Poznan.

We didn't wait until the sunrise. We left that god-forsaken hostel in the middle of nowhere and we run to take the first of all the buses and trams we had to take to get the meeting point. In fact, our sleepy mood and behave didn't let us have a right perception of the Polish public transport system. Thus, we ended thinking it was just an old bus and an old tram and that was it. And it wasn't.

People looked tired. Tired of living, of life, of that heavy sky of clouds and rains. Tired of the cold, and misery, and poverty and all those feelings I believe I don't feel.

I'd been told they're nice people, and they are. They are nice people. I do think so, though I also think they are unhappy. All that atmosphere in which they were involved was grey, all was grey and uncoloured and, why not, death.

Death could be heard and smelt. Death was everywhere. Yet, you could also feel the satisfaction of those who were alive, those who had survived and still were.

Anyway, we were there to think of future, weren't us?

Bill Clinton visità Mallorca.

No sé massa bé què devia fer jo aquell matí amb mon Pare i en Manel pel centre de Palma. Me per mi que havíem anat a comprar un esmolador de ganivets, perquè el meu germà es va quedar estorat amb tants de ganivets a la tenda. Ara bé, si aquell era el nostre propòsit, no entenc massa bé per què vam anar fins L'Almudaina i La Seu a cercar-ne un.

Devien córrer els darrers anys del segle XX i jo, innocent de jo, encara no en sabia gaire de res i molt de poc. Aquell era el dia que comerciants, autoritats i premsa havien esperat durant tota la setmana. Ja hi havia rebombori i titular. "Bill Clinton visita Mallorca". I jo, innocent de jo, no sabia perquè hi havia tant de trànsit i tants carrers tallats.

Supòs, i crec que aquesta l'encertaré, que era l'any 97.
(i ja en fan onze).

This and That.

Acabo de perder el punto de Las democracias de Requejo, F. y no sé yo qué pensar de todo esto, si me viene bien y así cierro el libro y me echo a dormir o si, de verdad, ya está bien de hacer el ganso y me conviene ponerme a estudiar de una vez por todas.

En mi cabeza dos planteamientos opuestos se desarrollan. De un lado que no he hecho nada en todo el santo día y, por extensión, en toda la semana en la que tan sólo he paseado el libro de un lugar al otro, le he llevado de turismo a Poznań, Polonia donde he asistido, junto con el libro, al COP (Conference of the Parties) 14 del UNFCCC (United Nations Framework Convention on Climate Change) de la mano de Intermón Oxfam. El otro pensamiento es el que me pide descansar, olvidarme del libro y del estudio y centrarme en relajarme o, como mucho, estructurar mejor mis ideas, más que estudiar.

Y yo, sin embargo, repito que no sé qué pensar de todo esto, del COP14 de Poznań, de Boston y Nueva York, de que estoy totalmente desaparecido.
Porque estoy desaparecido y ya me lo han dicho más de una vez.

Hoy, mientras comía en el bar de abajo, porque es fiesta -y eso no entraba en mis planes a la hora de hacer la compra- me planteaba que estoy siendo un turista en la ciudad en la que vivo, perdón, estudio.

Y yo, ahora, sigo sin saber qué pensar. Estoy muy cansado y faltan todavía doce días para volver a casa. Creo que, lo mejor, será centrarnos en el calendario de adviento, repasar un poquito lo que me queda por mirarme, estructurar las ideas y relajarme.

Aloma.

Na Marta m'ha dit que si té una filla li posarà Mercè. I jo no deix de pensar que aquest nom pareix que és el focus de totes les atencions, de tots els textos, de totes les meves paraules que deix aquí. Perquè Mercè és Palma i aquesta m'és llunyana, però Mercè és Rodoreda, i és Gràcia i és Barcelona.

I aquestes tardes de dissabte que tots sabem que, en realitat, són de diumenge, amb pluja i cafès, i teatre i fred. Aquestes tardes en què pareix sempre hi és na Marta. Perquè na Marta no té molta sort els dies que decideix baixar a Barcelona, ja que es posa a ploure o jo he d'estudiar.

Però la pluja ja és quelcom habitual a la ciutat i en mi. Plou dia sí, dia no. I si canto trist, és perquè no hi sou tots i em mancau massa.

Les setmanes ja han passat i, sense adonar-nos, s'acaba el trimestre i, en dues setmanes, perdó, en tres caps de setmana, aquest vinent no, l'altre tampoc i el següent sí, ja estarem a casa un altre cop. Plens de plans que no sempre es cumpliran. Buits de càrregues escolars, que no universitàries.

Supòs que tot és qüestió d'abrigar-se, esperar que deixi de ploure una mica i sortir a passejar. Per cert, demà crec que m'aixecaré a les 10 i no a les 9 com tenia pensat, que em ve de gust dormir un poquet i totes les hores d'estudi d'avui ja em permeten prendre'm qualque capritx.

Mercè.

Palma s'encongeix un cop més davant del fred, es tanca i es posa un jersei de llums de Nadal, de decoracions, de casetes que enguany ja no són de fusta i decideix que, amb això, ja en té prou per a sortir al carrer i demostrar que ella és tan càlida com ho volem nosaltres.

Del que no me'n recordava era de com de freda és aquesta casa, aquestes parets, aquest sòl, aquest llit, de com de fred és ca meva i de com de bé es pot arribar dormir.

I supòs que seria molt més fàcil enyorar una Palma com sa de Mercè amb un sol i amb un cel blau vora la mar, però aquesta Palma de primavera, d'estiu, aquesta de bicicletes pel Portitxol és una altra Palma ben distinta i aquesta d'ahir i d'avui a mi m'agrada molt.

Perquè aquest fred recorda un any de Dret que, en cap cas, es mereix el tracte que li he oferit aquests darrers mesos, recorda un any de moltes llengües i massa cafès, poc estudi i una sensació extranya de ser gran i no ser-ho.

I, enguany, ja tot és una mica diferent, per no dir que ho és molt. Però això no vol dir que sigui pitjor. Enguany, supòs que tot està per veure, supòs que basta dir que estic molt content.

BONET, Mª del Mar. Mercè.
Perquè no sempre tenc sa sort d'estar a Palma.

Novembre és blau.

A cops de mandarines intent que a aquesta hora del cafè sense cafè no se m'acumulin les ganes de pensar en seminaris, pràctiques, exàmens ni exposicions de temes. Amb més ganes que èxit vaig deixant de banda tots els papers de la taula i els endreç, els orden de gran a petit, per temes, per ordre en què ho he d'entregar.

I m'imagin que així ja he fet quelcom productiu. Però, encara que no sigui pas vera, jo sé que sóc més eficient com més content estic i, si tenir la impressió de que faig coses productives, em fa estar més content, doncs ja està tot fet.

Contam el temps en caps de setmana, com va dir na Marta. L'altre vaig anar a Girona, aquest passat he anat a Vic, aquest que ve vendrà en Marcos i l'altre me'n vaig a Palma. Contam el temps en caps de setmana. I caps de setmana significa, a vegades, tornar a Palma i, altres, quedar-se per aquí badant, desitjant que torni diumenge per a que hi hagi moment de tele i sofàs.

Ciutat.

Com de difícil se'm fa anar-me'n de Ciutat una altra vegada, de ca meva, d'aquests carrers plens de sol i de pluges, d'història, de la meva història i de les nostres. Com de díficil és pensar que tot és molt més fàcil del que semblava, que tots ens hi hem avesat i que d'ara endavant tot anirà millor.

I a Barcelona m'esperen altres dies, altres carrers i altra gent i m'estim més no pensar-hi, aprofitar aquestes hores de Palma i aprofitar aquells dies de Barcelona que vendran i esperar impacient als nous dies a Palma amb tots vosaltres, amb un poc més de fred, altres aniversaris i un Seat Ibiza verd.

Per molts d'anys. Supòs que queda molt poc a dir, llevat que m'oblid dels propòsits pels denou.

Diumenge.

Aquest diumenge no és cap diumenge. Avui és dilluns, és dissabte o és divendres. Na Marta ha baixat des de Vic a veure'm, a visitar Barcelona. Com si, sense haver-ho planejats, els dos vam acabar pensant el mateix. Un diumenge diferent. Aquest diumenge no és cap diumenge. I na Marta i jo hem passejat per La Ciutadella i el Port Vell i la Rambla.

Barcelona ha tornat a oblidar la pluja, encara que crec que aquest oblit durarà tan sols uns dies i, d'aquí poc, tornarem tenir l'aigua i els núvols al costat. Però avui, diumenge, ha sortit el sol i he passejat més Barcelona que en tot el mes anterior a aquesta visita.

Diu na Marta que ella m'associa a Palma i que, per això, se li fa extrany passejar amb jo per aquí. I jo em dic que tenc ganes de tornar a Ciutat, que en una setmana em tendreu per allà i que, en tornar, ja visitaré Vic i aniré a veure Antònia Font amb na Marta.

I és que els diumenges, així, donen gust. I més quan sé que tots els deures que havia de fer ja els he fet.

Horitzontals. 1. Cap de setmana: SET.

La vida desapareix els caps de setmana. La ciutat mor d'estudiants que, afanyats per a tornar a casa, marxen amb el primer tren, autobús o cotxe que surti de la ciutat després de tota la setmana de classes, seminaris i pràctiques.

El silenci plena aquesta escala i l'altra planta i l'altre passadís i tots. Quasi només som els Erasmus, els d'intercanvi (majoritàriament dels Estats Units) i els illencs. Ai, les illes, ses illes - com diuen aquí en un to afectuós -. Però no només de ses illes.

I, no obstant, els caps de setmana, Barcelona segueix essent una ciutat d'ambulàncies que corren i empaiten els semàfors verds, o els que siguin. Ambulàncies d'enrenou i de soroll. La pluja sembla que vol tornar a arribar i un ja ha après que aquí el temps menteix tant o més que a Palma, que cal posar-se una jaqueta.

Però no puc dir per això que els caps de setmana no siguin profitosos. Em fan falta les escapades planejades, els somnis d'estiu i de vacances, però em dic que aquesta pràctica m'està matant de peresa i tan sols duim unes setmanes de classe.

Veurem si, la setmana qui ve, hi ha ciutats alienes, escapades rurals, muntanyes o mar.

Lavadoras, secadoras y pasteles.

Hay noches en los que uno decide aislarse un poco, tampoco demasiado, y quedarse hasta las cuatro, hablando, charlando, comentando, entre lavadora y secadora, mientras buscas huevos para terminar el dichoso pastel, negando que el sueño le vence a uno.

Aunque todo esto no es aislarse si el sábado consigo levantarme temprano, estudiar, ayunar, charlar, reír, ver Friends, tomar un café, o dos, lavarme los dientes, volver a poner la secadora de anoche y hablar por teléfono. Por no mencionar que hoy salgo porque he "terminado" los seminarios.

Pero de eso ya hablaremos mañana.
Porque así me va este sábado en que el Mercadona ha cerrado. Veremos quién va a Sorli, quién al Caproski y quién al Fort Pienc.

Optimistic thoughts.

No és gens fàcil fer-se a la idea de que estic aquí. I mira que m'ho repetesc tots els dies i, tot i així, a vegades, tenc dies dolents. Perquè això pot passar i enyorar una habitació groga i uns llençols nets i un sol de fusta és d'allò més normal.

Però puc dir que tot això ja ha passat i que estic més content que un gínjol, per dir alguna cosa, perquè la fam m'arriba inevitablement i no vull fer el sopar, ni vull posar-me les sabates, ni vull aixecar-me d'aquesta cadira.

I, malgrat això, sé que no és això de la "independència" el que m'agrada, sinó repetir-me que avui SÍ me n'aniré prest a dormir i, no obstant, saber perfectament que em donaran les dues o les tres xerrant als passadissos o, quasi bé, parlant.

Universitat Pompeu Fabra

Sea como fuere ayer me levanté bien, sin sueño y sin resaca. Y digo resaca porque a mí el insomnio en grandes cantidades me produce resaca. Pero ella no estaba ayer ni tampoco hoy. Y mira que, desde hace unos cuantos meses, no duermo como Dios manda. Será que me he acostumbrado.

El 25, después de la Mercè, después de pasear por pasillos de planta en planta, subiendo, bajando, subiendo. Al segundo, al tercero, al primero y, de ahí, al altillo, al quinto, al sexto, para terminar en el cuarto, en mi habitación, en la 428.

Y despertar a gente para que se presenten y, así, nos conozcamos no es nada tan grave. Pero, sea como fuere, repito, ayer me levanté bien. Asistí a mi primera clase en la facultad y ahí queda todo lo demás, porque no hay mucho más que contar sobre la primera ni sobre la segunda clase.

Contento. Como si fuera yo el único usuario del Bicing, a pesar de que la realidad me demuestra que no es cierto, que hay mucha gente que lo utiliza y que por eso debo irme a otras paradas a aparcar o tengo carril bici en buena parte de la ciudad.

Y, a pesar de que hay camiones que invadan mi calzada, cojo la bicicleta. Con cuidado, pero la cojo, pensando que quizás el lunes tenga mejores experiencias en la universidad. Porque, una vez más, me digo que Derecho no es lo mío, aunque supongo que lo sería un poco más si durmiera las horas que tocan y no deambulara entre habitaciones de Girona, Rioja, Lleida, Huesca, Menorca, Tarragona, San Sebastián, Alacant, mi propia Mallorca y cuantos otros lugares remotos que se os puedan ocurrir.

Estels enlaire

Tot arriba tard o d'hora a Barcelona. Fins i tot La Mercè, la festa gran de la Ciutat Comtal. Amb ella se n'han anat els núvols i les pluges i, al Passeig Lluís Companys a l'altura d'Arc de Triomf, el cel s'ha cobert d'estels.

Per iniciativa de l'ajuntament, supòs, se'n regalaven i pares, mares i infants disfrutaven d'un diumenge de sol enmig de la setmana.

I és que amb La Mercè tot arriba, tant les converses, com les classes. Oh sí, les classes. (I aquest tros era bastant histriònic). Però ja veurem demà com es desenvolupa tot. Mentres hi hagi sol, per què volem més?

No vull prendre pus aspirines

Ayer Barcelona me llenaba de agua y de día. Una mañana de incesante caminar por calles desconocidas que ya empiezan a serlo menos. De Arc de Triomf a Urquinaona, por Trafalgar, por Ronda de Sant Pere, por todos y cada uno de los aleros que querían o pretendían darme cobijo. Pero dudo que, en algún caso, me hubiera resignado a quedarme ahí debajo viendo pasar los coches, las bicis, las horas. Porque el día es muy largo y uno descubre que el menor detalle puede cambiarlo todo, como ir a pedir sal a la habitación de al lado y que te ofrezcan comer allí, e ir al Ikea, e ir a ver Vicky Cristina Barcelona, y jugar a cartas hasta las tres, o las dos y media.

Pero todo ello entra dentro de lo previsible, no como la lluvia. Porque la lluvia sí que no me la esperaba y me jode todos los planes de la semana, desde escaparme a la playa, a cualquiera, hasta coger un tren a Girona, pasando por entregarme a conocer la ciudad.

No me apena la lluvia porque ahora ya tengo un paraguas y conozco a gente, lo que no me obliga a estar encerrado en la habitación sin hacer otra cosa que escribir y leer y perder el tiempo.

Supongo que será mejor pensar en otra cosa y anar per feina.

Sa vida passa.

I se'm queda la boca seca de pensar que sí vaig agafar aquell avió i que ja estic a Barcelona des de fa dos dies, que m'han semblat poca cosa més que dues hores, encara que el meu estat d'ànim es bellugui més que els trens de rodalies.

Pareix mentida que ja estigui aquí, que de debò això sigui la ciutat i que sigui aquest el lloc on viuré els pròxims nou mesos.

La ciutat no se'm mostra tan distant com l'esperava, ni tan adversa. La reconec i ella em reconeix a mi. Em permet fer-m'hi i deixar fer, no m'és aliena, però encara no em pertany.

El monogràfic sobre intervenció amb joves inmigrats, nouvinguts, al lleure em deixa la boca seca i el cap ple d'idees. Per un moment, entre les representacions de poemes xinesos mitjançant ombres perses, que no xineses, i els debats m'ha semblat que era a Binicanella.

Antònia Font m'acompanya i, pel moment, no diré massa més.