Mallorca, Palma, Ciutat.

Amb peresa, m'he despert i, mig aixecant el cap, me n'he adonat que estava tot sol a l'habitació. M'he aixecat d'un bot i m'he ficat a la dutxa minúscula del camarot. Tot un luxe això de dormir i dutxar-se amb una certa comoditat. Ja vestit, he revisat que no em deixés res i he sortit de l'habitació amb la maleta corrent cap a qualsevol de les cubertes per veure La Seu, Ciutat. Òbviament, a les 6.45 poca Seu i poca Ciutat es veien, tot era fosc, però el matí s'intuïa en la foscor d'una Palma que començava a despertar amb l'arribada de les mercaderies de sa Península. Ja al cotxe, anava pensant en què aquest és, de lluny, l'any en què he estat menys per aquí i, com no canviïn molt les coses, sembla que anirà per llarg la situació. Mallorca, Palma, Ciutat. Tres paraules que han acabat tenint significat propi més enllà del seu valor geogràfic. Mallorca, Palma, Ciutat, com a sinònim del casi perpetu idil·li primaveral, de l'espontaneitat. D'hiverns tranquils i suaus entre els amics sota l'atenta mirada de la Serra. D'estius humits i calorosos, de campaments i colònies, pinars a peu de platja i nits de terrasses. Mallorca, Palma, Ciutat, i quatre racons per fer un cafè i uns quants més per fer unes canyes.

El que més m'agrada d'arribar en vaixell de bon dematí és que acostum a quedar-me sol a casa i, mentres munpares fan feina, jo puc berenar tranquil·lament i, sobretot, comprovar que tot segueix en ordre. Així, vaig passejant per la casa, amunt i avall, obrint armaris, remenant calaixos, fent la bugada, endreçant records i assumint que ja sóc aquí, des de les 7 del dematí. Potser si fa bo sortiré a fer una volta, Escorxador, Blanquerna, Sant Miquel. Potser em quedaré a casa o pujaré al terrat, o res de tot això. Realment m'agrada arribar a Palma, a ca meva, però supòs que això li agrada a tothom i més si Palma és eternalment primaveral. Mallorca, Palma, Ciutat, com us he enyorat i com us enyoraré en pa(r)tir. 

"Se't nota poc l'accent mallorquí, llevat de quan xerres de Mallorca".

El dia de la neu.

Avui ens hem llevat amb una capa de neu cobrint totes les teulades i els arbres de la ciutat. I no només ens hi hem llevat, sinó que ha continuat nevant fins després de la dutxa. Just després del berenar ha reprès un poquet, ha parat i ha sortit un sol esplèndid. Ara, a la una i mitja, torna a nevar o a ploure o a alguna mescla dels dos. Bé, diria més aviat que plou, encara que sigui una cosa molt menys exòtica o emocionant. D'altra banda, m'assegura que la neu no s'hi quedarà i que, probablement, podré anar a córrer avui horabaixa. I bé, mentida, ara neva, crec, o plou o, merda, ja ha aturat. Realment em fascina la meteorologia d'aquest país perquè és qualsevol cosa menys una ciència amb una certa previsibilitat. No, la veritat és que aquí la previsió pel proper cap de setmana canvia molt de dilluns al dimecres i no diguem el divendres.

I bé, malgrat el fred, estic molt content a Brussel·les, à Bruxelles.

The Tetris effect

I forgot to say I am a Master player of Tetris. According to Wikipedia, some studies reveal that playing Tetris boosts cognitive functions such as "critical thinking, reasoning, language and processing" and increases cerebral cortex thickness. In the article it is also stated that playing Tetris after attending/suffering traumatic events would reduce the risks of flashbacks and posttraumatic stress disorders. In any case, the only consequence I am seeing of this sudden addiction to Tetris is the Tetris effect, it is, picturing tetris combinations even when I'm not playing. 

Positive effect: I could profit this just acquired skill to get my room tidied, yet I already know I won't, as I know I won't go to bed before midnight -that's how it works-.

Negative effect: I waste my time, as usual. Now, seriously, I should start getting concentrated instead of putting it off and, especially, stop being so absent-minded. It's already November and everything is around the corner.

Cosas-varias (tris)

Quizás no es la mejor hora para tomarme el paracetamol, pero, francamente, después de un día entero de dolor de cabeza, ya tocaba frenar este in crescendo. Mientras tomo un sorbo del vaso de agua, voy pensando en qué escribir, en cómo decir esas cuatro frases que llevo tantos días pensando y que hoy, justamente hoy, me decido a escribir, a "publicar". Una noche que no da más de sí porque no puede, porque estoy incubando algo -o eso me huelo- y he decidido ponerle remedio, atajar la situación: quedarme en casa, hacer una sopa, un caldo de pollo y verduras, hervir algunos fideos, ver algún capítulo de Damages o retomar La Peste de Camus. Cuatro frases, y qué vergüenza ajena pronunciarlas, asumirlas como ciertas, como verdaderos sentimientos viscerales. 

En el fondo, se trata de eso, de la víscera, de esos cuatro sentimientos tan humanos que nos reprimimos, el odio que me niego a expresar en voz alta y que secretamente profeso durante tres segundos, hasta que me desdigo. Sinceramente, ser una buena persona en todas las acepciones y todos los momentos no es especialmente sencillo. Me digo que según qué sentimientos de repulsión son naturales, pero que tampoco debería incentivarlos, que para qué. Y renuncio a ellos, y me olvido. Tres semanas, seis meses o dos años después tan solo queda indiferencia y una cierta apatía. Quizás mejor así que que te duela. Pasado un tiempo, todo es más sencillo, todo acaba perdiendo parte de su importancia, incluso las cosas buenas.

Por suerte, cambiar de vida te permite distanciarte de cualquier problema existente. Una nueva vida como estudiante, por lo general, supone tener muy pocas preocupaciones en tu día a día, hasta que dejas de vivir tu día a día con una cierta sensación de temporalidad y te haces a la idea que tu vida no te está esperando en otras ciudades o pasado el invierno, sino que es, en efecto, ese día a día un poco atemporal y extraño que estás viviendo sin preocupaciones. 

Sinceramente, una de las cosas que más me gustan de mi nueva vida en Bruselas, aparte del olvidarme de la inmensa mayoría de las preocupaciones que pudiera tener en Barcelona -que acostumbraban a ser menudeces-, es que, como etapa de mi vida, la entiendo desde una perspectiva exclusivamente individual. Soy yo en Bruselas, aunque evidentemente también hay gente a mi alrededor. Es una yoidad autosuficiente que disfruta de la compañía y, a la vez, asume la propia responsabilidad en términos de estabilidad emocional, aprovechamiento de la experiencia y, en definitiva, felicidad. El Ferran de Bruselas no renuncia a la felicidad o al paseo por Gante o Amberes, incluso bajo el supuesto de la soledad.

Cosas-varias (bis)

Esas noches en las que, al parecer, no tienes hambre y que te obligas, pasadas ya las once a cocinarte algo, a cenar,  no vaya a ser que o no sea caso que, y lo haces, a desgana, cansado, perezoso y pensando que 1) tardarás más de lo previsto en cocinar, te acostarás tardísimo; 2) si total, podrías acostarte directamente, sin cenar y 3) que estarás demasiado lleno para acostarte directamente. Y bien, cenas -o al menos yo lo hago- y te esperas un tiempo prudencial para acostarte. Evidentemente, te entra el hambre después de haber cenado cuando, justo antes, estabas la mar de bien. Pues olé.

Cosas-varias.

Hay algunas cosas que, necesariamente, parece que tienen que pasar, si no el destino no se queda tranquilo. Entre otras cosas, que el segundo huevo frito SIEMPRE se rompe antes de hora. Francamente, yo ya estoy acostumbrado, de modo que no me preocupa demasiado comerme un arroz a la cubana -comida prototípica de domingos resacosos u otros días festivos sin comida en la nevera- con uno de los dos huevos rotos, faltaría más.

Vint-i-pocs

Assumint amb certa mandra no només l'endemà del gran dia, sinó els dies que segueixen l'endemà, me n'adono que, en general, són els dies que més detesto de tot l'any. I si bé, és ben cert que és una perspectiva totalment egocèntrica i narcisista del calendari, també cal entendre aquests dies com dies de més absoluta normalitat després d'un aconteixement, de buit i d'assumpció dels anys que passen, de canvi d'hora i, per tant, d'arribada sobtada de l'hivern. Tot i així, quin luxe això de poder tenir uns dies de vacances per avançar la feinada que tinc, per anar llegint amb calma o per anar al nou cafè de la cantonada on, per sorpresa per a tots, tenen El País i un cafè més que decent per ser Bèlgica. 

Malgrat tot, aquesta setmana és també una setmana de transició entre una visita i una altra, entre la constatació de la fi de la tardor i l'inici dels sota zero, la primera aiguaneu, que aviat serà neu, el sol, la pluja, l'etern gris d'aquest cel brussel·lenc. I així anar fent, més que content amb la ciutat, el ritme, les classes i les vacances sobrevingudes.

Dijous horabaixa.

Els dijous són, en general, el pitjor que et pot passar a un país com Bèlgica. És, juntament amb el divendres, el dia de la setmana que més prest començ –a les nou– cosa que, assumint com m'està costant aixecar-me cada dematí des que sóc aquí, em mata. Habitualment arrib accelerat i endormit a una classe de quatre hores seguides que, avui, era premium perquè hem donat per enèssim cop la cronologia de la integració europea. A la una torn a casa per dinar, descansar, estudiar o fer un poc de neteja, anar a comprar o simplement perdre el temps. A les 6 torn a ser a classe per fer tres hores més. De tots els dijous que han estat així, no n'hi ha hagut ni un que no m'hagi plantejat seriosament comprar-me un gofre a Pascalino, glaces et gaufres, la furgoneta aparcada davant la porta del campus que fa els millors gofres que he tastat mai. La veritat és que, a les 9, quan surt de classe i fa fred, fosc i, a més, la universitat està gairebé tancada me'n penedesc de no haver-me'l comprat. No, no són hores per sortir de la Universitat, ni tan sols a la Pompeu, encara que més d'un cop i més de vint vaig sortir a aquelles hores de l'Edifici Mercè.

Entre una cosa i l'altra són gairebé les 10 quan em propòs posar-me a fer el sopar o posar-me a sopar i, la veritat, quin desordre alimentari i quina peresa tot plegat. Dissabte, a banda de fer 23, es preveu la primera nevada i jo encara amb el cap a l'estiu, a una Barcelona llunyana, al passeig Marítim de Cala Rajada un vespre d'estiu havent sopat, just passejant fins a Cala Gat. Demà ja arribes i passarem comptes amb l'enyorança. Per la resta, crec que me'n penediré de no haver agafat bitllets per anar a Palma aquesta setmana de vacances, però, francament, m'agrada massa més sofrir i passar gana de coses bones i fred de tots vosaltres i del sol de Mallorca. Ja està, ja tenim en Ferran en fase bleda.

14 octubre.

Hoy ha sido jornada electoral en Bélgica. Entre las 8 y las 4 han estado abiertos los colegios electorales en la región de Bruselas-capital. En las otras regiones, el colegio cerraba a las 12, salvo en caso de voto electrónico. Y bien, hoy hemos tenido elecciones municipales (comunales, en la jerga belga) y provinciales. Porque Bélgica, a pesar de ser un Estado un poco más pequeño que Cataluña tiene una variedad institucional digna de entretener a cualquier politólogo, a saber, un Estado federal, tres Estados federados (Flandes, Valonia y Bruselas-capital), tres Comunidades lingüísticas (flamenca, francófona y germanófona), diez provincias y 589 comunas. 

Así, hoy he hecho el primer trabajo que, una vez ya Licenciado, tenía una mínima relación con la ciencia política, encuestador a pie de urna. Aparte del frío que he pasado y de la dificultad para conseguir encuestar a algunos electores, he de decir que me ha gustado la experiencia y que ha sido, cuanto menos, interesante, sobre todo por las características propias del sistema electoral belga. Ahí van ciertas consideraciones:

+ En primer lugar, en Bélgica el voto es obligatorio, de modo que la abstención no es un elemento especialmente relevante ni explicativo del seguimiento o la importancia de las elecciones en cuestión, incluso las europeas tienen participaciones cercanas al 100%. El que no vota, en general, salvo pretexto justificable, tiene multa.

+ Grosso modo, los diferentes sistemas electorales belgas se rigen por un sistema de representación proporcional con listas cerradas y desbloqueadas. La circunscripción electoral varía en función de las distintas elecciones, así como su magnitud lo hace en base a la población del distrito. El hecho de tener listas desbloqueadas, al menos en lo que concierne a las municipales, obliga a los candidatos a movilizarse para intentar captar el voto preferencial que les permitiría conseguir un escaño. Una de las mayores consecuencias es la proliferación de carteles electorales del candidato 28 de la lista, la candidata 14 o incluso, ambos juntos. Los ciudadanos no son ajenos a ello y vemos carteles en ventanas de casas, bares, tiendas, etc. dando apoyo a "sus candidatos" preferentes. Hay, pues, una menor imagen de lista o de partido, pero, qué os voy a decir, conozco más candidatos no electos de cualquier partido de mi comuna que regidores del ayuntamiento de Palma.

+ Lo más interesante, a mi parecer, es el sistema de atribución de escaños, pues se da en dos fases distintas. Una primera, la atribución de escaños a las distintas listas y un segundo paso que consiste en la asignación de escaños a los candidatos. El mecanismo de traducción de votos a escaños la fórmula electoral Imperiali, que se asemeja en cierto modo nuestra ley d'Hondt. Así, igual que en la fórmula d'Hondt, se ordenan los resultados electorales en base al total de votos válidos obtenidos en el districto y se divide el número de votos entre 1,5; 2; 2,5; 3; 3,5 y así sucesivamente hasta tener tantos cuocientes como escaños tiene la circunscripción. Una vez obtenidos todos los cuocientes, se escogen, por orden de mayor número de votos, tantos cuocientes como escaños a atribuir tenga el distrito. 

+ En segundo lugar, una vez se han asignado los escaños a las distintas listas electorales, conviene atribuir el escaño a los candidatos pertinentes, pues, a diferencia de nuestras elecciones -salvo para el Senado-, el orden de atribución de escaños no lo fija necesariamente la lista electoral, sino que lo hace el elector mediante el voto preferencial por un máximo de 4 candidatos de la misma lista. El proceso es complicado, pero trataré de explicarlo lo mejor que pueda. Así,  supongamos el Partido P, que puede haber recibido dos tipos de votos, aquellos que expresan una preferencia por un candidato concreto (650) y aquellos que no lo hacen (500). La cifra total de votos del partido (650+500=1150), junto con el número de escaños obtenidos (pongamos 6) nos permite obtener la llamada "cifra de elegibilidad", a saber (1150)*6/(6+1)=968. Consiste en multiplicar el número de votos totales por los escaños obtenidos y dividirlo por el número de escaños obtenidos más uno. Una vez obtenido este número, se procede a repartir los votos llamados de lista, los que no expresan preferencia, entre los distintos candidatos de la lista. Para hacerlo, multiplicamos el número de votos de lista (500) por los escaños obtenidos (6) y dividimos entre 2 (500*6/2=1500). Nos quedan, pues 1500 votos a repartir entre los distintos candidatos por orden de lista. El reparto se efectúa añadiendo estos votos (de devolución) a aquellos que mostraban preferencia por algún candidato hasta llegar a la cifra de elegibilidad, que recordemos estaba en 968 votos. Una vez se han repartido todos estos votos, obtienen escaño aquellos candidatos cuyos votos totales (devolución+preferencia) sean mayores. 

Igual con la siguiente tabla ejemplo se entiende mejor:

Candidato	Votos de preferencia	Devolución (votos de lista)	Total de votos
A	300	668	968
B	150	818	968
C	30	14	44
D	175		175
E	300		300
F	50		50
G	45		45
H	10		10

Como se ve, obtendrían escaño el candidato A, B, D, E, F y G. Este es, quizás, un ejemplo poco real, pero, en cualquier caso, ya se pueden ver los efectos que pueden tener una buena campaña de un candidato o su popularidad, que puede obtener el escaño a pesar de estar en posiciones inferiores de la lista, y viceversa.

Pd. Una de las peculiaridades más absurdas de las elecciones municipales belgas es que los extranjeros pueden votar en ellas y ser escogidos representantes, pero no pueden formar parte del gobierno municipal. 

Un poc de tot

Bruselas es, probablemente, la ciudad con una ratio de expat por autóctono más alta de Europa. A este hecho, hay que añadírsele que, por definición, el belga es pseudo-apátrida, pues, en su mayoría no son belgas sino flamencos los unos y francófonos o valones los otros. Al menos eso decía el coordinador de la finalidad del máster en la que estoy en la peor sesión de acogida de la historia de una universidad, entre otros motivos, porque tiene lugar quince días después del inicio de las clases. A pesar de todo y de la pésima sesión de información, hoy no pretendía, ni mucho menos, hablar de esto, sino precisamente de la frase que nos ha dicho el coordinador. No podía ser más cierto que Bruselas es, por definición, una ciudad acogedora, un melting pot en el que cada cual puede encontrar, más o menos, su sitio. Tampoco querría que se me malinterpretara; Bruselas no es la Tierra Prometida, ni la de las oportunidades, no es esa Nueva York del XIX y principios del XX, pero bueno, es, cuanto menos acogedora. Lo cierto es que es más que notorio que están acostumbrados a tratar con gente de otros países y, por lo general, los trámites son bastante fáciles. 

Acostumbrarse a la vida aquí es bastante fácil. Es una ciudad relativamente pequeña donde, por lo general, es complicado moverse. Los coches llenan todas y cada una de las calles, junto con tranvías y buses que, sólo en ocasiones, están segregados del resto del tráfico. La gente, en general, parece moverse en coche y hacerlo de forma individual. Las colas y colas de coches con conductores solitarios al volante son habituales en Bruselas, sobre todo los días de lluvia, que son los más. Sin embargo, uno puede hacer vida casi exclusivamente en su comuna –al menos en Ixelles sí se puede–, sin mucha necesidad de salir de ella. Probablemente en tres meses revisaré lo que estoy a punto de decir, pero, la verdad, esta ciudad no te hace sentirte extranjero ni extraño, los grandes conflictos que encuentro en mi día a día son puramente gastronómicos, a saber, sigo, pues, sin entender, la manía francofrancesa y francobelga de vender el arroz en envases de cartón que no te permiten ver qué tipo de arroz hay dentro ni por qué aromatizarlo. Tampoco acabo de entender por qué no hay paquetes grandes de galletas NORMALES -¡por favor, galletas María ya!-. Y bueno, capítulo aparte merece el pescado de aquí. Pese a todo, con 15º y sol, de momento, se vive bien.

Du soleil en Flandres.

Ahir, una mica a correcuita, vaig decidir que el sol belga s'havia d'aprofitar i que, sincerament, per molt que fossin les Fêtes de la Wallonie, el que realment em venia de gust era marxar a Flandes. Així, a les 14.20, just després de dinar, vaig decidir unilateralment i sense cap mena de pretensió de companyia, que marxava cap a Flandes i que m'era una mica indiferent anar a Anvers o a Gant, que depenia del primer tren que passés. Dit i fet, vaig sortir de casa, vaig agafar el 71 en direcció De Brouckère i em vaig baixar a Gare Centrale. Per poc vaig perdre el tren de Gant, així que a les 14.40 vaig agafar un tren en direcció Antwerpen Centraal Station. La gràcia és que Anvers es troba, pràcticament, a l'altra punta del país, limitant amb els Països Baixos i bé, a les 15.25 posava els peus a Flandes. 

Anvers es va mostrar plena de gent. Suposo que aprofitant el darrer dissabte d'estiu i, a més, amb sol. La ciutat demostra, un cop més, que aquest país -o tres països que són Flandes, Valònia i Brussel·les- és una prolongació dels Països Baixos, almenys en termes arquitectònics. L'estil Hausmannià parisenc brilla per la seva absència i això també es reflecteix amb l'amplitud i decència de les CASES belgues. Perquè aquí la gent viu majoritàriament en cases, sovint amb jardí. I bé, l'arribada a Anvers em feu oblidar el francès i passar a l'anglès. Així, em vaig prendre un tallat i un muffin de coco i xocolata, vaig passejar i passejar, gaudint del sol i de la solitud buscada. De Flandes m'emporto una grata imatge, com no podia ser de cap altra manera. Ciutat maca i molt neta, feia sol i hi havia molta gent al carrer. Els flamencs són, per definició, un cap ros més alts que els valons i, a sobre, són més atractius i parlen idiomes. En canvi, es diu que els valons són més simpàtics i divertits. Permeteu-me dubtar el caliu francès.

Ja de tornada em vaig baixar a la Gare Centrale i vaig decidir tornar caminant a casa, el primer cop que ho feia. La Grande Place estava a petar de gent que gaudia de les jornades de Mèxic i dels mariachis que animaven la festa. La veritat és que s'agraeix l'ambient que hi ha sempre a Brussel·les, caldrà veure com va la cosa a mitjans gener.

Ixelles - Primera noche.

Installé. Enfin. En mi primera noche en Ixelles después de Forest y Woluwe-Saint-Pierre estoy completamente solo en el kot y probablemente también en todo el edificio. De hecho, a decir verdad, es prácticamente el primer momento solo que tengo de reflexión desde que llegué a Bruselas. Hoy juegan los diables rouges, la selección belga, contra Croacia y todos las calles y bares de alrededor del Cimetière d’Ixelles están a reventar de jóvenes. Pese a lo que pudiéramos pensar, lo más probable es que estuviera lleno si jugara cualquier otra selección o incluso sin siquiera fútbol. El quartier ULB  es eminentemente un barrio universitario, de jóvenes en kots  y de kots à louer y, en el cruce entre Chaussée Bondaael y Avenue de la Couronne, junto al cementerio de Ixelles, tenemos más bares de los que pensaba encontrar en cualquier calle belga.

Impasse pre-setembre.

Avui ha estat l'enèsima vegada des que vaig arribar a Mallorca -dia 29 de juliol-, que, un cop sota l'aigua de la dutxa i ben xop, me n'he adonat que duia les ulleres posades. Sí, francament caldria revisar el meu vigor mental després de 20 dies de no fer absolutament res. L'estiu a Mallorca és, en aquest cas, sinònim d'encefalograma pla, d'una pseudo-reclusió a casa entre la una i les sis i mitja, de fugir dels carrers que cremen, de la xafugor. D'una platja que estic dosificant, perquè ni tan sols l'aigua de la mar refresca aquest any i, francament, la benzina és cara. L'estiu és exclusivament l'agost, perquè el juliol no ha estat estiu, sinó gairebé només la continuació del curs a Barcelona, feina, mudança i caps de setmana a l'Empordà. L'agost, en canvi, és estiu en totes les seves significacions (peresa extrema, calor, Palma plena de turistes, buida de persones) i, al mateix temps, és un agost de transició que tots ja el titllam com a tal. Transició cap a qui sap on. Palma queda buida de vida pròpia. Té collons la cosa que just sigui aquest estiu i no cap dels altres que estaven enmig

I, en canvi, aquests 1 i 2 de setembre no són més que un impasse entre agost i setembre, un llimb atemporal on només aquesta pluja extrema de 48 hores i l'apujada de l'IVA ens indiquen que ja és setembre i que, ben aviat, ja estaré de camí cap a un altre país. Perquè, de fet, amb uns quants dies d'antel·lació, ja tenc la maleta mig feta i ja estic revisant tots els racons d'una habitació que, mentalment, ja l'estic desmontant. L'altra meitat consisteix en esperar.

Excepcionalitat.

La manca d'excepcionalitats n'és, precisament, una. L'estiu i, en particular, l'agost, ha estat sempre sinònim d'impasse per a mi, de període transitori, de no-moment. En general, l'atemporalitat de l'estiu vingué sempre marcada pel fet que els meus pares deixessin els rellotges a Palma o a algun calaix i partíssim tots al Carrer Neptú, a gairebé 90 km i una llarga-llarga estona dins un Opel Corsa vermell. Les poques mostres de temps que hi trobàvem eren el pas lent de les setmanes i els aniversaris de cosins i padrí, el mes just que hi ha entre el Carme i Sant Roc i la setmaneta que tenim fins Sant Bartomeu i la nit de foc.  I, en canvi, ara que els estius són més aviat llonguets, l'atemporalitat no ha desaparegut i no ha fet més que anar afiançant-se any rere any, essent només trencada pels dies tancament de Can Joan de S'aigo els dimarts. Havent-se resolt això en favor del clamor popular i la demanda de gelats i quartos els dimarts, la manca de perspectiva temporal i, per extensió, espaial està garantida.

I deia que la manca d'excepcionalitats n'és, precisament, una. Perquè aquest estiu és, sense cap mena de dubtes, un dels més excepcionals dels que tinc memòria, a banda de ser un dels que estic fent, amb diferència, menys per a titllar-lo d'excepcional. He de dir, abans de res, que el títol ja venia imposat, per aquesta sensació de fi de cicle, perquè no es podria definir de cap altra manera un estiu Estrella Damm a Mallorca. Les expectatives, per descomptat, són sempre difícils de complir i hom hauria de començar a espavilar-se, a moure's una micona, que d'aquí poc ja torna a ser Sant Roc i NOMÉS he anat a La Patrona i ni tan sols. A més, ara que l'otitis m'ha prohibit la platja per una setmana, convindria que comencés a fer i a menjar tot allò que sempre dic que enyor i que després no podré fer ni menjar.

En tot cas, no puc dir que avui hagi estat un dia improductiu i, demà, començam el dia berenant de cafè, suc i llonguets a Sibil·la. En el fons ja ho vaig deixar clar en qualque moment: casi totes les enyorances envers de Mallorca són gastronòmiques.

Dia negre.

Ben cansat. De governants ineptes i inexplicablement foscos, que es deuen a tercers i no a ciutadans, que reafirmen la seva legitimitat de les urnes per a negar a qui els legitima i la seva veu. Ben cansat, de la carrera, d'aquesta darrera classe de la carrera i de la pèssima perspectiva laboral, formativa, professional. De que Mallorca només pugui significar lloc de vacances perquè no pot significar res més, perquè no hi puc tenir cap tipus de futur laboral ni formatiu. D'haver d'avergonyir-me constantment de les Illes, dels nostres governants, profundament corruptes, corruptament superficials, destructius, antisocials. D'haver d'avergonyir-me constantment d'Espanya, dels nostres governants, dels votants. D'una Espanya intervinguda, rescatada, incapaç: eternament incapaç de fer front als seus problemes, als nostres problemes. Incapaç d'afrontar la pluralitat de l'Estat, la seva riquesa cultural, nacional, lingüística i idolatrant la pobresa intel·lectual i econòmica. L'Espanya de la costa i del ciment, del totxo, de Mahón damunt Maó. Quanta pobresa, quanta indiferència, quanta indignació. I mentrestant, Rafas i seleccions, Barça-Madrids, intervenció. Intercessió, bancs i destrucció del litoral. Evasió fiscal i expoli. 

Ben cansat de 9.25€ la T10 i zero expectatives, de convergents i de peperos, de falsos debats. Ben cansat.

Encetar l'estiu.

Juny a Barcelona, amb perspectiva de juliol, de cançons d'Antònia Font omplint aquest passadís tan gran i tan blanc. I calor, molta calor, amb ventet de la costa i àpats a la terrassa farcits de cançons d'Estrella Damm amb gust mallorquí. La quadratura del cercle, la incertesa del futur i tornar a ser allà on estàvem fa uns anyets, a Barcelona amb perspectiva d'un juliol de xafugor i calor ciutadana i humana, de platges empordaneses i barcelonines. Aquí estem, un altre cop pendent de les caixes que envio i deixo d'enviar i sense saber si les he d'enviar o què i quan i déu meuet, quina calorada -i quin airet que corre-. I entre els dies de sol, dies de pluges, llamps i trons, amb previsions d'onada de calor i xafugor i les morts de mosques i mosquits i el seu renaixement.

A part d'això, un meset de juny i un juliol i a Mallorca m'espera l'estiu i qui sap si el futur i poc o massa ara m'importa, quan només tinc al cap aquest juny i aquest juliol barceloní, empordanès, català i l'agost mallorquí ple de quelis i de platges confitades i fitades a cada destre, de formatge maonès i d'aigües fredes des Caló des Moro. Mentrestant, per començar a encetar l'estiu m'apunt l'oloreta de pinar, de sol i de secà que feia baixant de la Pompeu al Rectorat, només hi faltava la sal i la mar.

Apologia dels petits plaers.

Abans de girar a l'esquerra l'enèsim dels carrers que he travessat des que baixo per Bailèn ja sé que es tracta d'Indústria. I m'ho confirma no la placa del nom, sinó l'estació del bicing a tocar amb Passeig Sant Joan que, per variar, sembla ser l'única de totes les estacions de Gràcia que té, almenys, una bici. Aquella rara avis que més d'una nit m'ha salvat de tornar a peu o fer transbordament a Passeig de Gràcia, Catalunya o Urquinaona. Veure amb satisfacció que el pronòstic s'acompleix i que bicicletes n'hi ha per donar i per vendre i que puc tornar a casa ràpid. En deu minutets, més o manco, que ja em tinc per mà aquesta estació. Bicicleta número 10, crec, baixar el seient i llestos, cap a baix ben ràpid. Tot i la fredor inusual d'aquesta primavera, l'aire és més que agradable entre les orelles i els cabells, entre aquests cabells que encara noten els talls de les tissores i la màquina i amb els que em distrec jugant. 

No sé si realment hauria d'agafar la bici amb aquest estat, però és que tot Passeig Sant Joan i la Diagonal fan costa avall, tot tan senzill, tan ràpid. I vaig pensant en el llitet amb els llençols nous, tan suaus, tan calents i en que demà segur que surt el sol i esmorzo de suc de taronja i cafè a la terrassa –o, millor dit, esmorzaria, si pogués–, que ara que ja no estic esbraonat i estic fent exercici cal tenir forces pel dia. Malgrat tot, no, de moment, ni llit ni terrassa: demà encara he de xerrar en públic. Darrer dia i, després, tots els jocs amb els meus cabells acabats de tallar mentre em faig l'adormit i el sol entra per la finestra, i els esmorzars i dinars, que ja ho diuen que "panxa plena, cor content". I cafès a mitja tarda i cerveses cap al tard i més dormir, que els ullets se'm tanquen a la bici i m'estic saltant tots els semàfors en vermell. TOTS. I quin plaer de fer-ho, i de deixar que m'adelanti aquell amb la bici, anar reduint la velocitat a ritme d'estiu, estiu a Mallorca. Trobar lloc per aparcar, l'únic que queda i just per mi i a dormir, llençols, coixins i aquesta indescriptible sensació de plenitud.

De vegades penso que tot aquest hedonisme no pot ser bo, però em desenganyo dient-me que és un culte als petits plaers. És aleshores quan beneitsomric a les parets de casa.

Quanta, quanta crisi!

Dec ser una de les pitjors persones d'aquest país si ens atenem a les estadístiques. Avui es xifra l'atur juvenil en el 52%, o sigui, una mica més d'un de cada dos joves està a l'atur i jo resulta que no només estic entre el 48% privilegiat, sinó que, si ens atenem al fons –i no tant a les formes–, tinc dues feines. Malgrat això, ara, a abril de 2012, a dos mesos d'acabar la Llicenciatura, veig bastant negres les sortides laborals dels estudis. I mira que encara recordo la sessió inaugural den Guiu en què ens parlava del magnífic grau d'ingrés al mercat laboral dels estudiants de la Pompeu i de la carrera, de com n'era de curt el temps que tardaven a trobar quelcom relacionat amb la carrera i amb bones condicions. "Bones". Tan bones com n'eren aleshores el 2008, amb uns lloguers escassos i uns pisos en venda tres cops el seu preu –i que encara diuen que seguiran baixant–. I jo, que segueixo amb un plantejament de confiança en mi mateix i en les meves possibilitats i capacitats, em dic que, a mi, personalment, m'és una mica igual. Encara que no ho és, que aquesta crisi ja dura tant com els meus estudis universitaris i ja me n'he cansat de llegir notícies i veure estadístiques que empitjoren mes rere mes i tot amb una mescla d'indiferència i indignació, i ni així. Gairebé només indiferència i un, ja, tant m'és, que se'n vagi a norris tot que jo no penso fer de colló, que això és un campi qui pugui.

Quanta, quanta crisi! Com hagués dit Mercè Rodoreda. I doncs sí, que tots n'estem cansats de tot plegat, d'aquesta completa negativitat que engloba gairebé tots els aspectes de la vida i que, tot i així, no impedeix que aquests siguin els millors anys de la meva vida, que aquest sigui el millor any de tots, malgrat la crisi i els que sou a fora, i els que esteu a prop però sou lluny. Mira que ara sembla que tot abans fós molt millor i, tot i així, tot i a la crisi...

Cafè (sol).

Potser és simptomàtic, però no ho sé. Resulta que he canviat de tipus de cafè. I ha estat una cosa relativament ràpida i sense preàmbuls o transicions innecessàries. És cert que ja feia estona que gairebé no hi posava sucre, però ara ja ni llet. Ja en fa quatre que són americanos o cafès dobles o simplement cafès. Diu n'Anna que això vol dir que m'he fet un home i jo repeteixo que potser és simptomàtic, però que no ho sé i, si he de ser sincer, tampoc m'interessa gaire. De fet, em sembla més aviat un mecanisme d'autoadaptació al costum ja quasi arrelat de no tenir llet a casa, com si parléssim de Darwin. Però qui diu llet podria dir garrafes d'aigua, paper de cuina o diners al pot. De vegades pens que aquest pis se'n va a norris. 

La setmana 2 de persona atabalada conclou amb èxit, amb similar èxit que l'anterior o fins i tot més encara. I mira que les perspectives eren relativament negatives, tenint en compte l'èxode cap a l'altra riba de la Mediterrània i l'excés d'hores de treball, la pluja, etc. Malgrat tot, els matins de pràctiques són més aviat lleugers, agradables, còmodes. No em queixo de la feina i no tinc perspectives de queixar-me en les setmanes que em queden. La resta de coses van bastant rodades, amb tardes de classes a Ciutadella i feina al Rectorat, on estic essent sorprenentment eficient. I tornar cap a casa, anar a córrer o sopar directament i llegir una estoneta. L'endemà sol ser bastant similar i, malgrat tot, m'agrada. M'agrada més del que podíem preveure, tot molt senzill, molt fàcil de dur. Perquè, a més a més, el dissabte toca anar a mercat, comprar-hi sèpies i cloïsses, i vinet al celler i maduixes i tomàtigues a la fruiteria i fer l'arròs negre per dinar-lo a la terrassa.

I que no és vida això? I que no és senzill viure així? I anar fent abans que arribin els niguls un altre pic. Perquè, a diferència del que havíem previst, què fàcil que ha estat tot plegat i què bé que m'han anat aquestes dues setmanes de feina intensiva i caps de setmana de bona gastronomia.

Bufa de mar.

Sona un telèfon al despatx del costat i em plantejo si agafar-lo o no. De fet, avui ha estat un dia sencer de telefonades sense èxit. És el que tenen els divendres a la tarda, que tot el Rectorat queda buit llevat dels quatre o cinc que encara badem per aquí. Però és que també el matí s'ha notat aquest pre-cap de setmana, amb un despatx gairebé buit i trucades i més trucades i jo sense decidir-me per agafar els telèfons i dir "cooperació bon dia?, no hi és, truqui dilluns" o "Universitat Pompeu Fabra bona tarda?, no no hi és, truqui dimarts". El telèfon para de sonar i sé ben cert que d'aquí una estoneta tornarà a sonar, tornaran a insistir, com acostumo a fer jo quan truco a altres bandes. Il·lusos. Il·lús.

I deia que la planta sencera és buida, ben buida. Com gairebé cada divendres i ja és una costum venir a passar la tarda aquí, a treballar amb música, a redactar alguns mails i esborrar-ne centenars, a endreçar i adreçar les coses. La veritat és que el millor que té aquesta feina és que no em suposa cap tipus de problema, cap tipus d'estrés o conflicte afegit. No, les coses són més aviat senzilles o, en qualsevol cas, no són gens problemàtiques. Com cada divendres o com gairebé cada divendres estic una mica més pendent del telèfon del que hauria d'estar. I mira que tampoc hi ha gaire res del que estar-ne, sé ben cert que acabaré trucant jo en sortir, que ja són molts d'anys i ja ens coneixem com per a preveure els actes. Tot i així, torno a mirar el mòbil. Cony.

Em poso a fer feina, va, ja sí, ja ha passat el descans de deu minutets, o de quinze. En una estona ja surto. Espero que, com a mínim, no bufi el vent. No sabeu com odio que bufi el vent quan pujo o baixo amb la bici la Meridiana. Perquè sempre ve de cara.

Moçambic

Surto de l'oficina amb tres paraules al cap: Maputo, Massinga, Inhambane. Cotacachi era de la setmana passada. A priori, els que tinguin unes mínimes nocions de geografia coneixeran la primera de les tres, però només als que hagin viatjat més d'entre els meus lectors els hi sonaran les dues segones. Massinga és un districte que es troba a la província d'Inhambane, a 117 km segons googlemaps de la capital de la província, també Inhambane. Maputo, en canvi, és la capital de Moçambic i dista 540 i 478 km respectivament. De la mateixa manera que amb Cotacachi, que es troba a l'altre cantó de la Terra, a la província d'Imbabura al nord de Quito, la seva situació en el mapa podria resultar supèrflua per a les meves tasques. Les principals diferències que, a priori, hi trobem són idiomàtiques, ambdues fruït d'un passat colonial. I, malgrat tot, no és del tot així, que ja ho deixava clar el marc lògic, que darrera de tot projecte i tot enunciat hi ha algú. Jo, personalment, diria més aviat davant del projecte, però, bé, això són matissos.

Tres paraules. I segurament la setmana vinent n'hi hauran d'altres.

PMI.

Avui he pujat sense jaqueta les escales de l'avió. Feia molt de temps que no em duien en bus a l'avió i que pujava per l'escala de darrera. Fent cua, esperant. El temps perfecte per mirar la Serra i el Pla, per sentir aquests darrers cops de vent mallorquí a la cara, per veure els niguls de pluja amenaçant sobre Ciutat. I jo, mentrestant, cantant aquell "Teuladins de la plaça de Santa Eulària, adéu, adéu, adéu! Me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa, adéu!" La veritat és que crec que ha estat un bon comiat de Mallorca. Barcelona s'entreveu a l'obertura de les portes de l'avió de dos per dos, d'aquests que ja casi no en queden, i me n'adon que, segurament, no hi tornaré a ser fins a l'estiu. Un estiu que s'entreveu encara massa llunyà, imprevisible i desendreçat. Però, he de dir que no em fa patir especialment, que aquesta petita estada m'ha omplert més del que em pensava i que crec que tendré forces per aguantar els mesos que em queden per davant a Barcelona. A Barcelona!

Aquests tres dies han estat, sobretot, gastronomia. Bona Alimentació, que d'aquestes coses es nodreix l'ànima, de la coca de trempó, dels llonguets, de la canya a Santa Eulària, d'un brunch multicultural no previst. I el sol, la veritat, no ha fet falta. Perquè Palma i Mallorca són molt agradables els dies com aquests darrers, que plou a mitges i surt el sol a estones i hi ha niguls i bufa el vent i fa fresca. Fresca, que aquí a Barcelona pareix que no en fa mai amb aquest tel de contaminació. I sa Riera baixa plena, o tot lo plena que hi pot baixar un torrent amb més aforament que cabal i Palma es mou als ulls d'una primavera que no arriba o que ho fa de la mateixa manera que ho va fer l'estiu passat: plujosa i fresca. Però a mi m'agrada bastant més així, encara que un poc de sol tampoc m'hagués vengut malament, ni una estoneta a la platja.

Emperò, la previsió pels dies de sol ja està feta i el ginet comprat. La terrassa estiuenca serà primaveral i, amb un poc de sort, encara quedaran tulipes amb flor. Sembla mentida com n'és d'efímera l'existència d'aquestes flors. Sis mesos de reg per a dues setmanes flor –de les que jo me'n pas vuit o nou dies por ahí–. Ai las! Quant de patiment superflu, sabent que és molt més fàcil dur una vida tranquil·la.

El pes de les coses.

Una de les primeres coses que trobo a faltar quan marxo de Barcelona i de les que no me n'adono fins que torno i la tinc per mà és la bicicleta i aquesta indescriptible capacitat d'estar assegut i anar ràpid al mateix temps i avançar carrers i places sense miraments, aquesta capacitat de reduir el temps i les distàncies a quinze minuts. Mitja Barcelona està a quinze minuts en bici, cinc a munt, cinc a baix. Perquè, en el fons, a Palma no he arribat a acostumar-me a l'ús de la bicicleta, perquè sempre m'ha estat molt còmode anar a peu i perquè la nova batllia ja se n'ha encarregat de boicotejar-ne l'ús.

En la resta de coses, Barcelona podria resultar relativament similar a Palma o París, almenys pel que fa al sentiment de "casa". I després vénen les persones. I, ai, les persones! Que jo ja deia que les coses són senzilles i que som les persones les que ho complicam tot. Idò sí, les persones. En això Barcelona no se queda curta i hauria de dir que, lògicament, ha aconseguit construir molt més present del que tenen París i Palma juntes, perquè, no ens hauríem d'enganyar, ja fa quatre anyets que sóc per aquí i les persones, a diferència de les ciutats, ens movem. Perquè en el cas de París és bastant obvi que tant estrangers com francesos estam a altres indrets –llevat de comptades excepcions– i, en el cas de Palma, ha estat més lenta, però també molt més dramàtica la constant pèrdua d'un dia a dia, d'una rutina i d'acompanyants en aquesta. Perquè a París simplement aquesta ja va néixer amb el cartell de temporal i a Barcelona, bé, a Barcelona la rutina és diferent. A Palma, en canvi, és clar que hi queden les grans amistats i relacions però, de la resta, gairebé no se'n sap res o jo no n'he volgut saber-ne o què sé jo.

Perquè, en definitiva, és lògic que el meu present, el meu jo, es trobi allà on sóc i que bé, les meves rutines ara per ara són completament barcelonines –si és que es pot dir que a Barcelona en tenc– i no palmesanes, encara que n'hi poden haver i en poden sorgir de noves –més d'un mallorquí he conegut per aquí amb qui he establert una rutina allà deçà–. Per tant, és també lògic que els temps i els pesos canviïn amb els anys i que n'aprengui –per fi– a marcar els temps correctament. I bé, tant sí com no, sa roqueta i la seva gent tiren i pesen més del que podriem sospitar, encara que s'ha de dir, les rutines o bona part d'elles són culturals, gastronòmiques i climàtiques.

( )

(In)formalment de vacances. I dic informalment, perquè no les hem començades si ens hem d'atendre al calendari acadèmic i d'exàmens que tenim a quart de polítiques. Encara així, si ens atenem a l'etimologia, estic formalment de vacances, la forma és ben evident. No estic fent ni brot. I quan dic ni brot, ho puc ben corroborar. Llàstima del darrer examen del trimestre. Llàstima. I mirant la previsió meteorològica no m'ho crec que hagi de ploure tota la setmana santa. Bé, de fet, m'ho crec, però em sembla una de les més grans putades de la història.

26.3

Després d'un matí a casa, suposadament estudiant, constato:

1. Que es pot fer menys encara del que ja havia fet, o sigui, que sota el zero hi ha el menys u.
2. Que mirar pisos i lloguers per l'any vinent sense tenir cap resposta és, com a mínim, contraproduent -sobretot si, en alguns casos, no he començat encara ni tan sols el formulari-.
3. Que ja sóc mig amic de la recepcionista de la ULB i que a admissions m'ignoren.
4. Que l'eficiència està sobrevalorada llevat pels recursos humans dels callcenters.
5. Que duc escrit a la cara epic fail i cada trimestre em passa el mateix.
6. Que vale que sigui politòleg i un poc freaky, però el meu grau d'abstracció del món no hauria de veure's modificat d'aquesta manera per dues eleccions autonòmiques d'autonomies on no hi visc -i molt menys i obrir un excel i calcular distorsions per les circunscripcions o la fòrmula electoral-.

---------------------------------------------------------------

Conclusió: he d'estudiar aquesta tarda. Demà vacances. Dimecres Razz. Dijous descans. Divendres tren. Dissabte pares. Diumenge (de) rams.

Gràcia.

Sona Mishima. Perquè com diu na Marta, hem d'aprendre a canviar el disc, i afegesc, a canviar les nostres bandes sonores. Perquè ara no toca escoltar els Amics de les Arts, però tornaran, com sempre han tornat. De ben segur i amb tots els somriures i les ganes de cantar-los ben forts, de la mateixa manera que varen tornar fa dues primaveres amb l'antic disc. I s'ha de dir que aquest m'agrada més i és molt més madur, molt menys traumàtic, amb molt més tacte. Ja és la una i quart i hem perdut una hora aquest dia –i totes les que he estat hivernant al llitet– i, en canvi, cinc minuts o deu o quinze de sol a la terrassa, llegint, em donen tota l'eficiència i les ganes que no he tengut en la darrera setmana. Perquè un punt positiu del canvi d'hora és que ara és la una i mitja que s'amaga el sol de la terrassa per l'àtic d'aquí damunt i no a les dotze i mitja i, d'aquí poc, podrem dinar-hi.

Menj la darrera de les speculaas holandeses de les que em vaig apoderar quan van venir a veure a n'Imke. Bona hora per berenar. Bona hora, en general. L'estudi supòs que m'acompanyarà aquesta tarda o aquest vespre una estoneta, però amb calma, ara que ja tornam a ser productius i eficients. I dimarts començam vacances sense saber si en tenc realment ganes ni del tercer trimestre amb tanta feina. Però, de ben segur, aquesta darrera etapa barcelonina serà molt millor del que esperàvem, i ho serà perquè així vull que ho sigui, perquè aquest sol de la terrassa no només em fa ser eficient, sinó també positiu. I les distraccions i la improductivitat, per ventura tornaran, i benvingudes també. Igualment benviguts un cap de setmana i dos i tres a Mallorca, Cadis o un 'en s'estiu' d'Antònia Font.

Focs artificials.

Cafès que no volen sortir i jo amb les torrades que se'm refreden a la terrassa i aquest microones que no encalenteix ni la llet. Avui no és dia de cuina matinera. La solitud matinal ha tornat i amb ella el sol i l'estudi de la teoria bàsica d'impostos via Thomson Civitas. No durarà, però, i ja m'agradaria tenir per davant deu, quinze dies de descans o d'estudi, que, si més no, ve a ser semblant. Al meu ritme, amb petits descansos d'alçar el cap i mirar el solet com brilla, amb voltins pel centre o pel mercat del Clot, amb canyes el vespre. I, malgrat tot, la frenètica cursa pompeuenca, no em deixa ni tan sols temps per a això, per a fer d'estudiant i estudiar, que ja em calia.

Perquè encara estem al segon trimestre i el tercer ja treu el cap just després de Pasqua i, de debò, quina mandra tot plegat, les 20 hores de pràctiques, les 15 de feina i les 6 de classe. I al mateix temps, quines ganes, de les 20 hores de pràctiques i les 6 de classe i les de després de la setmana sis, amb suposadament caps de setmana de veres al Gironès, l'Empordà o què sé jo, a Barcelona, sense pensar ni voler admetre que l'1 de juliol queda molt a prop i no en sabem res de res del que vendrà després. Sense angoixes, sense pors.

I mentres tant, a gaudir d'aquests dies barcelonins i de tot això que tenim per aquí.

Equinoccio

Son las 11.44. Hace exactamente seis horas y treinta minutos que estamos ya en primavera. Es el primer día de los últimos cuatro que no estudio en la terraza, algo que hace que me plantee por qué compré crema solar ayer por la tarde. Hace viento y todo apunta a que en menos de una semana saldrá el primero de los tulipanes amarillos que planté en octubre. Pese al fresquillo del viento, el sol brilla y parece un día fantástico: he dormido nueve horas, he desayunado bien, estoy siendo productivo en el estudio y mi dermatitis remite. Hoy, día 20 de marzo, Jaume Matas es condenado a seis años y un día de cárcel. Twitter echa humo y me da a mí que estas noticias no le vienen bien a mi estudio intensivo. Decido salir a dar una vuelta, voy al mercado y en un esfuerzo de autosuperación de mi condición de bo-bo, compro huevos bio y la comida del día, sonrío y digo adéu. Al llegar a casa, me espera una postal de Toronto.

En tres días, tres exámenes y luego, ya se verá. Lo cierto es que estoy siendo mucho menos dramático que en otras ocasiones y mira que motivos no me faltan.

Elogi d'una terrassa.

Acab el paràgraf i m'estir, deix el text i aquest bolígraf tan lleig i que pinta tan malament damunt la taula. Faig un glopet al cafè i tanc els ulls. Aixec el cap cap el sol i em toco els cabells, encara mig humits de la dutxa i suaus del xampú. Les meves mans segueixen seques, m'hauria de posar crema. Aquest sol és glòria i, per sort, aviat deixarà de ser temporal. Ja ve la calor i aquesta pell atòpica deixarà de patir.

Fa olor a terra humida i a la menta i la farigola que acab de regar. En una horeta se'n va el sol per l'àtic d'aquí damunt i la terrassa començarà a refredar-se. Val més que m'hi posi si vull acabar el text, però aquí, estirat, al sol, amb els ulls tancadets, s'hi està molt bé.

Encara hi ha qui no entén perquè m'agraden les èpoques d'exàmens.

Sunshine in yellow.

Una taca de vichysoisse al bell mig de la meva camiseta és la primera i, de moment, única conseqüència de la improvitzada compra a la Boqueria. La salut i una alimentació sana i equilibrada hauran d'esperar a que s'acabi de fer el sopar. Demà, setmana dues de l'era tupperware. S'han acabat fins i tot les fideuàs a la Pompeu. Així, després de quatre hores de classe i sis de feina, he decidit passar a veure si encara hi havia alguna paradeta oberta per comprar fruita, verdura, ous i, potser, una mica de carn. Com sempre que hi vaig, no faig més que sorprendre'm com n'és de barata tot i ésser tant turística. Només aquestes preocupacions -i qualque sentiment llunyà de malestar per haver d'entregar treballs i tenir exàmens en poques setmanes- em rondaven pel cap mentre anava esquivant tots i cadascun dels delegats del Barcelona World Mobile Congress. Sí, aquests que, segons diuen els mitjans, han fet incrementar la demanda de serveis sexuals. La ciutat comtal passa a ser, per uns dies, coital, sense que els treballadors de la TMB facin vaga per evitar-ho.

Sembla ser, com diuen alguns, que aquest és el futur econòmic de la ciutat. Dels altres no se'n sap gaire i, mentrestant, alguns com jo, anem desesperats, dia a dia, amb deadlines i dubtes. Realment, n'estic fins els nassos de tot plegat. Per sort, els exàmens ja arriben i ja sabeu com m'agrada a mi l'època d'exàmens: flexibilitat horària, molta predisposició a fer cuina elaborada i una perspectiva propera de vacances. Vist així, seria bo que s'acabessin les classes, els treballs i tot plegat. Ben mirat, no deixa de ser trist que marxem així de la Pompeu; no deixa de ser trist que el desencís total amb els estudis arribi en el moment en què més content, animat i primaveral estic a Barcelona. Coses de la vida postErasmus.

Barcelona pre-primaveral.

Barcelona, dissabte i fa sol, com casi cada dissabte, encara que no prou com per dinar a la terrassa. Ara ja estic amb el cafè i la primavera ja es nota a prop i més escoltant Els Amics, com fa dos anys, però sense cotxe i amb més ànims i il·lusions. La veritat és que darrerament penso bastant en la Barcelona de segon, de Metro Girona, del carrer Diputació, na Marta baixant de Vic, de jo baixant a Palma, de passejades. I, cada cop, després de pensar-hi, me n'adono que trobo a faltar la primavera i aquesta llum de Barcelona dels dies que fa bo, aquest cel tan blau, les converses i les persones que heu marxat.

I avui, amb el cafetó i la meva tassa, amb plena consciència i coneixement del que ens queda aquí i sense saber massa cert què en faré d'aquesta tassa tan cara, tan maca i tan gran, em preparo mentalment per un horabaixa d'universitat, de biblioteca i de pre-exàmens, perquè el segon trimestre és sempre el més dur de tots i aquest cop encara més, ja que la primavera és molt més temptadora que altres anys. I ho és per la fredor de l'hivern, inusualment gèlid, però també perquè aquesta ciutat és molt més meva del que ho havia estat fins ara i les possibilitats de passejades i parcs són infinites.

Entre aquestes, sovint em fixo en què bona part de la ciutat camina mirant a terra, que són incapaços de saber que estan sobre un carril bici, ignorants davant la seva responsabilitat, insensibles davant la meva desesperació de ciclista frenètic. Tot i així, anit era jo qui caminava pel carril bici de Diagonal. Aquest carril bici que t'obliga a teletransportar-te un cop arribes a Aragó i que fins que no has passat Marina no torna a existir. Idò sí, caminant damunt el carril bici, a les dues de la matinada, des de Francesc Macià al Clot, perquè hi ha vegades en què els béns públics de mercat tenen rivalitat i el bicing no n'és cap excepció.

Fora bo que marxés ja d'una vegada a la biblioteca. Fa una hora que m'ho repetesc i encara sóc aquí amb el cafè. Potser tinc sort i, més tard, em torno a trobar una cara amiga per casualitat passejant per Barcelona.

Divendres dematí

M'he adormit com només s'adormen aquelles persones que han de fer moltes coses. Per sort o per desgràcia, la flexibilitat horària m'ho permet i res, ja hi aniré l'horabaixa. Berén amb tota la calma del món una taronja que no és de Sóller i que és més aviat poc dolça i a la que, en secret, li afegesc un poc de sucre, i galletes amb el cafè imaginari, que ja no en queda i n'hem de baixar a comprar. Supòs que en res aniré a comprar un poc de fruita per tenir-ne pel dia i després ja me n'aniré cap a teatre, que ja toca assajar.

Però que, per si de cas, ho deix aquí escrit, que no me n'oblid que avui és el teu aniversari, Marta. A veure si aconseguesc treure una estona el migdia per telefonar-te, que 22 ja en són, els mateixos que en tenc jo. I pensar que des dels 18 que sóc per aquí i que tu ja has tornat a ser per allà deçà. I que duc una quarentena a Barcelona i hauria de tornar a Palma, que me mor per ser-hi i que, amb tot això d'Spanair es fa difícil, tot i que, en miraré.