Apologia d'una Barcelona esquizofrènica

Feia molt de temps que no hi venia, que no hi passejava i que no hi respirava el seu aire difícil i contaminat, que no gaudia dels seus bars i cafès, del temps amb els amics, d’un cel tan blau i serè. Feia molt de temps que no venia a Barcelona i m’hi estava més d’un dia, i hi podia parlar i passejar amb calma i anar a dinar aquí i a fer el cafè amb galletes allà. I feia tant de temps que ni me’n record exactament quant, diria que dos anys i mig, però potser menys. Sé que hi havia vengut mitja horabaixa el passat Nadal i que fa dues setmanes santes hi vaig passar un dia i mig, però, la veritat, el temps que hi havia passat fins ara era de molt poca qualitat i pràcticament ens en anam al primer any a Brussel·les en què pujava i baixava amb certa regularitat.

La veritat és que no vaig saber que trobava a faltar Barcelona i les seves gents fins que no hi estava aterrant, fins que no era a l’aerobús, fins que no vaig agafar el ferrocarril. I és curiós que faci servir el terme enyorar perquè la Barcelona on vaig viure se’m queda lluny i la desconec. I és difícil enyorar una cosa que ha canviat, que no recordes o que no existeix. La Barcelona d’Hereu i Trias, la del principi de la desacceleració i la certificació de que estàvem en una molt llarga crisi. La Barcelona dels 18 al 22 i la d’anar pujant i baixant amb 23. Aquella Barcelona, és una altra i, sobretot, perquè, malgrat recordar-ne els detalls, no me’n record d’haver-la viscut. No me’n recordava de com eren les andanes del metro, de la quantitat de cotxes, d’on són les places de Gràcia, ni de que Barcelona és, en certa manera, una ciutat esquizofrènica.

Del que sí me’n record és d’anar en bicing d’aquí a allà, de les terrasses, de les galletes de La Nena, de sentir català de Mallorca de tant en tant, de que, malgrat els arbres, costa caminar-hi. I me’n record també de totes les coses que m’agradaria poder tenir temps per fer aquests dies per aquí, i de tota la gent a qui m’agradaria abraçar i a qui m’agradaria sentir explicar el seu dia a dia, els petits plaers que els fan feliços. 

No me’n recordava de que m’agradava tant aquesta ciutat, de que m’hi sentia tant com a casa, de que és i no és casa meva. No me’n recordava de que era tant una gran ciutat, ni de que també podia ser tant una ciutat provinciana en altres coses, de que té tants de comerços locals i tradicionals i tanta gentrificació i massificació. No me’n recordava que aquí hi havia estat tant feliç i que va ser aquí on vaig conéixer a algunes de les persones més importants de la meva vida.

Alarma. NO.

Alarma. NO. Alerta nivel 4, alerta máxima, riesgo inminente de atentado, y así todos los apelativos que le quieran poner durante, por lo menos, un día más. Mañana lunes no habrá metro ni premetro, no abrirán los colegios, ni los mercados ni las piscinas. Imagino que las comunas seguirán recomendando tener los negocios cerrados y quizás incluso permanecer en casa. Algunos amigos no trabajan, otros no lo saben, yo supongo que debería decidir si haré teleworking -y doy crédito a esta histeria colectiva- o voy al trabajo. El martes, ya veremos. Quizás no pasa nada y se tiene que mantener la alerta, quizás sí que pase algo y se rebaje la alerta. Pero claro, como no sabemos y quizás nadie sabe, pues estamos a la expectativa.

¿Haremos la conferencia del martes? No lo sabemos. ¿Abrirán los supermercados? No lo sabemos. ¿Saldrá el sol? Seguro que no. Y no es que critique la decisión del OCAM, pero crear un estado de histeria generalizada del que es difícil salir sin que haya detenciones de por medio, quizás no es lo mejor. Quizás, solo quizás. Y reconozco la dificultad de las decisiones porque, ¿cómo reduces el riesgo potencial y, a la vez, evitas el pánico? Pero, lo que es más difícil, ¿cómo reduces el riesgo potencial y, a la vez, mantienes la vida diaria?

Y ahora, tras las seis detenciones y el escape del séptimo, ¿cómo está la cosa? ¿Sigue todo igual? ¿Cambia algo? Pues no lo sé, pero aquí estamos tranquilos. Esta mañana he estado limpiando a ritmo de guajira, esta tarde de poco se me lleva por delante un coche cuando iba en bici -y este es el mayor riesgo para mi integridad aquí en Bruselas- y ahora llevo un buen rato charlando con Borja mientras comentamos los gatitos de Bruselas, la alarma, la histeria, el trabajo o no-trabajo de mañana. Mientras el módem se apaga y las luces se ponen rojas y mientras me digo que qué cantidad de trabajo tengo mañana -como cada lunes-.

A todo esto, en mi paseo en bici, todo era como cualquier domingo por la tarde, salvo porque los carrefours express estaban cerrados. Los bares y restaurantes de Saint-Boniface estaban abiertos, los restaurantes africanos de Matongé también, la estación de Luxemburgo desierta, la luz del Parlamento Europeo encendida, pero cerrado, vacío y preparado para la enésima sesión de Estrasburgo del año. Los snack-bar de Plux cerrados, igual que todo el barrio europeo. Rue de la Loi y Beliard llenas de coches en una autopista urbana que no desaparece ni en alerta 4. Schuman desierto, algunos funcionarios trabajando en el Berlaymont y en Justus Lipsius. En el barrio europeo, a pesar de la alerta 4, el nivel naranja o lo que sea, es un domingo normal y corriente del urbanismo absurdo de barrios-oficinas desiertos.

Yo estoy bien, tengo comida y el miércoles me voy a Barcelona. Gracias.

Bipolaritat.

Plou i, a estones, trona i llampega. Jo m'acab el cafè, ja fred, mentres mumare fuma i fa com que balla Wonderful Life de Black que qualcú ha posat al vinil abans que m'aixequés. La veinada de davant guaita per la porta, amb les persianes mallorquines a mig obrir. Aquí pareix que tot s'ha aturat per la pluja. Tampoc ajuda que avui sigui la Mare de Déu d'Agost i que ahir hi hagués revetlles a mitja Mallorca.

Ja fa una setmana que sóc per aquí i me'n queda una altra. La veritat és que me n'han parescut unes quantes de la de coses que he fet i de tant com he desconnectat. Un altre pic, m'he tornat a reenganxar a la vida mallorquina a corre-cuita, amb ganes de fer moltes coses en poc temps, de veure i de conèixer gent, de sentir-me com a casa. I sí, un altre pic, he aconseguit carregar-me d'una bipolaritat aplastant, entre un Ferran que vol quedar i que se sent còmode aquí, que enyora la vida que podria dur a Palma i un Ferran que reconeix les mancances de l'illa i les bondats de Brussel·les. I així amb tot: hi ha un Ferran que es va comprometent amb les lluites illenques, que coneix gent nova, que va fent cosetes aquí i allà i que se sent útil per l'illa i per Ciutat, un Ferran que se sent de cada vegada més a prop de casa i també tenim un Ferran que, dia rere dia, va fent passes i prenent decisions que l'allunyen encara més de Palma. La darrera tancar el compte bancari.

Ningú mai no va dir que viure a fora fós fàcil, ni que les coses haguessin de ser clares. En tot cas, m'adon que aquests dubtes només els tenc en ser aquí, un bon sinònim de què a un lloc i a l'altre m'hi sent a gust.

L'any en estampes.

Fa uns mesos, vaig tornar a escoltar les versions musicalitzades dels poemes den Marià Villangómez, fos per UC o per Projecte Mut. Les primeres em recordaren les cançons que posava mun pare i que jo, inconscientment, cantava sense saber què deien o qui les havia composades. Les segones em feien pensar en la necessitat de reconstruir la visió d'Eivissa que tenim a Mallorca i arreu. Ja aleshores vaig començar a llegir sobre en Marià Villangómez a qui, en aquells moments, el Govern i el Consell li reteren un homenatge ben modest i, com a mínim fora d'Eivissa, completament desapercebut en el centenari del seu naixement.

En el context de les darreres eleccions als Consells i al Parlament Balear, Gent per Formentera ens sorprenia amb un magnífic spot electoral on posava en valor el territori insular amb paraules de Marià Villangómez. Un cop més, vaig demanar-me per què mai en vàrem sentir a parlar a l'escola i teníem un desconeixement tan profund de la seva obra almanco fora de les Pitiüses.

Llegint i llegint, vaig arribar a una crítica de L'any en estampes, novel·la en què descriu la vida de Sant Miquel de Balansat, un quadre costumista de l'Eivissa rural pre-turística. Aquesta obra va despertar un interès majúscul i vaig, aleshores, mirar de trobar-lo, d'aprofitar les noves tecnologies i fer-me arribar una còpia a Bèlgica. Tot i les noves tecnologies, es veu que les edicions estaven esgotades des de feia anys i internet no en deia massa o res. La recerca a biblioteques tampoc va ser massa fructífera. La UIB té una única edició en préstec i qualcuna altra a Son Lledó. La xarxa de biblioteques públiques municipals o insulars dóna 8 entrades diferents amb un total de 49 exemplars, dels que 28 són a Eivissa, 6 a Sant Antoni, 4 a Formentera, 4 a Palma, 3 a Sant Josep, 3 a Santa Eulària i 1 a Es Migjorn Gran. A banda d'aquests s'hi ha d'afegir un altre exemplar per Palma, a la biblioteca de Can Sales que ara el tenc jo en préstec.

Això fa un total de 50 llibres a biblioteques públiques no universitàries de les illes, dels que 6 són fora de les Pitiüses. Un pic al continent la situació no és millor. La Universitat de Barcelona té dos exemplars, dels que només un es presta i les universitats Autònoma de Barcelona, Pompeu Fabra i de València en tenen un cadascuna. La xarxa de biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona no n'ha sentit a parlar i així arreu.

Jo, havent fet aquesta recerca, em posaré a llegir l'obra den Marià Villangómez, amb una certa emoció. No descart que no m'agradi, que em sembli feixuc o avorrit, però, em ve de gust conéixer aquesta visió costumista de l'Eivissa que s'esvaeix. El que volia, en tot cas, amb aquest petit escrit, era cridar l'atenció del que hauria d'haver estat el 2013, l'Any Villangómez.

Verano en Bruselas.

El buen tiempo ha vuelto a la ciudad desierta. Casi ya ni lo esperaba. Yo me había resignado a llevar jersey y a chaqueta para lo que quedaba de verano y, como mucho, a poder disfrutar de algunos pocos días de tregua antes del otoño y el invierno. Y, sin embargo, aquí está otra vez y las terrazas vuelven a estar abiertas y llenas de las pocas personas que quedan en esta ciudad.

El cielo vuelve a ser de un color azul-azul y el aire es ligero. Hace calor, sí, pero un calor agradable y primaveral, como esos días de mayo que puedes ir en mangas de camisa y en los que te planteas por primera vez los pantalones cortos. Un calor de estar a fuera, en parques, en jardines, en terrazas, pedaleando arriba y abajo toda la ciudad con la bicicleta nueva. Y con semanas como esta cualquier querría irse de la ciudad.

Y es que, tras las mil horas de trabajo que eché la semana pasada y el estrés que vivido hasta el lunes a las 4, me he tomado unos días libres y esta semana han sido solo tres días de trabajo. Una semana en la que he disfrutado de ir a poner la lavadoras y desayunar al sol en el Dillens mientras leo a Sciascia, del café del Prélude, de las cervezas en el Parvis, de ir a GEF, de discutir de política europea con italianos en la rue de l'épée, del parque Duden y los paseos por Molenbeek y de pedalear por media ciudad.

Parece mentira que ya estemos a 2 de agosto y que en menos de una semana yo ya vaya a estar en Mallorca. Parece mentira que, con las ganas que tenía de pasar unos días en casa y de escaparme de Bruselas, lo a gusto que he estado esta semana aquí. Lo mejor de todo es que nadie me impide seguir aprovechando de todo esto a mi regreso, pero será cuestión de concienciarse.

Buena pipa.

En estos días de calor, de mucho más de treinta grados, se me hace extraño pensar que no tengo vacaciones, aunque yo me sienta constantemente así. El calor, la luz y el gentío en la calle me recuerdan a las tardes y noches que se alargan durante las vacaciones de verano, a todos los años pasados en el carrer de Neptú y las visitas al puerto para los fuegos, para las fiestas del Carmen o para cualquier otra excusa, las noches de feria, de verbena, de copas con amigos, de cartas en familia, etc.

Y, sin embargo, aquí en Bruselas, sin vacaciones, pero disfrutando del verano, el otro día, leyendo El corazón tan blanco de Javier Marías me acordé de esas noches en Cala Rajada durmiendo con Manuel en un sofá-cama plegable azul, con nuestra abuela contándonos historias -o no contándonosla- y que solían ser una cosa como describe el libro:

"...el cuento de la buena pipa que a todos los niños les ha sido contado para su desesperación y que a mí me contaba mi abuela habanera las tardes en que mi madre me dejaba con ella, tardes transcurridas entre canciones y juegos y cuentos y miradas involuntarias a los retratos de los que habían muerto, o en las que ella miraba transcurrir el transcurrido tiempo. '¿Quieres que te cuente el cuento de la buena pipa?', decía con bondadosa malicia mi abuela. 'Sí', respondía yo como todos los niños. 'No te digo ni que sí ni que no, sino que si quieres que te cuente el cuento de la buena pipa', seguía mi abuela riendo. 'No', cambiaba yo de respuesta como todos los niños. 'No te digo ni que no ni que sí, sino que si quieres que te cuente el cuento de la buena pipa', reía cada vez más mi abuela, y así hasta la desesperación  y el cansancio, aprovechando que al niño desesperado no se le ocurre nunca dar la contestación que desharía el ensalmo...".

Por aquel entonces, he de admitir que no entendía el cuento y hasta el domingo, mientras leía esperando a que terminara la lavadora, no había vuelto a pensar en este cuento y no era consciente que más que un cuento es un juego y que, aunque sin maldad, solo busca reírse un poco de los niños.

Sofia, first impressions

Just came to Sofia for the very first time. Here some impressions I got at first sight.

Things I didn't like
The pavement of the streets.
Commy buildings from 60s and 70s.
The mousaka I ate.
Too big streets.
The massive presence of western European and American companies.
The massive presence of fast-food chains.
The parking-roundabout of the cathedral.

Things I liked
The amount of parks and the general smell of pollen in the whole city.
The ice-cream I ate and the price of the ice-cream.
The sun and the heat.
Some nice buildings.
The cyrillic alphabet.
The cathedral, mosque and the synagogue.
The mountains and the snow in the mountains.

Things drived me nervous/disoriented
Being lost in translation.
The cyrillic alphabet.
My complete lack of knowledge of Bulgaria and Bulgarian cultural habits.
Being sleepy.


Roughly, I had pretty low expectations about the city, the first hours fulfilled those non-expectations and then it went better. Overall, I have a pretty good impression of my first 6h in the city.

L'estabilitat

L'estabilitat.
O això d'aixecar-te un dissabte a les 8 i poc, llegir la premsa, berenar amb calma i anar a llogar unes bicis per voltar pel bosc durant tot el dia. Que te toqui el sol, que agafis color, que te cansis com feia estona que no et cansaves, que gaudeixis.

Que després tornis a casa i facis net, berenis i te'n vagis a fer unes cervesses i a sopar amb uns amics. I que el diumenge t'aixequis -tot i que un poc malaltó- sobre les 10, sabent que és una bona hora. Berenar durant una hora i mitja, amb electrojazz i diaris, fer un brou per curar el constipat, endreçar la casa.

Que et sigui igual si l'endemà és dilluns perquè t'agrada la teva feina i no et sap gens de greu haver-hi d'anar. Perquè l'estabilitat -encara que signifiqui tenir vacances curtes-, per jo vol dir que tot va bé, que estic tranquil i que puc prendre'm els diumenges per berenar durant una hora i mitja.

Commuting

One of the first things you learn when you commute every day (at least in Brussels) is that it is extremely complicated to know the time you'll get to the office. Leaving 5 minutes earlier doesn't mean you're getting there 5 minutes earlier, neither the other way around. Knowing this, getting up earlier is completely unrewarding. In my experience, leaving earlier or later doesn't make any difference. While the time I get the office doesn't vary, the later I leave, the more crowded it tends to be. And that is probably the most annoying part of leaving late: being stuck in a crowded wagon listening to Romanian singing in Spanish and trying to find some room to read.

I guess that, in a way, that's the biggest incentive for leaving earlier: avoiding the crowd. But not even this is constant. Several days are unusually quiet. At 8.15 there may be only 10 people in my wagon. The day after at the same time, there may be 200 people.

 

I've decided to assume this whole commuting story is non-sense but, as long as I have enough space to hold my book and read that's fine.

Avorrit

Són les 10.30 i, després de dues hores a l'oficina, ja he fet dues pauses-cafè, he anat a fer una volta, a parlar amb una companya, he arreglat quatre coses amb el tècnic de manteniment, llegit dos informes, ajudat a un col·lega amb el seu ordinador, revisat el correu electrònic, llegit la premsa nacional i internacional del dia i cercat conferències. Em queden encara set hores dins aquest edifici i pareix que l'única cosa interessant que podrà tenir el dia és la taula de conversa en neerlandès a la què m'acaben de convidar.

 

Veient que, pel que sembla, a la meva unitat s'han oblidat de mi, em dedic a pensar tot el que podria haver fet amb un dia lliure a la ciutat: dormir fins les deu, fer els plats, anar a comprar un aspirador, a fer una volta al parc i gaudir de la boira, acabar-me el llibre que estic llegint, sortir a córrer, anar-me'n a Flandes, anar-me'n a Valònia, anar a veure els meus ex-companys de feina, fer plans per les vacances, tornar a dormir, endreçar els meus documents, endreçar les factures, fer neta la casa, escriure un post al blog més divertit, etc. Se m'ocorren 150 coses més interessants que omplir-me a cafè dolent de màquina de 30 cèntims mentres escolt el meu company de despatx grec com parla en grec. En aquest moments, podríeu pensar que hauria de parlar amb el meu cap per demanar-li més feina o partir. I bé, és que ja n'hi he demanada tres cops i no partesc perquè encara no he perdut l'esperança de què me n'enviï durant el dia d'avui.

 

Supòs que qui no se queixa és perquè no vol, però trob que no hi ha res més avorrit que haver d'estar a la feina sense fer res de profit.

25.02.15

Ja a Brussel·les, com tantes altres vegades. Aquí hi plou i el cel és gris, però són les sis i quart i encara hi ha claror. La primavera, almenys pel que fa a les hores de llum, arriba a passes de gegant. Fred, idò no massa tampoc. Per enèssima vegada, arrib a Brussel·les sense tenir massa clar què he de fer en els propers dies i setmanes. Tot i així, la incertesa és bastant menor que altres pics. Avui sé que de dilluns a dimecres tendré sessions de benvinguda i que dijous començ a fer feina, així que, la veritat, sigui quina sigui la feina que hagi de fer al final, no hauré d'esperar massa per saber-ho.

D'aquest viatget a Mallorca, me n'he endut per primera vegada la impressió de que Palma és una ciutat adormida, sense ànima ni esperit, anquilosada en un febrer de vacances pel 80% dels restauradors llonguets. I no només això, me'n duc la impressió de què Palma és una ciutat que mor dia a dia, sense esperit ni institucions que guardin la seva idiosincràcia. Un, dos i tres comerços tradicionals donen lloc a una terrassa com tantes altres a la ciutat de la privatització de l'espai públic. Tot i així, jo mantenc les meves tradicions particulars, una llarga passejada pel centre, berenar de llonguets i un bon cafè amb llet, anar a donar sang, a fer cerveses i pomades pel centre i, per què no, anar a veure si trob amargos al Forn de la Glòria. A banda de la tranquil·litat de veure com, pel que fa a les meves tradicions, tot segueix igual, a la meva maleta me'n duc sis llonguets, 700 grams de tomàtiga de ramellet, dues cunyes de maonès i sis carxofes. La veritat, estic content i satisfet d'haver tornat a ser per casa, d'haver vist a qui he vist i d'haver fet i menjat el que he fet i menjat i, tot i així, encara estic més content de ser a Brussel·les, de reprendre el meu ritme i aquesta dualitat Palma-Brussel·les.

Nous aires.

Mig estirat en el sofà, me dedic a escoltar el renou de la ventada que bufa i que, es veu, ha fet tomar arbres i palmeres (tothom sap que no són arbres de debò). En realitat, només faig temps per veure si arrib a trobar per fi una perruqueria oberta i puc tallar-me els cabells d'una vegada per totes. Pareix que aquest cop sí, l'argument economicista ha convençut a mun pare de que me'ls talli. Idò sí, tot i l'IVA, surt molt més barat fer-ho aquí que allà.

Aquí i allà. Ara que enfil el camí dels tres anys a l'estranger, començ a xerrar com el que som: un emigrant que va tornant de tant en tant. Tot i el convenciment de la meva condició d'emigrant i de què tard o d'hora hauré de canviar de manera efectiva la meva residència i tributació, mai havia tengut tantes ganes de participar de la societat civil de Mallorca i de Palma. Supòs que això vol dir que, malgrat tot, no hi sóc tan alluny.

Avui el Parlament Balear debatia la presa en consideració de la ILP pel territori en la que vaig estar fent feina aquest estiu. Després de set mesos de recorregut i d'explicació poble a poble, barri a barri, illa a illa, el Partit Popular ha decidit invalidar les 16.548 signatures i vetar la possibilitat de discutir el contingut de la ILP. Hom podria estar trist per això, però des de bon començament sabíem que aquest seria el final. A banda d'una proposta pel territori, aquesta ILP del GOB ha servit per remarcar que les coses s'han de fer d'una altra manera i que la ciutadania ha de jugar un paper fonamental en la presa de decisions. I en aquestes estam, en què la ciutadania ens hem de mobilitzar i exigir, des de tots els àmbits, una societat més justa i més sostenible.

Apunts precipitats sobre Sant Sebastià

Amb precipitació i molta llunyania, m’atrevesc a escriure els quatre pensaments sobre aquesta revetlla de Sant Sebastià. 

El preàmbul

Sense massa sorpresa, ja fa uns mesos que hem pogut assistir a la conformació i a l’arrelament d’idees, propostes i voluntats de transformar les festes de Ciutat i reprendre-les com el que són: patrimoni dels llonguets i les llonguetes. Així, bastava llegir amb un poc d’atenció les propostes de MallorcaVerbenaTour -que estiu resre estiu ens recorden que la festa, si n’hi havia (o si no), depén de nosaltres mateixos i que som lliures (i benvinguts) de montar-nos la nostra pròpia festa- per a saber que, tard o d’hora, una cosa així hauria de passar a Palma. La recuperació de Sant Sebastià: una festa sempre menor, a l’ombra de Sant Antoni i no parlem d’algunes festes d’estiu de la Part Forana.

Sant Sebastià durant anys (i jo, he de dir, no n’he conegut mai de diferent) l’hem pogut resumir en una nit de concerts en què el millor que un pot fer és anar canviant de plaça amb l’esperança que millori la qualitat musical. Sí, també hi ha la bicicletada i els focs, però, no ens enganyem: no es viu el sentiment de germanor i alegria dels Sant Antonis de Llevant o de Sa Pobla, de Pollença, etc. Així, molts prenguérem molt bona nota del naixement d’OrgullLlonguet. 

Els fets

La realitat és que, des de la llunyania i amb tota la precipitació d’escriure-ho la mateixa revetlla de Sant Sebastià, pareix que les coses sí han prosperat i que, com a mínim, hi ha qualque cosa que es mou. Per tot arreu llegesc sobre llonguets i llonguetades populars, balcons engalanats de groc i gent que es mobilitza. 

I, arribats a aquest punt, he de dir que el que més em motiva no és la festa en sí, sinó tot el que hi ha darrera: gent compromesa amb la seva ciutat i amb la manera d’entendre-la, una Palma de tots i totes. 

El compromís amb la ciutat i amb Ciutat ve necessàriament de la mà d’un compromís amb la seva llengua i cultura, amb la seva tradició gastronòmica i amb les seves festes. El que és més interessant d’aquest cas és que OrgullLlonguet no limita aquest compromís a la recuperació de tradicions antigues i amb risc de perdre’s, sinó que entén la cultura de manera dinàmica i participativa i, per tant, susceptible de ser modificada per tots nosaltres.

La importància de tot això

La lluita per la recuperació d’un orgull llonguet, d’una identitat col·lectiva palmesana dins la mallorquinitat -però mantenint la seva idiosincràcia-, és la primera passa per tenir una Ciutat que no es resigna i que té personalitat pròpia. Una Palma transformadora i amb energia, amb l’empenta necessària per tirar endavant nous projectes i per defensar allò que cal conservar. 

Només amb una Palma amb autoestima podrem defensar els comerços tradicionals abans que tanquin i evitarem que Ciutat sigui una parc temàtic més dins la Mediterrània.

Així que concloc pensant que, per sort, tot això no se tracta només de la festa i de passar-s’ho bé, sinó de fer una millor Ciutat per totes i per tots.

Maleta

Són les cinc i mitja i d'aquí una horeta llarga ja hauré d'anar cap a Son Santjoan per partir cap a Brussel·les un cop més. Després de 10 dies per Mallorca, pareix que fa anys que partírem en cotxe cap al sud. Si les vacances havien de servir per desconnectar i per gaudir, hem complert els objectius. Si havien de servir per adelantar o compensar la feina que duia endarrerida, no puc més que admetre que hem fracassat estrepitosament. Els deus dies m'han omplert de cerveses i de pomades, de coca de torró, de família i d'amics, de Ciutat i de passejades. 

Tot i així, me'n duc, un cop més, enyorança adelantada i el somni de poder, qualque dia, poder tornar a Mallorca de manera més continuada, de quedar a viure-hi, de que tots els hiverns tenguin sol. Me'n duc també tres litres d'oli, sis coques de patata, sis llonguets i un mocadoret groc. A la maleta també hi caben unes sabates i uns calcetins per no passar fred i a la motxilla de mà una novel·la en català per no perdre la llengua. Al cos hi duc 300 hores de vitamina sol, somriures i la sensació d'haver crescut.

Pareix mentida que, després de sis anys i mig voltant pel món i d'una bona temporada de llunyania emocional amb Mallorca, ara torni a ser difícil anar-se'n, dir fins aviat. La paradoxa és que aquesta dificultat contrasta amb la certa normalitat amb què he assumit els darrers mesos i setmanes que cada vegada més gent se me'n va a l'altra punta del món i que serà difícil tornar a reunir-nos tots al mateix lloc.