesa.

En tot cas, segon dia d'aquesta marató que nom desembre i ara només en queden 10 dies i pareix que ja ha arribat la neu. Sincerament, no hi ha res que me pugui fer més peresa que els dies de neu. Ni tan sols la perspectiva de tenir extraescolars els següents deu dies.

Potser millor me'n vaig a jeure.

Dissabte

Dissabte dematí. Després d'una petita cua i d'una llarga explicació pareix que tenc, per fi, prestació sanitària belga. 815 dies després d'arribar a Brussel·les he formalitzat el que ja era una realitat: que visc a Bèlgica, que és on tenc bicicleta, on faig la declaració de la renda i on tenc prestació sanitària.  De tornada cap a casa, cap allà les 11.30, tot és silenci. Saint-Gilles pareix que encara dorm o, veient els 300,000 llocs d'aparcament lliures, potser tothom se n'ha anat de la ciutat.

Mentrestant, jo vaig caminant els carrers adormits que comuniquen banda i banda de Saint-Gilles, disfrutant d'aquesta petita passejada de dissabte dematí, del primer moment de tranquil·litat, llum, sol i cel blau de tota la setmana i, tot i el fred, no tenc problemes en perdre'm entre els carrers i carrerons del barri per estar-m'hi una estoneta més. Ja, a prop del Parvis, el carrer de Roma, la casa de les monedes, el carrer del metall, el de Parma i el de Bordeus. Finalment, acab enfilant Escòcia, Berckmans amunt i ja sóc a casa. I una llàstima, perquè, tot i ser tan tard, no se sent res més que el renou de les meves passes i qualque bicicleta esporàdica.

Balanç de l'estiu

Ja de tornada a Saint-Gilles, faig un poc de balanç del meu estiu. Entre d'altres, en destac:

Voltera: municips on he estat
- Alaró
- Alcúdia
- Artà
- Banyalbufar
- Campos
- Capdepera
- Escorca
- Esporles
- Felanitx
- Manacor
- Muro
- Palma
- Pollença
- Sant Llorenç
- Santa Margalida
- Santa Maria
- Santanyí
- Ses Salines
- Son Servera

Gaudi i festa
- Sant Joan a Ciutadella
- Festa de l'Orgull
- Concert a Alaró
- Verbena a Santa Maria
- Verbena de Can Amunt
- Festa del Flexas

- La Patrona

- Aniversari de na Deneb

- Revival de Campos

- Concert de Porreres

- Verbena de Capdepera

- Comiat de na Xaviera

- Concert dels Amics de les Arts

- Gateres vàries al Guirigall

- Gateres vàries al Siset

Politològicament
- La tesina
- Voluntariat al GOB
- Reunió al Consell de Mallorca
- Trobada amb els Joves Verds Europeus a Palma
- Assemblea oberta de MÉS per Palma

Migjorn

Després de dies voltant pel Llevant mallorquí, de nedar davant Menorca i veure cada vespre barques que pesquen calamars, diumenge vaig tornar a Ciutat. Una setmana de calor, de fer feina i posar en ordre quatre coses que encara no havia enllestit i, avui divendres, he hagut d'escapar-me a Migjorn a passar-me un llarg dia de platja i descans davant Cabrera. Un pic més, això va de tòpics i, un pic més, hi predomina l'etern locus amoenus i la fugida de la vida mundana.

Així idò, a mig dematí hem enfilat la carretera cap a Ses Salines, intentant evitar la cotxada que se n'anava en es Trenc i, precisament, a migjorn ens hem plantat a davant del far de Ses Salines, el punt més meridional de Mallorca, just davant de Cabrera i de l'illa dels Conills.

Per qui no hi hagi estat mai, no té pèrdua. La pròpia carretera és una mostra més del paisatge mallorquí i del Mediterrani oriental. Entre Ses Salines i Es Llombards, hi ha una carretereta de vuit quilòmetres que duu directament (i exclusivament) al far de Ses Salines. La carretereta, com deia, són vuit quilòmetres entre parets seques, murtes, pins i savines. A qualque moment hi ha síquies als dos costats i, crec recordar, que es pot veure els rostolls i les bales de palla. El far ben blanc i tancat al públic em fa pensar en contraban i estraperlo. Sincerament, amb tot el que ha conegut aquest bocí de Mallorca, no me sorprén que Joan March tengués terres pel Migjorn. Per qui encara no se l'imagini, o vulgui posar-li banda sonora a aquest post, basta que escolti la descripció que en fan els Antònia Font aquí.

A la dreta del far, passant darrera unes murtes, s'arriba al paisatge lunar. Si enfilau el caminoll, després d'una bona estona a peu, s'arriba a una platja d'arena fina en la que jo, de fet, no hi he estat mai. La veritat és que jo m'estim més quedar damunt les roques planes i erosionades del camí, on no hi ha massa gent i puc nedar amb tranquilitat. Avui no hi ha hagut excepció i, tot i el vent de xaloc que hi bufava, el trajecte ha valgut la pena.

Es Carregador

‘Realment, quina calma’, pens mentres bec el segon cafè del dematí i esper que s’aixequi el meu germà per anar a plaça, que avui hi fan mercat. Són les 10.40 d’un dimecres de finals d’agost i aquí, a Es Carregador, just davant de mar, tot és tranquilitat. Fa un dia estrany, bastant poc calurós i ennigulat casi exclusivament a la part de mar on acostumam a nedar. Quatre rajos de sol escapen dels niguls i deixen la mar amb segments ombrívols i lluminosos. L’horitzó és, però, ben visible, tot i que, per la banda de gregal pareix que hi ha calitja. Avui, per primer cop, Menorca és casi imperceptible, llevat per una punta aïllada, un cap. El blau de la mar és avui profund.

A la casa del costat els guiris encara hi dormen i només se senten les ones contra les roques, els quatre o cinc turistes que baixen la carretera en bicicleta i, ara, aquell vaixell de pesca reconvertit en golondrina. Aquest deu ser un d’aquells dies que no agraden a turistes i visitants, així que intuesc que el mercat estarà ben ple. Ja fris d’anar a veure tomàtigues i aubergínies, d’imaginar-me dies i setmanes exclusivament vegetarianes. Després, pegaré un bot a la biblioteca, per acabar de tancar les quatre coses que tenc obertes al màster, penjar aquest post i allunyar-me, ni que sigui cibernèticament, unes hores d’aquest locus amoenus. De ben segur que quan no ho tengui, l’anyoraré.

I nedam després de ballar.

En dies -o nits- com la d'avui sóc fan de jo mateix. Ara just, acab d'entrar a ca nostra i escric aquestes quatre línies abans de dutxar-me i anar-me'n a jeure tres o quatre horetes. Aquest vespre i aquesta matinada m'han passat volant. De la verbena sense alcohol de Campos -res a veure amb la de l'any passat-, hem anat directament a sa Ràpita, on hem nedat en pilotes quan ja es dia s'havia encès. Allà mateix, m'he pres es cafè que duia dins es termo i es croissant que he comprat al primer forn que obria a Campos.

Tot i el disgust d'haver hagut de conduïr de manera sobrevenguda, ha estat un vespre i un dematí, increïble i, si no faig això ara, quan podré?

A puntet.

A puntet. Pareix mentida, però a això li queden tres o quatre dies d'esforç múltiple, d'escriure a corre-cuita i s'acabarà una tesina que hauré parit en menys d'un estiu. També és cert que no tenia més remei. Com bé diuen, convé no dir blat...

Tot i així, em permet ésser bastant optimista amb les dates, amb les entregues i, fins i tot, amb el propi contingut. A més a més, estic bastant content d'allò que n'he tret. No només un interés creixent en la recerca i en els marcs teòrics (!!), sinó en el propi objecte d'estudi. Si bé fa uns dies deia 'malgrat la tesina', avui em desdic d'allò i xerr d'ella com element auto-instituent i reflexiu. Jo amb la tesi, m'auto-instituesc com a coneixedor d'una matèria i, per tant, capaç d'escriure al respecte.

Filosofades a banda, no puc estar més contect d'aquest estiu, del constant procés d'aprenentatge, de veure els amics i de la perspectiva de passar davant la mar i sense fer res els deu dies entre Sant Roc i Sant Bartomeu. 

Aquest estiu he tengut tres nusos a l'estómac. El primer era la por de no acabar la tesina, el segon la por de no trobar feina i el tercer -potser el que més em preocupava- el de no saber afrontar els canvis amb prou maduresa. Dels tres, avui només en queda un, el de la feina. I, per sort, no visc en un drama constant. Sí m'angoixa, però aprenc a controlar-ho. Els altres dos nusos han desaparescut: un per haver fet feina casi a diari durant mes i mig, l'altre perquè, la veritat, havia de ser així.

Equador de l'estiu.

Un any més, torna a ser dia 2 d'agost, la Mare de Déu dels Àngels i, com cada any, he passat la revetlla entre amics, pomades i cançons. Allò que començà amb una obra de teatre s'ha anat consolidant any rere any i ja en fan set. Set anys en què, qui més qui manco hem gaudit de la Patrona i en què hem interioritzat dins la nostra idiosincràcia de llonguets aquests vincles especials amb Pollença i amb l'alborada.

Ja és costum i la patrona esdevé en molt més que una simple verbena. El conjunt horabaixa-vespre-matinada ha d'estar farcit, necessàriament, d'una pujada a dalt de tot du Calvari quan encara és de dia, d'un sopar senzill, converses agradables, retrobades que s'esperen tot l'any i sentir tocar la banda a plaça i a Monti-sion. Enguany, a més a més, ens hem creuat amb el mite de l'adolescència, hem comprat ensaïmades per berenar a les sis del dematí i hem afrontat els canvis amb naturalesa i un petit grau d'indiferència.

La patrona serveix, també, com a balanç a l'equador de l'estiu i he de dir que, fins ara, malgrat la tesina, no canviaria aquest estiu per res del món.

Sabates d'estiu

Avui, per jo, s'inicia de manera evident l'estiu. Just ahir de matinada tornava de passar el meu primer Sant Joan a Ciutadella. Feia anys que pensava en anar-hi i fins enguany no havia pogut. Malgrat la improvisació i el poc temps, n'he vengut contentíssim, d'ésser a Menorca, de beure ginet, de veure caragols i assajos dels jocs des pla, de sentir flabiol i tamborino, de banyar-me a la mar, de retrobar-me amb gent que feia anys que no veia.

Avui de dematí, amb poques hores de son a damunt, estrenava avarques menorquines. Ara, després de reunió, cafetó i passejada Blanquerna i Sant Miquel amunt i avall, me les he tretes. En aquest moment, amb els peus mig encetats és quan l'estiu comença oficialment. El ritual acaba essent el mateix any rere any: patir dos o tres dies, encetar-te els peus i, des d'ençà xalar de les avarques –notau que aquest l'acab d'incorporar en el meu diccionari particular–. Aquest ritual guanya especial protagonisme aquell any que estrenes avarques, com enguany. Dissabte o diumenge, el cuir haurà cedit a bastament com per a posar-me-les tranquil·lament, sense patir, sense pensar-ho. Ara, emperò, m'estim més estar amb sabatilles d'estar per casa.

Resulta curiós com, independentment d'allà on sigui, del que hagi de fer, de les modes o de qualsevol altra cosa, hi ha coses que no canvien. Si ho pens, me n'adon que segurament dec dur al voltant de vint estius amb avarques menorquines. I que les duc i les duia per a fer qualsevol cosa, per anar a passejar, a la platja, amb la bici, per mudar, de campaments, de colònies, de verbenes, etc. Les avarques esdevenen sinònim d'estiu, i, encara diria més, de la mateixa manera que sí que puc imaginar un estiu lluny de Mallorca, no concep un estiu fora avarques. Per jo, quan sent gent dir dois, xerrant de poble balear i d'aquestes coses, només puc pensar en avarques, gin Xoriguer i colors mediterranis. Ara, no acab de tenir clar si a les Pitiüses en gasten d'això.

Els límits de la tonteria.

Ahir, dues hores després de quedarme de Rodríguez a Brussel·les, vaig rebre la notícia de què no m'agafaven per a una molt bona feina. Aquesta va venir amb tacte, bones paraules i encoratjament i jo, al meu torn, no em vaig sentir especialment malament per això, sinó pels dubtes respecte el futur. Hi haurà noves oportunitats, vaig pensar, però no per això no vaig seguir una estructura del dia amb tendències depressives. Vaig intentar estudiar, però de manera compulsiva anava a cercar noves ofertes de feina, vaig enviar un parell de candidatures per dues molt bones feines i vaig estar fins les quatre entre això i la novel·la que estic llegint, la premsa, facebook i twitter. Fins les cinc no vaig ingerir més que el cafè del dematí, una torrada i un xic de pastís, bàsicament perquè no tenia gana i perquè no volia fer els plats del dia anterior.

Després vaig quedar per anar a prendre un cafè amb un amic i, com em moria de fam, vaig acabar demanant una torrada i una cervesa (primera). Quan ens vam acomiadar, tot i ser força d'hora vaig anar al bar on havíem quedat amb els d'ICV per llegir una estona. Mentres feia temps vaig demanar una cervesa (segona sense haver ingerit casi res) i vaig assistir al desmai d'un senyor epilèptic al bar, les seves convulsions, la seva pèrdua del pols i respiració, el massatge RCP per part d'un dels seus amics, l'arribada de l'ambulància tres minuts després quan ja estava morat, la reanimació per part dels professionals mèdico-sanitaris. Quan va acabar això, els del bar varen netejar una mica el terra, vàrem tornar a posar les taules al seu lloc i varen arribar els altres companys d'ICV.

Em vaig demanar la tercera cervesa, un plat com déu mana i vàrem fer la reunió, acompanyats d'una quarta cervesa. De tornada cap a casa mig plovia i, en entrar al pis, vaig veure la pila de plats per rentar, però vaig anar directament al llit.

Avui m'he despertat sense despertador cap allà les deu i, a la una i trenta-quatre encara no he menjat ni begut res de res. Això sí, m'he dutxat, m'he vestit, he fregat els plats, he endreçat la roba de l'habitació i m'he tret tota la tonteria de sobre. Un dia i mig de tonteria i de desordre alimentari en connivència amb la sol·litud al pis sobrevinguda em basta i em sobra.

Et bon, voilà, tenc la sort que dia 19 de dematí vaig a Palma i m'hi estaré una bona estona. Ja en tenc ganes. :)

Enèssim període d'exàmens

Entre lectura i lectura me permet fer l'enèsima pausa per mirar el cel i les finestres brutes, la quiche al forn, per estirar-me i descansar un poc els músculs engarrotats, per mirar el mòbil, per intentar convèncer la gent que vagi a votar el dia 25, etc. Ara em pos a escriure, perquè feia ja mesos que no ho feia i sembla mentida que estic més o menys exactament igual que el març, poc abans d'anar a Palma, a Praga, Lisboa i l'Empordà. I com no he d'estar igual si casi no he tengut temps de quedar-me una estona al mateix lloc i pensar un poquet.

Ara per ara, pareix que els dubtes que podia tenir s'esvaeixen en part i se m'obre un ventall de possibilitats relativament gran. Però això fa dies que no em preocupa massa i amb aquesta calor, només tenc ganes d'agafar la bici i anar a fer una volta o, millor encara, d'haver d'agafar el metro per anar a neerlandès i, justament, perdre'n un per poder seguir llegint Els jugadors de Whist, de Viçenç Pagès i Jordà. De menjar fruita i verdura fresca, anar a mercat, prendre llet preparada, sortir a estirar les cames a les nou del vespre i que encara sigui un poc de dia.

Sempre he dit que m'agraden especialment els períodes d'examen. I a Brussel·les també. Si bé no tenim la terrassa del Clot, ni les plantes, ni Barcelona, sóc especialment feliç amb aquesta llibertat d'anar fent al meu ritme, anar avançant i assolint conceptes, idees i coneixements. I és vera que em cansa profundament aquest examen de política exterior, que és súperavorrit, bel·licista i repetitiu, però que els de després m'apassionen i casi em farà pena acabar-los. Pareix bastant evident que s'acaba un cicle.

Dos mesos i mig.

Fa un sol belga d'aquells que no te'ls creus. El cel és blau i pareix que, fins i tot, fa una mica de calor. Jo acab de dutxar-me, de regar les plantes i de ventilar ca nostra. En Gerard és a Gant amb les visites i jo m'he quedat a Saint-Gilles per fer la feina d'iniciativa per demà i per posar-me, ara sí, amb la tesi, les sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans i amb les quatre lectures complementàries.  

Aquest semestre vaig de debò. És curiós com en qüestió de quaranta-vuit hores he canviat completament de perspectiva sobre la immensa muntanya de feina que tenc per davant. Ara me pareix completament faisable i me dic que, en el fons, només fa falta que m'hi posi i molt. I, bé, un pic acabada, entregada i exposada la tesi, entregats els treballs finals, fets els exàmens escrits i l'oral en Protecció Internacional i Europea dels Drets Humans, hauré acabat el Màster. Qui sap, potser trobaré qualque feina o feineta. En qualsevol cas, ara mateix això no toca no hi hauria de pensar massa ara mateix.

Mentrestant, m'he de resistir amb forces de no posar-me a cuinar cada cop que sóc tot sol a ca nostra. Dilluns vaig fer galletes d'Inca i divendres dos pastissos. En es final, pareix que amag les ganes de fer feina darrera d'una hiperproductivitat culinària. Avui, emperò, només tenc ganes d'escriure i fer recerca, i llegir articles i resumir-los i subratllar-los i, en acabar, potser, sortir a fer una volta amb la bici que acab de comprar-me.